Sacrifici

Recordeu el naufragi del Costa Concòrdia? Reconec que continuo impressionat amb el naufragi, i especialment amb la conducta del capità abandonant el vaixell. 

En relació amb aquest accident, aquells dies només vaig llegir una vegada la comparació amb "Lord Jim", la novel.la de Joseph Conrad on el jove Jim, tripulant del Patna, deixa el vaixell amb el capità i altres oficials, enmig d'una terrible tempesta, abandonant a la seva sort -que semblava una mort segura- els pelegrins musulmans que anaven cap a la Meca. Però un altre vaixell recull els pelegrins, i la tripulació del Patna -Jim entre ells- són jutjats per covardia, i Jim arrossegarà tota la vida les conseqüències de la seva decisió (un argument que, d'altra banda, sembla que es va inspirar en la història real del Jeddah, durant l'estiu del 1880). Uns fets -els reals i els de ficció-, que porten a pensar en el sacrifici. 

Fa anys vaig tenir l'ocasió d'impartir a futurs monitors una sessió titulada "El Monitor Ideal", on proposava diverses característiques que em semblen imprescindibles en qualsevol educador. Una d'elles -que feia que els pre-monitors obrissin força els ulls- és la del sacrifici. I quan ho havia comentat en context escolar hi havia qui, a més d'obrir els ulls, obria també la boca per dir-me que un mestre havia de ser "un professional", i no tenia per què tenir obligatòriament vocació ni capacitat de sacrifici.

A mi sí que m'ho sembla. Un mestre ha de ser capaç de sacrificar-se. En petites coses (els sacrificis quotidians de la preparació de classes, de corregir muntanyes d'exàmens, de crear i re-elaborar materials, d'aprendre i reciclar-se, d'estimar toooots els teus alumnes -especialment aquells més "trastos"-) i en grans coses (que esperem no passin mai, però de vegades passen, i demanen el millor de nosaltres mateixos).

Quan els nostres fills eren petits vaig passar una temporada que la meva avaluació definitiva d'una persona era "Li confiaria a aquesta persona la vida dels nostres fills?". De fet, jo m'imaginava una situació d'aquelles "de pel.lícula", de societat en guerra, tren sortint de l'estació i jo corrents al costat del vagó i posant la criatura en uns braços desconeguts que portarien el fill a la salvació (sí, sempre he estat una mica imaginatiu). La veritat és que aquesta pregunta m'ha ajudat força sovint. No tant per "descartar" persones (que també) sinó sobretot per adonar-me de la sort de tenir a prop tantes persones en qui podia confiar fins a l'extrem... i per desitjar ser mereixedor de la mateixa confiança pels pares i mares dels nens al meu càrrec.

Certament el capità del Costa Concòrdia no hauria passat la "prova" de la pregunta, i no sé què va passar pel seu cap, que va anul.lar tan completament tota la seva capacitat de sacrifici i va fer passar per davant de tot la por a perdre la pròpia vida. Però sí que crec que hi ha molts molts molts educadors al nostre país que fan seves les paraules de Jesús: Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics (Jn 15,13), que cada dia són capaços de sacrificar-se, en les petites i en les grans coses, educadors als que ningú els haurà de dir mai: Vada a bordo, cazzo! perquè "a bordo", sempre hi són!