divendres, 16 de desembre del 2011

No "busqueu informació sobre...", mai més!

Tot seguint a distància el congrés d'Escuelas Católicas (#ec11), em va semblar significativa una piulada d'Irene Arrimadas (@iarrimadas) que deia "Para motivar es fundamental la implicación de los alumnos en el proceso. Menos clases magistrales y más trabajo por proyectos"

És veritat que ara per ara, sembla que en el mercat de metodologies educatives, les accions de "Projectex" cotitzarien clarament a l'alça mentre que per les de "MagistroClass" ningú no donaria un euro. Però potser el problema rau, com tantes altres vegades, en el significat que donem a les paraules, convertint alguns conceptes en valors absoluts que no admeten discussió. Potser per això no em vaig poder estar de respondre a la piulada anterior amb una meva (probablement no prou educada), que deia: "Pero no olvidemos que también hay clases magistrales que implican mucho a los alumnos y proyectos que son un churro".


Vull insistir en això: de la mateixa manera que no podem anomenar "classe magistral" el que fa un professor que s'asseu a la seva taula i llegeix -i a més, malament- el llibre de text, i ja està, tampoc no podem anomenar "projecte" el que fa un professor que pretén que els alumnes elaborin un text, presentació, mural -diguem-li "producte", que queda molt "cool"-... partint d'unes indicacions inexistents o vagues i/o mal formulades. 

La cristal.lització, el súmmum, l'epítom d'aquesta manera de fer és l'expressió "Busqueu informació sobre..." (i després de "sobre" podeu posar-hi el que vulgueu, de Mesopotàmia a la robòtica passant pel Quixot). Un "busqueu" que no diu ni què, ni quan, ni com, ni on (bé, "on" sí, a casa dels alumnes, que representa que és un centre de recursos pedagògics i els pares no ho sabíem) ni, sobretot, per què. Quan es llença un d'aquests "busqueu informació sobre..." així, sense més, s'haurien d'obrir unes comportes sota el profe en qüestió, que hauria de caure (amb un apropiat "Aaaaaaaaaah!) en un pou de fondària tan indeterminada com les seves indicacions. I si a sobre, el mateix professor defensa el seu "mètode" pretenent que es tracta de fer que els alumnes "s'impliquin i s'interessin en la matèria" i que així "construeixen el seu aprenentatge", llavors al fons del pou hi hauria d'haver piranyes, cocodrils, taurons o qualsevol altre bèstia mutant amb moltes dents que li mossegués una mica els higadillos!

Jo he assistit a magnífiques classes magistrals d'aquelles en què el professor, que en sabia "magis" que jo, alumne, i per això era el "magister", aconseguia captar absolutament la nostra atenció, i ens implicava plenament en el pensament d'aquell filòsof, en la resolució d'aquella equació, en l'anàlisi d'aquella peça de música, en la interpretació d'aquell fragment bíblic, en la composició d'aquell mineral... Eren extraordinàries classes magistrals d'extraordinaris grans mestres de paraules sàvies, o de mestres normalets que es preparaven molt bé les seves classes, i les vivien i les feien viure, alguns d'ells gesticulant per l'aula i d'altres, sí, asseguts a la seva taula, però compartint intensament a través de la seva veu i la seva mirada el seu saber amb nosaltres, i fent-nos nèixer el desig de saber més, d'anar més enllà... de projectar!

No ens confonguem, crec que els projectes són el que s'assembla més a la realitat. A la nostra vida estem fent constantment projectes interdisciplinars, i crec que quan a l'escola acostem els alumnes a aquesta manera de fer els fem créixer. Però que siguin projectes de debò i no -perdoneu-me- una simplificació cutre, una pobra caricatura que justifiqui que el nostre amic profe -salvat miraculosament del pou- pugui dir "Fixa't, jo aquí proposant coses noves i la meitat no han portat res... Si és que no hi ha qui els motivi..!"

En definitiva, i parafrasejant la piulada que ha motivat aquest cúmul d'exabruptes (potser hauria de titular el blog "Cómo No Ganar Amigos"), penso que "para motivar es fundamental la implicación de los MAESTROS en el proceso, ya sea una clase magistral o un magnífico proyecto." 

Bé, i si torneu a demanar als alumnes "busqueu informació sobre...", allà vosaltres: doneu instruccions clares... o assegureu-vos que no esteu sobre una trampilla! 

divendres, 2 de desembre del 2011

Llegir? És clar que sí!

Per una estona (Sic Transit Gloria Mundi!) els mitjans van anar plens del Pla d'Impuls de la Lectura del Departament d'Ensenyament, amb equiparació inclosa entre raspatllar-se les dents cada dia i la lectura (és important que ningú es confongui: seria trist veure un nen mirant de llegir un raspall de dents, però més preocupant veure'n un que volgués raspatllar-se les dents amb l'últim del Carlos Ruiz Zafón!).
És difícil opinar sobre el Pla a partir del que en diuen els mitjans, perquè, com passa sovint, se'n destaquen aspectes més aviat anecdòtics, així que no m'hi posaré, però sí que voldria dir algunes Coses Que Penso sobre la lectura, coses amb què caldria anar amb compte, i coses per anar endavant!

Compte amb convertir la lectura en una tortura.
Compte amb obligar els pares i mares a fer llegir els nens a casa ("els heu de fer llegir mitja horeta cada dia, i que s'hi fixin bé"), perquè el que hauria de ser un plaer compartit esdevé una font d'empipades i rancúnia contra els llibres.
Compte amb les lectures obligatòries ("Impero" és un dels tres conjurs prohibits als mags a Harry Potter: per alguna cosa serà!) perquè "Llegeix!" és tan lleig -i tan poc eficaç- com "Riu!", "Estigues content!" o "Estima!".
Compte amb menystenir determinades lectures, i amb considerar que alguns llibres S'Han De Llegir (els "clàssics": aquests llibres dels que tothom parla però que gairebé ningú no ha llegit).
Compte amb fer servir la lectura com un càstig ("Com que ja has acabat els deures? Que vols mirar la tele? No, no... Fes alguna altra cosa, no sé... Al menys, agafa un llibre!").
Compte amb els eslògans pretesament motivadors: els possibles futurs lectors -especialment els adolescents- són ben poc sensibles -i més aviat es reboten- a lemes tipus "llegir fa volar la teva imaginació". Si de cas, desperten la seva imaginació per suggerir-te on pots ficar-te els eslògans... i els llibres i tot!.
Compte, en definitiva, amb voler fer creure que qui no llegeix és un mala bèstia (no oblidem que Hitler va escriure un llibre) o pretendre que qui no llegeix de petit ja és un "cas perdut" (quanta gent no haurà descobert de ben gran el plaer de la lectura a partir de, per exemple, "Los pilares de la tierra"?)


En canvi, endavant amb llegir i explicar contes als nostres fills: els contes de sempre i sempre de la mateixa manera, i els contes nous i sempre diferents.
Endavant amb llegir en veu alta, i fer veus segons els personatges, i emocionar-nos (i ser exigents amb la nostra lectura, que ells ja voldran imitar-nos).
Endavant amb llegir de tot (llibres i còmics, revistes i diaris, etiquetes, caixes de cereals, rètols, tires còmiques, caràtules de discos...) i en qualsevol suport (en pantalla o paper, llegir sempre et farà bé!).
Endavant amb estar atents als gustos i aficions dels nostres fills, per suggerir-los lectures adients, sense menystenir la seva tria ni les seves ganes de llegir sempre sobre un determinat tema o sempre el mateix.
Endavant amb el dret (enunciat per Daniel Pennac a "Com una novel.la") a deixar un llibre sense acabar (no perquè no haguem "triomfat", sinó perquè el llibre "no ha triomfat" amb nosaltres -si més no, en aquell moment de la nostra vida!-).
Endavant, sobretot, amb el nostre entusiasme parlant de llibres, i de personatges, i de com han influït en les nostres vides, i endavant amb la nostra coherència (diu en Francesco Tonucci que els nostres fills tenen molt poca experiència de veure'ns llegir als pares: quants llibres hi ha a la nostra carta als Reis?).


Perquè llegir, si no ve de gust, no serveix de res. Encara més, si no ve de gust, no té gust de res!

diumenge, 27 de novembre del 2011

Muerto el perro...


En l'últim mes he passat per diverses escoles en la mateixa situació: sense paper higiènic als lavabos. De vegades hi havia un mega-rotlle penjat a la paret del vestíbulet davant els serveis, i de vegades ni tan sols això. La primera vegada no vaig fer cas, però després ja va ser allò d'"una vegada, casualitat; dues, mala sort; i tres, alta traïció", així que vaig pensar quins podien ser els motius: potser era un tema d'estalvi? Però estalviar en paper higiènic em recordava l'acudit del pretendent que demana la mà de la promesa, i el pare de la noia menysté una i altra vegada les possibilitats econòmiques del pretendent amb l'expressió "Amb això, la meva filla no té ni per paper higiènic..!". Derrotat, el pretendent marxa i quan es troba la noia al passadís li etziba: "Cagona!". Crec que vaig arribar a la conclusió correcta pensant que es tracta d'un estalvi, sí, però no econòmic. Es tracta d'estalviar-se el possibles problemes vandàlics: rotlles entaforats a la tassa o als dipòsits, boles humides de paper enganxades al sostre, rotlles llençats per les finestres a l'estil "Vacaciones en el mar"...
Seria optar per la solució "Muerto el perro, se acabó la rabia". Hi ha problemes amb el paper higiènic? Doncs s'elimina. Hi ha alumnes que fumen als serveis? Doncs es tanquen. Hi ha gent que aprofita les portes anti-pànic per escapar-se o obrir-les a gent de fora? Doncs es tanquen amb cadenats. Hi ha qui guixa les parets? Doncs les revestim de material anti-pintades. I així successivament.
Per aquesta via, hi ha escoles on els alumnes no poden jugar a pilota al pati, perquè el profe que vigila el pati podria rebre un cop, així que s'arriba a la situació surrealista que juguin amb una llauna de refresc aixafada (que, posats a fer, és més perillosa, però no seré jo qui doni la veu d'alarma a l'escola, no sigui que ni a això puguin jugar!). O es prohibeix el tipp-ex a classe, perquè hi ha alumnes que el fan servir com si fos pintura...
Jo, què voleu que us digui, trobo que és una opció ben poc educativa (i, entre nosaltres, un pèl covarda). Jo diria que quan nosaltres anàvem a escola es feien més gamberrades, i més sonades, que les que fan els alumnes d'ara. Cada alumne decidia si en feia alguna, si participava o no en una trastada ja organitzada, i si ho feia i l'enxampaven, assumir-ne les conseqüències.
Que consti que no defenso les entremaliadures, sinó que qüestiono que l'única alternativa sigui eliminar-ne l'ocasió. No m'agrada un món on, per un costat, sembla que calgui un mediador especialitzat súper-guai per a cada petita incidència, i que, per l'altra banda, dissenya bancs especials perquè no s'hi estirin els indigents i barreres infranquejables a les andanes no fos cas que la gent que no segueix l'elemental norma de no baixar a les vies prengués mal. Hi ha molts problemets que no són la ràbia: potser que deixem viure el gos una mica més..!

dissabte, 12 de novembre del 2011

Conèixer i Reconèixer l'Ofici

L'altre dia van venir a fer la revisió anual de la caldera de casa. L'operari era un noi molt tatuat amb una complexió física com per alimentar ell tot sol una caldera... a base de palades de carbó. En qualsevol cas, la seva manera de fer no es corresponia al fàcil prejudici que un es podia fer a partir del seu aspecte. Així doncs, res de "subidon-subidon", ni tracte "coleguil": de vostè, i extremadament prudent i respectuós, va sol.licitar educadament el que necessitava (paper de diari per no embrutar, una escala o similar per enfilar-s'hi...) i em va anar demanant amb molta educació que engegués/apagués l'aigua calenta en funció del que havia de revisar. Em va "renyar" una mica perquè no havíem estat al cas de mantenir la pressió, i això podia fer malbé la caldera, em va explicar com ho havia de fer, va respondre a les meves inquietuds sobre l'edat de l'aparell (edat avançada, si parlem en anys-caldera, que vindrien a ser com els anys dels gossos), va acabar la revisió, em va fer signar el full de servei, i va marxar. Correcte, professional i eficient.
No vaig trigar massa en fer analogies amb la tasca educativa dels mestres, i en fer-me preguntes. Per exemple, encara que d'entrada em va impressionar l'aspecte del tècnic, jo no vaig trucar a l'empresa per protestar perquè la seva imatge no quadrava amb la meva imatge d'un tècnic: vaig assumir que tenia l'ofici necessari per fer bé la seva feina. Encara que havíem pagat per la revisió, no em vaig negar a proporcionar-li al tècnic l'escala, ni els papers de diari, ni a engegar i apagar l'aigua quan m'ho va dir: vaig assumir que era una col.laboració necessària. Encara que jo era el client, no vaig dubtar de la seva capacitat ni li vaig retreure que em "renyés" per no cuidar prou la pressió de la caldera: vaig assumir que procurava ajudar-me. En definitiva, vaig considerar que coneixia l'ofici, i li vaig reconèixer el seu ofici. 
Ja sé que fer analogies amb això ratlla la demagògia, però no puc evitar pensar en molts mestres que són prejutjats per qüestions superficials, o en moltes escoles amb problemes perquè es troben amb viscerals reaccions de famílies que es neguen per sistema a col.laborar -especialment econòmicament-, o amb molts mestres que veuen com es discuteixen les seves decisions, les seves avaluacions... o les seves sancions! Ras i curt, que no se'ls reconeix l'ofici.
És veritat que això també té a veure amb l'estil educatiu de cada un dels mestres i de cada una de les escoles, i en parlaré en alguna propera ocasió, però insisteixo: si qualsevol acusat ha de poder comptar amb la presumpció d'innocència, amb més motiu qualsevol educador hauria de poder comptar amb un vot de confiança sobre la seva capacitat. 
O, com alternativa, podem omplir-nos de tatuatge i de músculs..!

dissabte, 5 de novembre del 2011

S.O.S! N.A.B.!


Ara que s'està parlant (i seriosament, que és el pitjor!) sobre aquesta història delirant de les carmanyoles als menjadors de les escoles, trobo que aquesta entrada que vaig escriure fa uns mesos esdevé de més actualitat encara.

S.O.S. ja sabeu què vol dir. I N.A.B. vol dir No Anem Bé. Voleu que us digui per què No Anem Bé? Doncs no anem bé quan els mestres han de dedicar temps i esforços a temes que tenen poc o gens a veure amb les classes.
No Anem Bé quan l’Administració (educativa?) sotmet els mestres (i les direccions!) a una inspecció fiscalitzadora, culpabilitzadora i inquisitorial, que en absolut pretèn ajudar-los a fer millor la seva feina, sinó que els fa perdre el temps, els posa nerviosos i els irrita. Això no és just. No està bé. No Anem Bé.
No Anem Bé quan els mestres s'han de fer un fart de demanar autoritzacions a les famílies. Han de demanar autorització per a les sortides escolars, però això no cobreix l’activitat de síntesi (per a la qual hauran de demanar la corresponent autorització) ni cobreix les decisions relacionades amb el transport escolar (un tema abracadabrant que mereixeria el seu propi espai). Es fan un fart de patir per la correcta aplicació de legislacions que no coneixen ben bé i que sovint no han vist mai, físicament, escrites. Però han de ser els més legalistes, no fos cas... Perquè si fos el cas, saben que « tenen les de perdre », que no són ningú.
I què té a veure tot això amb la seva feina principal d’educar ? Res. Ja us ho deia : No Anem Bé.
No Anem Bé preocupats per la punyetera Llei de Protecció de Dades, que els està portant a situacions ridícules i absurdes: llistes que no poden tenir, papers que s’han d’amagar, fitxes que cal destruir (no estripar i llençar, no: destruir, com si fossin capos mafiosos o empresaris corruptes), fotos que no poden fer, o publicar (si més no, sense la inevitable –una altra!- autorització. I si no la tenen, ¿hauran de posar un rectangle davant la cara del nen, com si fos un testimoni protegit?). Mentrestant, les nostres dades com a ciutadans corren per tot arreu, amb permís o sense, per un munt de bases de dades creuades mundialment que es concreten en trucades inoportunes i correu no desitjat. Però els mestres han de tancar amb pany i forrellat el seu quadern de tutoria, no fos cas...
No Anem Bé quan les infermeries de les escoles queden reduïdes a un espai on els professionals (perquè són professionals amb titulació!) poden fer poc menys que cantar-li “Sana sana culito de rana” al nen ferit o malalt, perquè sense el mandat exprés dels pares i la recepta original, la infermera no pot fer-hi res.

No Anem Bé perquè totes aquestes històries només fan que generar desconfiança en les famílies (qui no desconfiaria si cada dos per tres ha d’autoritzar l’escola per a una cosa diferent?) i desànim en els professors (qui no es desanimaria si cada dos per tres t’han d’autoritzar per a una cosa diferent?).
No Anem Bé. A veure quin dia llegirem al diari la noticia de la infermera detinguda i emmanillada perquè havia donat aigua (sense autorització paterna) a un nen deshidratat, deshidratat perquè havia hagut de fer caminant un trajecte perquè l’autocar previst en inici no tenia els vidres blindats, els cinturons de tres punts i els airbags frontal i lateral en cada un dels 70 seients. I cap professor no va poder fer res pel noi, perquè no hi havia prou professors amb el carnet homologat de Passejador d’Alumnes (que calia tenir en sortides amb grups d’alumnes superiors a 20 alumnes, no fos cas...) Ara, això sí, no hi havia cap foto a la notícia, perquè no se n’havia donat l’autorització. I el nen (ja rehidratat) era tan conscient que havia de protegir les seves dades que no va voler dir el seu nom, no fos cas... Sort que l’inspector, que havia entrat diverses vegades a la classe del nen, per a comprovar que no hi havia ni un alumne de més i havia preguntat als alumnes si realment eren qui deien ser, va poder treure de la caixa forta una còpia de la fitxa personal, i així els pares van poder saber que el seu fill havia pres mal. Mal, però legal.
Exagerat, dieu? Doncs si fa deu anys m’haguessin dit segons quines coses d’ara no m’haurien semblat exagerades, sinó impossibles, i en canvi, aquí estem.

Però sabeu quin és el problema més gros del N.A.B. (No Anem Bé)? Doncs que donen ganes de respondre-hi amb un A.P.P.C.! I d’aquestes sigles, només us diré que les dues primeres signifiquen « A Prendre.. ! ».

dijous, 13 d’octubre del 2011

Realitats incòmodes

Fa uns dies podíem llegir a La Contra de La Vanguardia una entrevista a Agustin Bocos, advocat ambientalista, on ens adverteix sobre els perills del wi-fi en general, i en les nostres escoles, en particular. Deixant de banda que a La Contra hi ha lloc per a tota mena d'opinions, i deixant de banda fins i tot els possibles interessos comercials-empresarials de l'entrevistat en qüestió, el cas és que fa referència a una realitat incòmoda i prou polèmica (com podreu comprovar si llegiu els comentaris a la mateixa notícia).
És veritat, fa molta mandra pensar que el wi-fi pugui ser perjudicial. Personalment, quan funciona bé, ho trobo comodíssim. Però no puc tancar els ulls (ni el cervell) a la possibilitat que això pugui fer mal, especialment quan els perjudicats poden ser els nostres alumnes i els nostres fills. No entraré ara (no tinc prou coneixements sobre la qüestió) a aportar arguments i contra-arguments. Només vull plantejar un dubte: tan segurs estem que NO és perjudicial? Si feu una mica de recerca, veureu que no hi ha molts estudis contraris al wi-fi (també és cert que no és un tema molt popular entre els científics, i que hi ha algun programa de televisió que va ser censurat i no es va arribar a emetre) però tampoc no hi ha grans aportacions en positiu. Als crits d'alarma (de vegades amb alguna anada d'olla) d'uns s'oposen nocions (de vegades prou confuses) que representa que tenen tota la veritat de la ciència. En definitiva, acaba semblant un debat d'histèrics contra sobrats.
Insisteixo, sóc més tecnòfil que tecnòfob, i no negaré cap dels avantatges del wifi, però també la uralita era un material molt pràctic per fer sostres, i la pintura amb plom barata i fàcil d'aplicar, i els meus profes fumaven a classe, i tot era normal... però no era bo. El que vull dir és que no ens neguem a les evidències que puguin sorgir, només perquè ens fa pal enfrontar-nos a una realitat incòmoda.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Educar des d'on som, aprofitar l'entorn

Per primera vegada he pogut anar al Festival de Sitges. Si em seguiu a twitter sabreu fins a quin punt m'ha entusiasmat l'experiència (ja veig les mirades condescendents dels que sigueu veterans del Festival mentre penseu "Pardillo..." però tant me fa..!). Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és la implicació de la gent de Sitges, no només amb l'ambientació dels comerços (que Déu n'hi do), sinó també amb la presència als aparadors de dibuixos i més dibuixos fets pels alumnes de les escoles. Dibuixos de monstres, de personatges fantàstics, de robots, de naus, de paisatges corprenedors... Potser a algú li semblarà que no és adequat que nens i nenes facin dibuixos sobre aquests temes, però jo penso que es tracta d'una activitat extraordinària, plena de possibilitats. Per descomptat, des de l'Educació Visual i Plàstica, però també com una oportunitat per exposar els propis temors i enfrontar-s'hi. Des del moment en què has estat capaç de plasmar sobre el paper allò que t'inquieta, que et fa por... estàs aprenent a gestionar aquella por perquè no et paralitzi (una mica com el conjur "Ridiculus!" que ensenyava el professor Llopin als alumnes de Hogwarts a "Harry Potter i el Pres d'Azkaban").
Educar des d'on som, aprofitar l'entorn i les circumstàncies. Ara perquè no he de triar escola per als fills, però si fos el cas, penso que faria una pregunta als educadors del centre que m'interessés: "Què vau fer el dia de la nevada? Què vau fer el dia de l'eclipsi de Sol?". Sé que la resposta en alguns casos seria "Ui, no es preocupi, vam tenir els nens ben tancats a l'aula, que no agafessin fred. No s'amoïni, aquell dia no van sortir al pati, no fos cas que se'ls acudís mirar cap al Sol." Aquesta no és l'escola que voldria per als meus fills. Voldria una escola que aprofiti la nevada per sortir al pati i tocar la neu (sí, que no s'empapin, però que la toquin!) i fer alguna bola, i tornar amb el nas vermell a l'aula, i veure que la neu que han pujat, inevitablement, es fon, i parlar sobre els cristalls que fa l'aigua, i les sensacions, i perquè és de color blanc, i trobar un poema que en parli, i aprendre'l, i refranys i frases fetes... Voldria una escola que aprofiti un eclipsi per sortir al pati amb un cartró amb un foradet ben fi i veure projectat al terra com el Sol es va tapant, i a la classe explicar i/o llegir i/o veure com en Tintin s'escapa d'una mort segura gràcies a l'eclipsi, i mirar per Internet les pàgines de tota la gent entusiasmada per l'astronomia que segueixen el fenomen minut a minut... Aquesta és l'escola que voldria per als meus fills.
Estic segur que a Sitges molts educadors han sabut aprofitar molt i molt bé l'activitat dels dibuixos fantàstics i terrorífics, i que molts nens i nenes han aprés moltes coses sobre la por i sobre les seves pors, i ara se senten una mica més forts i segurs d'ells mateixos. Enhorabona a aquests nens, als seus grans educadors i a les seves bones escoles!