dissabte, 18 de febrer del 2012

Tot és mentida?

 "Increïble pero falso" (2010) es una pel.lícula de Matthew Robinson que parteix d'una premissa prou interessant: un món on tothom diu la veritat perquè a tothom li és fisiològicament impossible mentir... fins que en Mark Bellison (Ricky Gervais) descobreix que sí que pot dir mentides. Es tracta d'una comèdia amarga que retrata un món que tendeix a ser depriment (per no haver no hi ha ni pel.lícules, perquè la ficció seria una mentida, així que la gent va a "veure" senyors que llegeixen fets històrics..!). No és una pel.lícula rodona (és d'aquelles que el punt de partida és tan bo que no hi ha manera de trobar un desenllaç a l'alçada) i ja dic que no presenta un món bonic... i tanmateix de vegades penso si no ens aniria bé una mica de sinceritat descarnada.

Us escric unes quantes afirmacions que m'agradaria sentir, perquè crec que responen al pensament real de molts (ir)responsables polítics de signes ben diferents:


  • "Doncs sí, hem de pactar amb el PP perquè si no això s'enfonsa i som uns quants que no sabem fer una altra cosa que no sigui política." 
  • "Doncs sí, ja ho sabem que hem deixat un deute que t'hi cagues, però no era plan dir que l'havíem pifiat i ara donar la raó a CiU." 
  • "Doncs sí, protestem i ho trobem tot malament sense donar alternatives, o donant alternatives que sabem que són impossibles i inviables, però és que això ens fa quedar molt bé i ens dóna vots suficients per anar tirant."
  • "Doncs sí, està clar que només amb retallades no millorarem l'educació, però és que prou feina tenim a trobar els diners per pagar les nòmines del proper mes."
  • "Pues sí, no vais a gestionar vuestros impuestos, y no vais a cobrar el dinero que os debemos, y vais a seguir aguantando que las otras comunidades se aprovechen de vuestro dinero y que os acusen de insolidarios. Porque sois una región de España, y ya está."
  • "Pues sí, cuando decimos "bilingüismo" en Cataluña queremos decir que nadie tenga la obligación de hablar, escribir ni entender otra lengua que el castellano. Y aún gracias si os dejamos hablar en catalán. Porque, no sé si ya lo habíamos dicho, pero sois una región de España, y ya está."
  • "Pues sí, la reforma educativa que queremos imponer es un disparate, una tontería colosal, un despropósito y no hay dinero ni recursos para llevarla a cabo... pero si el PSOE hizo su reforma pues nosotros haremos la nuestra, que para algo tenemos mayoría absoluta."
  • "Doncs sí, ja sabem que la concertada acull immigrants, i els professors treballen més hores, i segueixen obligatòriament el mateix reglament de preinscripció que a la pública, i que els diners públics que reben no cobreixen les despeses corrents de funcionament, però ens és igual, seguirem dient que són uns elitistes, i uns aprofitats i que discriminen, i que pobres d'ells si se'ls acut cobrar quotes voluntàries. Perquè sí, perquè ens fa ràbia la concertada i si fos per nosaltres desapareixeria".


Si més no, jo ho agrairia, perquè sabria a què atenir-me i em sembla que a més tothom estaria més obligat a responsabilitzar-se del que fa i del que diu. És que si no és un desgast, i perdem temps discutint, com si la discussió hagués de portar a un canvi de postures, quan és evident que no serà així. Al cap i a la fi, vivim un temps de persones, organismes i entitats afectats pel que podríem anomenar una variant de la "Síndrome L'Oréal". Ja sabeu, "Porque Yo Lo Valgo", que en aquest cas seria "Porque Puedo" (guaita, si són les sigles PP!). 

Ara bé, si us apunteu a la sinceritat descarnada, tingueu present que no només s'aplica a la política. O sigui que també hauríem de sentir alguns "Doncs sí, sóc mestre de mala gana, però no hi havia cap altra sortida quan vaig acabar la universitat." o "Doncs sí, em queixo que els professors tenen una vida fàcil i moltes vacances, però jo no em dedicaria mai a l'ensenyament." 

Però vull creure que també hi hauria molts (més que dels altres) "Doncs sí, m'agrada el meu ofici, m'agrada ser mestre, crec en els meus alumnes i en les seves qualitats i crec en la meva capacitat d'ajudar-los a créixer perquè donin el millor d'ells mateixos i, sí, perquè contribueixin a un món millor."

I això, com dirien Les Luthiers, "no sólo es verídico, sino que además es cierto"!