dimarts, 25 d’agost del 2015

Ser obedient no està gens malament!

L'obediència està mal vista. Fixeu-vos, per exemple, en una entrevista a Ferran Salmurri, on aquest afirmava: "L'error dels pares és que ensenyem a obeir en lloc de pensar". 

Amb tot el respecte, no hi estic gens d'acord, per dos motius: 

1. No és veritat que "els pares" (si vol dir la majoria de pares, que és molt dir) ensenyin a obeir. Cada dia veig i sento més i més pares que NO ensenyen a obeir, que renuncien a què els fills els facin cas i, el que és pitjor, en fan bandera, potser perquè estan d'acord amb el Dr. Salmurri en la segona part de la seva afirmació, amb la qual també discrepo, perquè...

2. El contrari d'"obeir" no és "pensar". És "desobeir". I això pot ser fruit de la reflexió... o no.

Ser obedient no està gens malament. 
Hi ha una obediència fonamental amb què (espero) tots els pares hi estarem d'acord. "No toquis això, que prendries mal" "Fes silenci" "Deixa lliure el seient" "Demana-ho sisplau" "Espera que es posi verd" "Mira als dos costats abans de creuar el carrer" "No parlis amb desconeguts" "Baixa la veu" "Aixeca la mà abans de parlar"... És una obediència que rima amb experiència i amb convivència, una obediència d'autoprotecció i de respecte. 

L'obediència està vinculada a la humilitat i a la confiança. 
Confiem que aquella persona que mana el-que-sigui ho fa pel nostre bé (hi confiem) i que sap del-que-sigui més que nosaltres (som humils). És una qüestió de reconéixer l'autoritat o, si més no, l'ofici. 
Sobre l'obediència en català tenim dues expressions molt significatives (i una mica oblidades): 
1. Quan una persona més gran diu el teu nom, respondre dient "Què mana?" (posar-se en situació d'obeir per pur respecte -no por!- a aquella persona, amb freqüència un familiar de més edat.
2. Quan es deixa un menor a càrrec d'una altra persona, se li diu al petit: "Fes el favor de creure." És a dir, "fins i tot encara que no et vingui de gust, o trobis que allò no cal, creu en la persona que t'ho està demanant".

L'obediència ens ajuda a treballar millor, a fer coses que no pensàvem que seríem capaços de dur a terme. 
Tot sovint faig referència al ràfting, perquè trobo que la feina dels monitors és admirable: es troben amb un grup de persones amb diversitat d'edats, forma física, llengua (i que sovint no es coneixen entre elles) i quan acaba l'activitat aquell grup funciona com un equip capaç de moure's a una... obeint les indicacions del monitor! Indicacions que no sempre semblen lògiques ("per què jo he de remar endavant i els de l'altra banda enrere?" "per què ara he de deixar de remar?" "per què m'he de canviar de lloc en la barca?") però que tenen una raó de ser. Quan pot, el monitor l'explica (per exemple, aprofitant els trams més tranquils), però quan dóna l'ordre, cal obeir. En els moments més frenètics, a ningú se li acudiria dir "Doncs si no m'ho expliques, no remo!" i, certament, ningú creuria que l'insurrecte en qüestió és un gran pensador!

Els motius per desobeir tenen a veure més amb la comoditat i amb la desídia que amb el raonament i la reflexió. 
Aquest estiu hem tingut ocasió de fer una excursió pel Parrisal, a la Matarranya: un paisatge meravellós, un rierol que baixa encaixat entre roques i que pots anar remuntant a peu pla, saltant i grimpant i també fent servir unes passeres de fusta col.locades en els llocs de pas més difícil. A l'entrada del paratge hi ha un punt d'informació on t'indiquen que pots trepitjar el rierol per passar d'una banda a l'altra, però que el bany no està permès i al llarg del recorregut hi ha cartells (molts, i molt clars) que recorden que l'aigua que baixa pel rierol és captada per al consum humà i que, per tant, el bany està prohibit. Doncs bé, en un dels tolls hi havia un grup de persones adultes banyant-se amb tota la calma i premeditació. Reconec que no vaig gosar dir-los res: em vaig voler estalviar el tràngol de l'enfrontament, o la possible discussió amb arguments com ara "Per uns pocs no passa res" o "És una tonteria: igualment després depuren l'aigua". És a dir, "a mi la norma no se m'aplica", i si resulta que sí se m'aplica, "la norma és absurda".

Cada cop triomfen més els restaurants i hotels només per a adults, és a dir, sense nens. Hi ha qui s'escandalitza i ho troba una prohibició intolerable. A mi també m'ho semblaria, però ho entenc perfectament: és fruit de l'acumulació de situacions desagradables provocades per nens cridaners i xiscladors, però no perquè siguin nens jugant i passant-s'ho bé -i fent el soroll propi d'aquestes activitats- sinó perquè no tenen cap mena de consideració pels altres i els seus pares han desenvolupat una sordera selectiva o han desterrat la vergonya, substituint-la de vegades per una actitud de: "Ja se sap, tots els nens són així, munten "pollastres" i cal ser tolerant". No, amic, no, tots els nens no són així: només els nens que no "creuen" els seus pares, els fills de pares que, en lloc de renunciar a aquella activitat i retirar-se amb la seva criatura, prefereixen romandre i no deixar que ni els altres ni ells puguin gaudir de la pel.lícula, l'àpat, la xerrada o el paisatge.

És evident que no totes les instruccions són correctes, ni totes les ordres bones. L'obediència comporta una gran responsabilitat per part de qui mana, i per això és tan lamentable quan algú en una posició de poder (política, militar, legislativa, policial, judicial... o familiar!) se n'aprofita per ser arbitrari, humiliar, enriquir-se, prosperar o posar els altres en perill. Llavors és quan pot ser justificable la desobediència. Però això és molt gros! Quan desobeïm una llei, una ordre... estem dient: "Això que maneu és injust, és indigne, és perjudicial, no hi ha res que ho justifiqui... i per això no ho faré." La Història és plena d'actuacions de persones senzilles, humils, obedients, que en un moment determinat s'oposen a la injustícia (per "legal" que sigui) amb fermesa, amb convicció, amb arguments, posant en risc la seva vida -i de vegades perdent-la!-. 

Això són Grans Desobediències, i per poder ser Desobedients en Grans Temes cal ser Obedient en molts petits temes quotidians. Exercitem-nos en l'obediència i ensenyem els nostres fills, sí, a ser obedients. 

Perquè ser obedient no està gens malament. Perquè massa sovint el contrari d'obeir no és pensar. És, ras i curt, ser maleducat.   

dimarts, 4 d’agost del 2015

Deures d'estiu: un malson evitable?

Diu el meu fill que, entre els professors, els més "malignes" són els que elaboren llibres de text, i que l'elit d'aquests són... els que fan els quaderns d'estiu! 

És una exageració, però correspon a un sentiment de malestar (que de vegades pot arribar a la desesperació) relacionat amb els deures escolars, un sentiment que es tenyeix de sensació com d'injustícia, quan el nen pensa -sobretot si ho ha aprovat tot-: "De què em serveix treballar tot l'any, si de totes maneres he de fer deures a l'estiu?".

Personalment, hi estic d'acord: crec que després de nou mesos d'activitat escolar -i sovint també extraescolar-, obligar els nens a posar-s'hi de nou no és necessàriament una bona opció. Especialment quan no hi ha una bona coordinació dins de l'escola i cada mestre va afegint els seus deures d'estiu (de la seva assignatura que-és-la-més-important-de-totes) als dels seus companys, i a la safata d'entrada del correu electrònic del fill (perquè això sí, som més moderns que ningú) es van acumulant llistes i llistes de tasques a fer durant les vacances (i que caldrà lliurar in-ex-cu-sa-ble-ment el primer dia de classe!) i que acaben, indefectiblement, amb un "Descanseu i passeu un bon estiu!" que més que un desig sincer o una formula de cortesia sembla un sarcasme cruel i innecessari.

Que fem deures d'estiu, els adults? El mecànic s'emporta un motor espatllat, una roda punxada i una porta abonyegada per no perdre pràctica? A la tornada de vacances, la metgessa ha de portar deu diagnòstics de deu pacients reals que ha localitzat i visitat al seu lloc d'estiueig? El vigilant de seguretat ha fet deu minutets de guàrdia cada dia davant d'un establiment diferent (sense cobrar, eh, només per no perdre el costum)? No, no i no. Necessitem desconnectar. De veritat. Cadascú a la seva manera. Fent el que ens agrada, que també pot ser fer... res!  

Unes bones vacances poden ser educatives, però això no vol dir "escolars"! Quaderns de vacances? Si no hi ha més remei, perquè l'escola hi ha insistit, endavant, però que no marquin toootes les vacances: cal establir uns dies i uns moments per fer-los, i prou (i no hi afegiu més vosaltres, tipus "I un d'anglès, que t'anirà molt bé!"). Pot ser molt més educatiu fer servir activitats quotidianes de les vacances: 
  • que escriguin targetes postals -i cartes!- als avis si marxeu fora (què bonic rebre una carta en aquests temps de correus electrònics i missatgeria instantània i virtual!); 
  • que calculin el que va sumant tot el que compreu en una estona de "súper"; 
  • que dibuixin un paisatge completament nou, 
  • que elaborin un petit vocabulari si aneu a un país amb una llengua diferent; 
  • que mirin sobre l'atles o sobre un mapa on aneu, quant temps podeu trigar, si el camí puja o baixa; 
  • que recullin unes quantes herbes, fulles, flors i facin un petit herbari; 
  • que us preparin un miniconcert de cinc cançons amb els germans, els cosins, els amics; 
  • que construeixin castells de sorra amb motlles de plàstic, amb pots de iogurt, i apliquin el que saben de geometria, d'història i arquitectura (per què no intentar una piràmide?); 
  • que projectin i realitzin, que projectin i realitzin, i així es realitzaran ells mateixos.
"És que amb aquestes vacances tan llargues s'avorreixen!" Mireu, per començar, no són més llargues que les que teníem la generació "yo fui a EGB" (i oi que a nosaltres no ens molestava gens?), i a més, avorrir-se és molt sa! 

"És que, si no fan deures, quan comencin el curs s'hauran oblidat de tot!" Doncs què voleu que us digui, el que no recordin gens... no devia ser tan important, i a més, per això està el principi de curs: per fer "escalfament" i, llavors sí, posar-s'hi de nou, amb la confiança que, quan siguin vacances, farem vacances!