dimarts, 7 d’agost del 2012

De què serveixen les xerrades?

Darrerament m'ha semblat que hi ha un cert debat en relació a la formació de les famílies. Més en concret sobre la utilitat de les Escoles de Pares, i encara més en concret sobre les xerrades. Així ho podem llegir, per exemple, entre d'altres interessants reflexions, al blog de Óscar González, que es pregunta ¿Funcionan las Escuelas de Padres y Madres?

En aquest petit debat les xerrades (que serien considerades activitats "bolet", massa aïllades, poc compromeses, on els pares serien només espectadors passius i amb escàs impacte a mitjà termini) es contraposarien a d'altres iniciatives on es treballaria amb grups més estables, compromesos en un seguit de trobades on els pares i mares serien protagonistes reals i actius. 

Personalment trobo que es tracta d'un debat que no ens fa massa bé. Em recorda a la discussió (de vegades gairebé fratricida!) lletra de pal vs. lletra lligada. Segur que hi ha motius per a totes dues... però que discutint no perdem un temps que podem esmerçar ensenyant a llegir i escriure! De la mateixa manera crec que el que és important és que hi hagi activitats de tota mena, ben diverses i variades, on pares i mares que així ho vulguin puguin aprendre i millorar. Hi ha gent per a tot: per a xerrades i per a grups i per a cursets i tallers i estades i excursions i jornades... I per a totes aquestes activitats hi ha grans conferenciants i grans dinamitzadors... i alguns que no ho són tant. 

Jo vull aprofitar (ja que el blog és meu i em dedico a això de les xerrades) per trencar una llança en favor de les xerrades, perquè, quins són els arguments en contra? 

-"Són activitats curtes, que no deixen empremta." 
Bé, depèn de la xerrada. Jo puc recordar grans moments de xerrades, amb paraules sàvies que han continuat ressonant en mi molt temps després. Fins i tot de les dolentes s'aprèn el que no s'ha de fer! I pel que fa a la durada... Això seria tant com dir que sempre és millor una enciclopèdia per fascicles que un llibre! 

-"A les xerrades es tracten sempre els mateixos temes, que no són els que interessen a les famílies."
Pot ser que això passi (de vegades!) i pot ser que sigui degut a què sovint la "contractació" de les xerrades queda a càrrec de mares i pares -autèntics herois!- que fan el possible i l'impossible per saber quins són els temes que interessen les famílies de les seves escoles... però no sempre reben resposta, i han de tirar endavant "con lo puesto". Sovint només compten amb la seva bona voluntat per a fer una tasca que poques vegades és agraïda i reconeguda, i sovint amb molt pocs mitjans. Pensant en aquests herois, i amb el desig de donar-los un cop de mà, he escrit un manualet que he titulat "Com Aconseguir les Millors Xerrades per al Nostre Públic" (toma ya!), on crec que trobaran recursos i trucs que els ajudaran. Bé, i que consti que moltes vegades els temes no són "els mateixos", o si són "els mateixos" és perquè sí que interessen a les famílies (i a més, les famílies que passen per les activitats de formació es van "renovant"!)
-"A les xerrades només pots ser espectador passiu."
En una altra ocasió ja em vaig pronunciar sobre aquest fals dilema classe magistral vs. projectes, i amb les xerrades passa el mateix. En primer lloc, hi ha molts tipus de xerrades, i algunes són francament molt mogudes i la gent hi intervé amb freqüència. Però és que, encara que no sigui així, nego rotundament que escoltar una conferència sigui un acte d'espectador passiu. Escoltes, visualitzes, empatitzes, imagines, t'emociones... Déu n'hi do, l'activitat! Em fa l'efecte que els que argumenten aquesta "passivitat" són els mateixos que, per altra banda, defensarien a mort que la lectura desperta la imaginació de l'infant. Doncs si la "passivitat" pot ser "activa" per a una cosa, també ho pot ser per l'altra, no?

-"A les xerrades no es comparteixen dubtes, inquietuds, experiències... No aprèn tothom de tothom."
Ja he dit que hi ha gent per a tot. Hi ha a qui li encanta poder compartir, comentar, debatre, sincerar-se... però no és una metodologia que li vagi bé a tothom. Hi ha a qui no li ve gens de gust explicar a altres persones el que considera que pertany a l'àmbit de casa seva, però que també té els seus dubtes, les seves inquietuds, i vol aprendre, i li agrada la possibilitat d'escoltar algú que, per experiència i preparació, pot dir coses que estaran ben expressades, seran profitoses i útils i, amb una mica de sort, interessants i tot! I ara quedaré una mica malament, però crec sincerament que el concepte "aprendre tothom de tothom" està una mica sobrevalorat. A mi m'agrada molt parlar del que conec i m'he preparat (i fins i tot diria que no ho faig pas malament), però també m'agrada molt escoltar el que diuen persones que en saben molt, i m'ho passo molt bé aprenent. És molt agradable experimentar la humilitat d'adonar-te que no ho saps tot, i que t'estàs "omplint" gràcies a la saviesa d'un altre. Siguem clars: parlar per parlar no sempre és educatiu, com no ho és -per legítim que sigui- "expressar l'opinió". Si em permeteu la grolleria, deia Harry el Sucio: "las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno."

Practiquem doncs l'obertura de mires que tan sovint prediquem, i deixem-nos de fonamentalismes metodològics. Diu el Cohèlet que "tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa" (Coh 3, 1), i que "hi ha un temps de callar i un temps de parlar". Així que,  tornant a l'inici: que de què serveixen les xerrades? Doncs quan és el seu temps serveixen de molt, i fan molt de bé!