No Ens Tornem Bojos! (o la responsabilitat ben entesa)

"Això és el que els pares no et perdonarien mai." Així m'ho va dir el director d'una escola. 

"Veuràs, si a l'escola no eduques prou en els valors, els pares remugaran, però no en faran massa problema -alguns fins i tot agrairan que no t'hi fiquis, en les seves coses-. Si no s'ensenyen bé les assignatures, protestaran, diran que no hi ha prou nivell, però res més. Ara bé, si els nens prenguessin mal mentre són a càrrec de l'escola, això sí que els pares no t'ho perdonarien mai."

Quan m'ho va explicar em va semblar una exageració, però poc a poc he anat veient que tenia raó, que hi havia molts pares i mares (no tots, però certament una bona colla) que valoraven per sobre de tot la custòdia de les criatures.

És normal, és clar: són els seus fills, i els pares volen que mengin bé, que no tinguin fred, que no es posin malalts, que no es facin mal... Volen controlar-ho tot. Risc zero. Però no es pot controlar tot. El risc zero no existeix. I això s'aplica a l'escola... i també al temps de lleure.

És curiós que tants pares -molts d'ells monitores i monitors plens d'agosarada iniciativa quan eren joves- oblidin la seva pròpia infantesa i joventut, que mirada amb els nostres ulls ISO semblaria un infern de riscos extrems: termòmetres de mercuri, cotxes sense cinturó de seguretat, joguines sense logo UE ni "prohibit 0-3", parcs infantils amb gronxadors metàl.lics rovellats i terra de ciment esquarterat, cases de colònies amb lliteres de tres pisos i portes sense barra antipànic i escales sense baranes...

I el menjar..? Llegint i escoltant els deliris que s'han emès aquests mesos sobre el túpper a l'escola, em preocupa que el sector més hipocondríac dels pares fixi la seva mirada ISO sobre el menjar a les excursions... Aneu amb compte, esplais i agrupaments, que us veig carregant neveres a gas i microones a pedals, i seguint cursos obligatoris de nutrició i dietètica!

Ens estem tornant bojos? A mi em fa l'efecte que una mica, sí. Es fa difícil conciliar la necessària complicitat entre monitors i famílies amb aquesta hiperregulació desconfiada. 

Però hi ha una part de la solució que està en les vostres mans, monitors i caps: heu d'excel.lir en la vostra responsabilitat, demostrant a cada moment que, perquè estimeu els infants, vetlleu per ells. Que teniu prou seny com per realitzar activitats adients i adequades a l'edat i característiques dels nens; i per assegurar-vos que es posen el protector solar quan fa sol i el jersei quan fa fred; i per ensenyar-los a anar pel costat bo de la carretera -i que vosaltres us distribuireu com cal a la fila-; i per dur una farmaciola a punt; i... en fi, ja veieu quines "novetats": seny, vetllar, sentit comú... responsabilitat.

Potser llavors les famílies recordaran que sí, que confien els seus fills a uns caps i monitors que potser són "molt joves", però "ho fan molt bé", i els perdonaran fins i tot una  esgarrinxada o un mal de panxa!

Com Ajudar els Fills a Estudiar (i fer els deures del col.le!)

Com Ajudar els Fills a Estudiar (i fer la feina del col.le!). Aquest és el títol d'una de les meves xerrades més populars, i també el títol d'un llibre publicat per Claret. Des del 2009, milers de pares i mares (de debò que no exagero) l'han sentida en més d'un centenar d'escoles. Sempre és un èxit de públic. Les mateixes AMPAs es queden sorpreses quan veuen la resposta de les famílies. M'agradaria dir que venen atretes per la meva fama de comunicador excepcional... però no: és perquè es tracta d'un tema que pares i mares troben de gran importància, i que sempre genera molt interès... i força polèmica. Periòdicament apareixen protestes, iniciatives, dubtes, posicionaments a favor i en contra, opinions de psicòlegs, pedagogs, mestres, alumnes, pares, mares i experts diversos. Com a mostra, aquí trobareu un parell d'interessants articles apareguts a La Vanguardia i El País.

Bé, suposo que puc considerar-me un "expert", així que goso oferir-vos el decàleg que reparteixo en la xerrada, i que conté, en forma de "manaments", les Coses Que Penso sobre l'estudi.

1. Confiaré en l'escola que he triat per a l'educació del meu fill;

per això em comunicaré amb el tutor a través de l'agenda i les entrevistes, i no desautoritzaré la feina dels mestres i professors.

2. M'interessaré per tota la persona del meu fill, no només pels seus deures;

per això dialogaré amb ell tant com calgui, però fins on calgui, i intervindré sempre que calgui: amb rigor, paciència i bon humor.

3. Consideraré l'estudi un procés valuós per al coneixement, la realització personal i la preparació per al futur;

per això contribuiré a proporcionar al meu fill un entorn adequat per estudiar i promouré amb les meves paraules i els meus actes la curiositat intel.lectual, la lectura i la creativitat.

4. Em recordaré que no són els meus deures ni els meus exàmens: és el meu fill i són els seus deures i els seus exàmens;

per això comptaré amb el meu fill en l'elaboració d'un pla d'estudi, personal, realista, flexible, escrit i visible, i li exigiré que compleixi el seu compromís.

5. Seré constant en l'aplicació d'un programa d'estudi, però renunciaré a imposar els meus mètodes si els del meu fill són eficaços;

per això confiaré en tota la meva experiència i els meus recursos i els posaré a disposició del meu fill perquè pugui fer-ne ús.

6. Ajudaré el meu fill en tot allò que ell no pugui fer per ell mateix, procurant que aprengui en el procés, i així vagi esdevenint més autònom;

per això evitaré la temptació d'impedir que el meu fill assumeixi les seves responsabilitats.

7. Recordaré que jo vaig cometre errors, que de vegades sóc incoherent i que tinc una història pròpia en relació amb l'estudi;

per això acceptaré que el meu fill pot cometre els seus propis errors, el poden influir les meves incoherències i pot heretar trets del meu caràcter.

8. Seré conscient del poder del reforç positiu;

per això valoraré tots els esforços, tota la bona feina del meu fill, i tots els seus bons resultats.

9. Demanaré ajuda sempre que la necessiti i l'acceptaré quan me l'ofereixin;

per això estaré obert a compartir la meva experiència amb altres pares i mares.

10. Creuré en la força de l'estimació pel meu fill;

per això confiaré en què seré capaç de trobar les millors maneres d'ajudar-lo eficaçment a estudiar perquè visqui amb entusiasme el seu aprenentatge i l'aprofiti amb ganes.

Pel que fa a la polèmica... a mi em fa força mandra. Sobretot quan es barregen temes i es fan afirmacions maximalistes. Per exemple, això que els deures fan més grans les desigualtats socials, perquè els pares menys preparats no poden ajudar tant els seus fills. Jo sempre poso el mateix exemple: la meva mare va venir de Galícia quan tenia uns sis anys. Aquí va fer els estudis primaris. Els va fer molt bé, però després es va haver de posar a ajudar a casa, a treballar... així que, en principi, no seria una dona molt "preparada". Doncs mireu: jo no l'he vist "arrugar-se" mai per res que jo estudiés, ni a EGB, ni a BUP, ni a COU, ni a la Universitat, i sempre ha estat una extraordinària "preguntadora de lliçons". Encara ho és amb els seus néts! 

Els pares i mares d'avui en dia, més paciència que la meva mare no sé si tindran, però més preparació segur que sí, així que no ens llencem a treure conclusions sociològiques, deixem d'atabalar-nos, i en lloc de fer "vagues de deures" o maratons estudiantils, recordem que els deures NO defineixen els nostres fills, i aprofitem tot el temps de què disposem per estar AMB i PER ALS nostres fills: aquests sí que són els nostres "deures"... i el nostre privilegi!

El bou, la mula, una mica de seny... i bon Nadal!

Encara no em sé avenir del rebombori que hi ha hagut amb el tema del bou i la mula al pessebre, i si hi eren o no hi eren. A RAC1 un reporter anava a una Fira de Santa Llúcia i deia (si no textualment, gairebé): "A veure si la gent continua comprant el bou i la mula, perquè ara posar-los al pessebre aniria contra l'Església." Fins aquí podríem arribar. A veure, una mica de seny: el Sant Pare va escriure que no era segur que al pessebre hi fossin, no que no s'hi poguessin posar. Però, com altres vegades que hi ha la possibilitat de fer notícia d'on no n'hi ha, els mitjans de comunicació s'han llençat a fer els escarafalls de costum.

Tant hauria costat preguntar, no sé... a qualsevol professor de Religió de Secundària? En contra del que alguns poden pensar, a Religió no es fa proselitisme, i forma part del currículum explicar l'origen dels textos sagrats per als creients. El bou i la mula apareixen a alguns evangelis apòcrifs, i formen part de la religiositat popular, cosa que, certament, no els fa menys valuosos.

-Ah, o sigui que són dels evangelis prohibits i amagats pel Vaticà, eh?

No, no existeixen evangelis "prohibits". Quan feia classe de Religió, explicava als meus alumnes d'ESO que els evangelis apòcrifs els podien trobar a la Biblioteca de l'Escola, publicats per Clàssics del Cristianisme (si això és amagar, que vingui Déu i ho vegi).

-I per què hi ha d'haver evangelis oficials i d'altres que no, eh?

Això ja és una pregunta més interessant. És veritat que en un moment concret es determina quins seran els quatre Evangelis canònics (Mateu, Marc, Lluc i Joan), però es fa per bons motius, perquè eren els més consistents, els més coherents, els que havien estat més copiats (i això és un bon criteri tenint en compte que les còpies es feien a mà, i respectant molt fidelment el text), els que reflectien millor el missatge de Jesús de Natzaret. En els evangelis apòcrifs hi ha tradicions que venerem actualment, però també hi ha episodis que ens presenten a Jesús com una mena de nen-mag que dóna vida a ocellets de fang, fa vinclar plantes perquè arribi aigua a la seva mare... o es venja de nens que no li han fet prou cas. Vaja, seria com si d'aquí a trenta anys algú considerés que té el mateix valor històric la Gran Enciclopèdia Catalana... que una portada d'"El Mundo".

I espera't quan arribi el dia que algú recordi que els Reis d'Orient tampoc no surten als Evangelis! Ni que fossin Reis, ni que fossin tres, ni els seus noms! Però això no els impedirà passar per totes les cases en la nit més bonica de l'any!

Per l'únic que estic content és perquè tot plegat són més arguments a favor de la necessitat de tenir cultura religiosa, per no exclamar-se per tonteries, i anar a fons en allò que és important de debò. 

Deia Khalil Gibran: "Cada nen que neix porta amb ell el missatge que Déu no ha perdut l'esperança en els homes". Doncs això, deixem-nos porar per l'alegria de celebrar el naixement d'un nen, deixar-nos portar pel desig de protegir-lo, d'educar-lo, d'oferir-li el millor que tenim, de ser millors persones per deixar-li un món millor. Perquè si Déu no ha perdut l'esperança en nosaltres, encara menys l'hem de perdre nosaltres en el nostre futur, en la nostra capacitat de compartir, de somriure, d'ajudar... d'estimar. Bon Nadal!

Vacances o vagàncies?

Potser semblarà que aquest no és el moment més adient per escriure aquesta entrada, just quan entrem a la tardor. Però precisament crec que ara és quan tenim una mica més de perspectiva sobre el tema de les vacances dels nens. A més, fa tres setmanes que van començar les classes, i ja s'ha esmorteït una mica aquell clam esbombat mediàticament de "l'alegria immensa de tots els pares i mares perquè ja poden portar els nens al col.le i no els han de tenir a casa".

Reconec que és un tòpic que em posa força nerviós, perquè és una més de les "normes indiscutibles" del no escrit Llibre de la Paternitat Actual que ve a dir que "els nens destorben... als seus propis pares"!

Quan feia de mestre de Religió explicava als meus alumnes que la frase de Jesús "Deixeu que els nens s'acostin a mi, no els ho impediu" és -com tants altres actes de Jesús- extraordinàriament revolucionària, perquè en aquella societat els nens es tenien en molt poca consideració, eren pràcticament no-subjectes fins que no assolien la majoria d'edat (que era força aviat, també cal dir-ho). Poc podia imaginar quan ho explicava que viuria la situació paradoxal d'aquesta societat nostra en què els nens són al mateix temps "monarques absoluts" de capriciosos desitjos que cal complaure, però amb la consideració dels "sense sostre" que es prefereix no tenir a la vora.

"Ets un exagerat: a l'estiu, amb tantes vacances, els nens s'avorreixen! Ja va bé que hi hagi deures... Si no, no fotrien res en tot el dia... Ara, que per quatre pàgines que han de fer d'aquests quaderns que semblen tebeos, quina agonia, noi! Cada dia la mateixa lluita... No volen fer vacances: volen fer vagàncies!"

Analitzem-ho: a l'estiu es multipliquen els "cants de sirena" que arriben amb la força del bon temps: el sol, la llum, la platja, els dies que s'allarguen, les nits càlides que fan venir ganes de sortir... Tot plegat complica molt mirar-se amb "carinyo" qualsevol obligació -com ara els estudis- que impliqui concentració, quietud, silenci, esforç intel.lectual...

Però hem de recuperar la perspectiva, així que utilitzarem dues poderoses eines de què disposem, tinguem l'edat que tinguem i tinguin l'edat que tingui els nostres fills. Una és l'EduBalança que ens permet decidir què és més educatiu segons les característiques dels nostres fills i l'altra el barret APA ("Aquí -hi- Puc Ajudar"), ple de les nostres pròpies qualitats i dels nostres propis talents, i que ens posem, quan cal, per ajudar-los.

Heu agafat les dues eines? Sí? Doncs ara deiexeu-me que us expliqui algunes coses sobre les vacances. Si mireu enrere a les vostres pròpies millors vacances, pot ser que apareguin algunes característiques comunes: la importància de la presència familiar, el temps llaaaaarg, les coses senzilles que esdevenien tan agradables, el fet que tot podia ser i era una aventura... (que també té gràcia això de voler negar als nostres fills allò que feia tan especials les nostres pròpies vacances infantils!)

Diu el llibre del Cohèlet, a la Bíblia, que "hi ha un temps per a cada cosa", i que "cada cosa té el seu temps". Així passa també amb el temps de vacances, que hauria de ser:

• Un temps per conviure, no per aïllar-se (per tant, un bon moment per a una experiència de colònies o campaments).

• Un temps per educar-se, no per embrutir-se (per tant, no deixem que estar-davant-una-pantalla-la-que-sigui esdevingui l'única activitat de molts dies).

• Un temps per gaudir, no per angoixar-se (per tant, no ens passem amb un munt de quaderns de vacances: el que ens ha recomanat l'escola, un altre que hem comprat nosaltres i un especial d'anglès, i...).

• Un temps per descansar, no per estressar-se (per tant, no ens atabalem si el ritme vital s'altera una mica, i es lleven més tard -sempre que no sigui perquè nit rere nit surten, que no seria gaire recomanable!-).

• Un temps flexible, no un temps hiperocupat (per tant, compte si fem un viatge, que no tinguem tots els minuts del dia pautats i haguem d'anar corrent tot el dia! Un hauria de poder-se "avorrir" en algun moment durant les vacances).

Com sabrem, doncs, si les que hem fet han estat unes bones vacances? Examinant uns indicadors: 

Són unes bones vacances aquelles que permeten que es produeixi creixement de l'autonomia (quan acaben les vacances i han crescut, però, sobretot, s'han fet més "grans"), experiències de convivència (amb altres nens i nenes... i amb nosaltres, els seus pares!), educació de la sensibilitat (amb contemplació de paisatges, visites a llocs culturals i, sobretot, desconeguts!), actituds de solidaritat i capacitat de compartir (han compartit el seu temps, l'aliment..? Han tingut ocasió d'oferir-lo amb gratuïtat?), creixement de la iniciativa i la creativitat (preparació de festivals, construcció de cabanes, realització de projectes en colla...), actituds de compromís, tolerància, obertura (el contacte amb persones d'altres procedències, altres cultures, altres escales de valors...), el conreu d'aficions (esport, maquetes, música, lectura, dibuix...), respecte a l'entorn (la natura, el patrimoni arquitectònic...).

Així doncs, heu construït unes bones vacances, unes vacances educatives (que no vol dir "escolars")? Els quaderns de vacances estan bé (i si l'escola en recomana algun, endavant), però que no marquin toootes les vacances: cal establir uns dies i uns moments per fer-los, i prou. Pot ser molt més educatiu fer servir activitats quotidianes de les vacances: que escriguin targetes postals -i cartes!- als avis si marxeu fora (què bonic rebre una carta en aquests temps de correus electrònics i missatgeria instantània i virtual!); que calculin el que va sumant tot el que compreu en una estona de "súper"; que dibuixin un paisatge completament nou, que elaborin un petit vocabulari si aneu a un país amb una llengua diferent; que mirin sobre l'atles o sobre un mapa on aneu, quant temps podeu trigar, si el camí puja o baixa; que recullin unes quantes herbes, fulles, flors i facin un petit herbari; que us preparin un miniconcert de cinc cançons amb els germans, els cosins, els amics; que construeixin castells de sorra amb motlles de plàstic, amb pots de iogurt, i apliquin el que saben de geometria, d'història i arquitectura (per què no intentar una piràmide?); que projectin i realitzin, que projectin i realitzin, i així es realitzaran ells mateixos.

I sobretot, recordeu que no hi ha recompensa més gran per als vostres fills que el fet que estigueu AMB ells i PER A ells. De debò. Volen passar temps amb vosaltres, i creieu-me que més endavant recordaran cada castell de sorra que vau ajudar a construir o admirar, cada cançó que vau acompanyar, cada anècdota que vau viure i que us va fer petar de riure...

El Cohèlet diu "hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps", i afegeix "...i passa de llarg". Que no us passi de llarg cap estiu, cap Nadal, cap Setmana Santa, cap pont, cap cap de setmana. Viviu el temps de vacances (i de "vagàncies") en família: que aquests siguin els vostres "deures"!

De què serveixen les xerrades?

Darrerament m'ha semblat que hi ha un cert debat en relació a la formació de les famílies. Més en concret sobre la utilitat de les Escoles de Pares, i encara més en concret sobre les xerrades. Així ho podem llegir, per exemple, entre d'altres interessants reflexions, al blog de Óscar González, que es pregunta ¿Funcionan las Escuelas de Padres y Madres?

En aquest petit debat les xerrades (que serien considerades activitats "bolet", massa aïllades, poc compromeses, on els pares serien només espectadors passius i amb escàs impacte a mitjà termini) es contraposarien a d'altres iniciatives on es treballaria amb grups més estables, compromesos en un seguit de trobades on els pares i mares serien protagonistes reals i actius. 

Personalment trobo que es tracta d'un debat que no ens fa massa bé. Em recorda a la discussió (de vegades gairebé fratricida!) lletra de pal vs. lletra lligada. Segur que hi ha motius per a totes dues... però que discutint no perdem un temps que podem esmerçar ensenyant a llegir i escriure! De la mateixa manera crec que el que és important és que hi hagi activitats de tota mena, ben diverses i variades, on pares i mares que així ho vulguin puguin aprendre i millorar. Hi ha gent per a tot: per a xerrades i per a grups i per a cursets i tallers i estades i excursions i jornades... I per a totes aquestes activitats hi ha grans conferenciants i grans dinamitzadors... i alguns que no ho són tant. 

Jo vull aprofitar (ja que el blog és meu i em dedico a això de les xerrades) per trencar una llança en favor de les xerrades, perquè, quins són els arguments en contra? 

-"Són activitats curtes, que no deixen empremta." 
Bé, depèn de la xerrada. Jo puc recordar grans moments de xerrades, amb paraules sàvies que han continuat ressonant en mi molt temps després. Fins i tot de les dolentes s'aprèn el que no s'ha de fer! I pel que fa a la durada... Això seria tant com dir que sempre és millor una enciclopèdia per fascicles que un llibre! 

-"A les xerrades es tracten sempre els mateixos temes, que no són els que interessen a les famílies."

Pot ser que això passi (de vegades!) i pot ser que sigui degut a què sovint la "contractació" de les xerrades queda a càrrec de mares i pares -autèntics herois!- que fan el possible i l'impossible per saber quins són els temes que interessen les famílies de les seves escoles... però no sempre reben resposta, i han de tirar endavant "con lo puesto". Sovint només compten amb la seva bona voluntat per a fer una tasca que poques vegades és agraïda i reconeguda, i sovint amb molt pocs mitjans. Pensant en aquests herois, i amb el desig de donar-los un cop de mà, he escrit un manualet que he titulat "Com Aconseguir les Millors Xerrades per al Nostre Públic" (toma ya!), on crec que trobaran recursos i trucs que els ajudaran. Bé, i que consti que moltes vegades els temes no són "els mateixos", o si són "els mateixos" és perquè sí que interessen a les famílies (i a més, les famílies que passen per les activitats de formació es van "renovant"!)
-"A les xerrades només pots ser espectador passiu."
En una altra ocasió ja em vaig pronunciar sobre aquest fals dilema classe magistral vs. projectes, i amb les xerrades passa el mateix. En primer lloc, hi ha molts tipus de xerrades, i algunes són francament molt mogudes i la gent hi intervé amb freqüència. Però és que, encara que no sigui així, nego rotundament que escoltar una conferència sigui un acte d'espectador passiu. Escoltes, visualitzes, empatitzes, imagines, t'emociones... Déu n'hi do, l'activitat! Em fa l'efecte que els que argumenten aquesta "passivitat" són els mateixos que, per altra banda, defensarien a mort que la lectura desperta la imaginació de l'infant. Doncs si la "passivitat" pot ser "activa" per a una cosa, també ho pot ser per l'altra, no?

-"A les xerrades no es comparteixen dubtes, inquietuds, experiències... No aprèn tothom de tothom."
Ja he dit que hi ha gent per a tot. Hi ha a qui li encanta poder compartir, comentar, debatre, sincerar-se... però no és una metodologia que li vagi bé a tothom. Hi ha a qui no li ve gens de gust explicar a altres persones el que considera que pertany a l'àmbit de casa seva, però que també té els seus dubtes, les seves inquietuds, i vol aprendre, i li agrada la possibilitat d'escoltar algú que, per experiència i preparació, pot dir coses que estaran ben expressades, seran profitoses i útils i, amb una mica de sort, interessants i tot! I ara quedaré una mica malament, però crec sincerament que el concepte "aprendre tothom de tothom" està una mica sobrevalorat. A mi m'agrada molt parlar del que conec i m'he preparat (i fins i tot diria que no ho faig pas malament), però també m'agrada molt escoltar el que diuen persones que en saben molt, i m'ho passo molt bé aprenent. És molt agradable experimentar la humilitat d'adonar-te que no ho saps tot, i que t'estàs "omplint" gràcies a la saviesa d'un altre. Siguem clars: parlar per parlar no sempre és educatiu, com no ho és -per legítim que sigui- "expressar l'opinió". Si em permeteu la grolleria, deia Harry el Sucio: "las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno."

Practiquem doncs l'obertura de mires que tan sovint prediquem, i deixem-nos de fonamentalismes metodològics. Diu el Cohèlet que "tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa" (Coh 3, 1), i que "hi ha un temps de callar i un temps de parlar". Així que,  tornant a l'inici: que de què serveixen les xerrades? Doncs quan és el seu temps serveixen de molt, i fan molt de bé!


  

Que no sigui pel Pot de les Galetes!

A la revista Estris d'Educació en el Lleure dels mesos de gener-febrer vaig publicar un article que em penso que ara que ens acostem a l'estiu, pot resultar interessant per a monitors, caps, responsables d'activitats de lleure... i, espero, per a qualsevol educador que es plantegi quin és l'origen de la seva vocació. Aquí el teniu!

Per què vols ser monitor? No, no contestis encara. Fes-ho després de la publicitat... o després de llegir el que em va explicar un noi fa anys: quan jo era petit i anava a colònies, recordo que a l’estona del berenar fèiem fila davant d’un monitor que ens repartia galetes que treia d’un pot de llauna. Quan s’acabava la fila, tancava el pot i se l’enduia. Li vaig preguntar què tenia a veure allò amb el motiu per ser monitor. I em va respondre: doncs que jo volia ser com ell, ser el que tenia el pot de les galetes!

Ni els jocs, ni l’aventura, ni la natura, ni el quotidià, ni les cançons... Res d’això havia quedat en la memòria d’aquell noi. De l’experiència extra-ordinària de les colònies només romania el Pot De Les Galetes, una mena de Sant Graal (de llauna) del Monitoratge: aquest era el seu motiu, tristot i més aviat mesquí, per voler ser monitor.

Ja sé que és només una anècdota, i assumeixo que em faig gran i que vaig esdevenint una d’aquelles vaques més-o-menys-sagrades que remuguen i rondinen. I no us enganyaré –mi m’enganyaré- afirmant que abans sí que ens fèiem monitors per bons motius..! No, de debò que no vull rondinar ni mirar enrere. 

El que sí que vull és fer una mini-exhortació a actituds i valors importants que haurien de ser presents en el ser monitors: la constància, l'alegria, el gust pel treball ben fet, l'acollida, el saber escoltar, la disponibilitat, la capacitat de sacrifici... Perquè estic segur que aquesta és la millor motivació: les ganes de fer crèixer els propis talents i posar-los al servei dels altres, les ganes de ser els millors monitors possibles, les ganes de crear activitats apassionants, profundes, divertides, dinàmiques, significatives.., les ganes de posar rostre humà a tots aquests valors fonamentals i fer-los propers a tots els vostres nens i nenes... Des de la senzillesa, i la coherència, i la feliç responsabilitat de ser jardiners de llavors magnífiques que han de donar molt de fruit!

Tornem a la pregunta del principi: per què vols ser monitor? Ja sabeu que diuen que els voluntaris no estan pagats no perquè no tinguin valor, sinó perquè no tenen preu. Doncs això, en aquest temps d’obsessió per l’economia, permeteu-vos ser generosos: sigueu monitors que no tenen preu!

I sobretot que el preu no sigui... un pot de galetes!

Si EuroVegas, te la pegas!

Quan ensenyava Història de l'Art a COU passàvem una mica per sobre d'alguns temes del currículum que no eren tan "selectivables", com ara la planificació urbanística i les grans remodelacions al llarg de la Història (París, Madrid, Barcelona, Brasília...). Però encara que no els treballéssim gaire, sí que fèiem alguna reflexió, com ara que les remodelacions més bèsties han estat aquelles que s'han fet amb l'aquiescència (o el suport decidit) de règims absolutistes que han foragitat sense manies la gent que hi pogués haver en el lloc a remodelar, poble que, per dir-ho ras i curt, "destorbava". De vegades, sentint alguns arquitectes de segons quin Ajuntament, m'ha fet la sensació que per un moment desitjaven que tornessin aquells "temps feliços" en què es podia jugar amb la gent i les seves cases com si fossin peces del Lego.

Ara ens trobem davant una possible gran remodelació: posar el complex d'EuroVegas on hi ha un espai natural i agrícola, al Baix Llobregat. Fixeu-vos que no dic "ens trobem davant un dilema", perquè si alguna cosa està clara és que no decidim res: estem completament al marge. Aquesta situació de "peces de Lego" en què ens posen ja ens hauria de fer sospitar que alguna cosa no va bé...

S'han donat arguments a favor i en contra, per bé que clarament els arguments favorables han comptat amb molta més repercussió mediàtica i conceptual: les anades i vingudes d'Adelson i el seu personal, que si sí que si no, que si canvis en la legislació laboral, que si deixar fumar, que si edificis baixets, que si gratacels, que si és la dona d'Adelson qui talla el bacallà, que si mira que si el posarem fora d'Espanya, que si li canviem el nom (Gaudí Sands!), que si mogollon de llocs de treball... En canvi, les postures contràries han estat força menyspreades: que si pijoprogres que volen salvar un ocellet del delta, que si en temps de crisi no es poden tenir manies, que si estiguessin a l'atur ja veurien, que si la cultura del no...

Jo em considero molt urbanita, i els que em coneixen saben que, per bé que m'agrada l'excursionisme i sortir al camp no se'm pot definir precisament com un ecologista radical, però he de dir que estic en contra de l'EuroVegas al Baix Llobregat, i per això vaig anar a la concentració del 17 de juny convocada per la Plataforma Aturem EuroVegas a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Per què?

-Perquè a on volen posar EuroVegas ja hi ha una activitat, una gran activitat agrícola. Ja hi ha pagesos que produeixen algunes de les millors fruites i hortalisses: carxofes, cireres, préssecs...

-Perquè Las Vegas va començar en un desert. La zona on volen posar EuroVegas és una de les més fèrtils de Catalunya. No, de debò! Sé que per als que vivim a Can Fanga la idea resulta curiosa, però és així, un "territori Comanche" agrícola! Ens podem permetre perdre-ho?

-Perquè ja han patit prou expropiacions (i moltes d'elles per cobrar encara..!): autopistes, autovies, carreteres, AVE... Potser ja n'hi ha prou, no?

-Perquè per una banda promocionem la "dieta quilòmetre zero" i per una altra banda ens volem carregar pim-pam un dels llocs on es produeixen alguns dels millors fruits de la terra. Té gràcia que algú pretengués dir-li Gaudí Sands al complex aquest, quan Gaudí remata algunes de les puntes de la Sagrada Família amb escultures de fruites que són mostres de l'Amor de Déu per la nostra terra... "Gaudí Sands"? Què volem? Re-matar Gaudí?

-Perquè un munt de nens i nenes tenen ocasió d'anar-hi per conèixer cada dia de prop les plantes, els arbres, les fruites, els pollastres, la feina de pagès... No diem sovint que els nens d'avui dia es pensen que la fruita ja creix a l'arbre en safates de porexpan? 

-Perquè hi ha un munt de possibilitats i llocs de treball en l'agricultura i al seu voltant: anar a fons en l'agricultura ecològica, fer producte de qualitat, trobar vies de comercialització, mercat de proximitat, turisme gastronòmic... Amb què cuinaran els grans cuiners i cuineres catalans els seus plats si no disposen de productes de qualitat?

Hi ha molts perquès per defensar l'agricultura i la natura del Baix Llobregat. Si voleu saber més, aquí trobareu molta informació. No és la que surt als mitjans de comunicació, però en fi...

Després del gran incendi de Roma l'any 64, Neró es va fer construir la "Domus Àurea", un mega-palau en un híper-jardí, que ocupava tot plegat una tercera part de la ciutat de Roma. Us imagineu Neró anunciant-ho al poble? "No sé, poble, m'estic decidint entre Roma o Càpua... Sí, ja sé que hi ha cases per aquí, però penseu en l'oportunitat que tindreu tots els esclaus construint el meu palau, i després amb les feines de manteniment i servei de tot plegat. Treballs per tota la vida! No més crisi! Però Roma o Càpua..? Va, vinga, que sigui Roma!" I tot el poble va cridar i aplaudir, agraïts per la promesa de treball (esclavitud, però segura!). 

No, no crec que anés així: un poble que fes això no seria un poble gaire espavilat, oi?

Doncs això, jo us animo a fer servir totes les plataformes que tingueu a l'abast per cridar per les nostres carxofes, cireres, préssecs, pollastres... i per la nostra terra, a cridar que si EuroVegas, te la pegas! O bé ens podem llençar en braços de Mr. Adelson i la seva proposta (no estaria de més recordar que Las Vegas va nèixer de la visió d'un gàngster...)

Aturem EuroVegas o Visca EuroVegas: què cridarem? Això encara ho podem triar...