diumenge, 27 de novembre del 2011

Muerto el perro...


En l'últim mes he passat per diverses escoles en la mateixa situació: sense paper higiènic als lavabos. De vegades hi havia un mega-rotlle penjat a la paret del vestíbulet davant els serveis, i de vegades ni tan sols això. La primera vegada no vaig fer cas, però després ja va ser allò d'"una vegada, casualitat; dues, mala sort; i tres, alta traïció", així que vaig pensar quins podien ser els motius: potser era un tema d'estalvi? Però estalviar en paper higiènic em recordava l'acudit del pretendent que demana la mà de la promesa, i el pare de la noia menysté una i altra vegada les possibilitats econòmiques del pretendent amb l'expressió "Amb això, la meva filla no té ni per paper higiènic..!". Derrotat, el pretendent marxa i quan es troba la noia al passadís li etziba: "Cagona!". Crec que vaig arribar a la conclusió correcta pensant que es tracta d'un estalvi, sí, però no econòmic. Es tracta d'estalviar-se el possibles problemes vandàlics: rotlles entaforats a la tassa o als dipòsits, boles humides de paper enganxades al sostre, rotlles llençats per les finestres a l'estil "Vacaciones en el mar"...
Seria optar per la solució "Muerto el perro, se acabó la rabia". Hi ha problemes amb el paper higiènic? Doncs s'elimina. Hi ha alumnes que fumen als serveis? Doncs es tanquen. Hi ha gent que aprofita les portes anti-pànic per escapar-se o obrir-les a gent de fora? Doncs es tanquen amb cadenats. Hi ha qui guixa les parets? Doncs les revestim de material anti-pintades. I així successivament.
Per aquesta via, hi ha escoles on els alumnes no poden jugar a pilota al pati, perquè el profe que vigila el pati podria rebre un cop, així que s'arriba a la situació surrealista que juguin amb una llauna de refresc aixafada (que, posats a fer, és més perillosa, però no seré jo qui doni la veu d'alarma a l'escola, no sigui que ni a això puguin jugar!). O es prohibeix el tipp-ex a classe, perquè hi ha alumnes que el fan servir com si fos pintura...
Jo, què voleu que us digui, trobo que és una opció ben poc educativa (i, entre nosaltres, un pèl covarda). Jo diria que quan nosaltres anàvem a escola es feien més gamberrades, i més sonades, que les que fan els alumnes d'ara. Cada alumne decidia si en feia alguna, si participava o no en una trastada ja organitzada, i si ho feia i l'enxampaven, assumir-ne les conseqüències.
Que consti que no defenso les entremaliadures, sinó que qüestiono que l'única alternativa sigui eliminar-ne l'ocasió. No m'agrada un món on, per un costat, sembla que calgui un mediador especialitzat súper-guai per a cada petita incidència, i que, per l'altra banda, dissenya bancs especials perquè no s'hi estirin els indigents i barreres infranquejables a les andanes no fos cas que la gent que no segueix l'elemental norma de no baixar a les vies prengués mal. Hi ha molts problemets que no són la ràbia: potser que deixem viure el gos una mica més..!

dissabte, 12 de novembre del 2011

Conèixer i Reconèixer l'Ofici

L'altre dia van venir a fer la revisió anual de la caldera de casa. L'operari era un noi molt tatuat amb una complexió física com per alimentar ell tot sol una caldera... a base de palades de carbó. En qualsevol cas, la seva manera de fer no es corresponia al fàcil prejudici que un es podia fer a partir del seu aspecte. Així doncs, res de "subidon-subidon", ni tracte "coleguil": de vostè, i extremadament prudent i respectuós, va sol.licitar educadament el que necessitava (paper de diari per no embrutar, una escala o similar per enfilar-s'hi...) i em va anar demanant amb molta educació que engegués/apagués l'aigua calenta en funció del que havia de revisar. Em va "renyar" una mica perquè no havíem estat al cas de mantenir la pressió, i això podia fer malbé la caldera, em va explicar com ho havia de fer, va respondre a les meves inquietuds sobre l'edat de l'aparell (edat avançada, si parlem en anys-caldera, que vindrien a ser com els anys dels gossos), va acabar la revisió, em va fer signar el full de servei, i va marxar. Correcte, professional i eficient.
No vaig trigar massa en fer analogies amb la tasca educativa dels mestres, i en fer-me preguntes. Per exemple, encara que d'entrada em va impressionar l'aspecte del tècnic, jo no vaig trucar a l'empresa per protestar perquè la seva imatge no quadrava amb la meva imatge d'un tècnic: vaig assumir que tenia l'ofici necessari per fer bé la seva feina. Encara que havíem pagat per la revisió, no em vaig negar a proporcionar-li al tècnic l'escala, ni els papers de diari, ni a engegar i apagar l'aigua quan m'ho va dir: vaig assumir que era una col.laboració necessària. Encara que jo era el client, no vaig dubtar de la seva capacitat ni li vaig retreure que em "renyés" per no cuidar prou la pressió de la caldera: vaig assumir que procurava ajudar-me. En definitiva, vaig considerar que coneixia l'ofici, i li vaig reconèixer el seu ofici. 
Ja sé que fer analogies amb això ratlla la demagògia, però no puc evitar pensar en molts mestres que són prejutjats per qüestions superficials, o en moltes escoles amb problemes perquè es troben amb viscerals reaccions de famílies que es neguen per sistema a col.laborar -especialment econòmicament-, o amb molts mestres que veuen com es discuteixen les seves decisions, les seves avaluacions... o les seves sancions! Ras i curt, que no se'ls reconeix l'ofici.
És veritat que això també té a veure amb l'estil educatiu de cada un dels mestres i de cada una de les escoles, i en parlaré en alguna propera ocasió, però insisteixo: si qualsevol acusat ha de poder comptar amb la presumpció d'innocència, amb més motiu qualsevol educador hauria de poder comptar amb un vot de confiança sobre la seva capacitat. 
O, com alternativa, podem omplir-nos de tatuatge i de músculs..!

dissabte, 5 de novembre del 2011

S.O.S! N.A.B.!


Ara que s'està parlant (i seriosament, que és el pitjor!) sobre aquesta història delirant de les carmanyoles als menjadors de les escoles, trobo que aquesta entrada que vaig escriure fa uns mesos esdevé de més actualitat encara.

S.O.S. ja sabeu què vol dir. I N.A.B. vol dir No Anem Bé. Voleu que us digui per què No Anem Bé? Doncs no anem bé quan els mestres han de dedicar temps i esforços a temes que tenen poc o gens a veure amb les classes.
No Anem Bé quan l’Administració (educativa?) sotmet els mestres (i les direccions!) a una inspecció fiscalitzadora, culpabilitzadora i inquisitorial, que en absolut pretèn ajudar-los a fer millor la seva feina, sinó que els fa perdre el temps, els posa nerviosos i els irrita. Això no és just. No està bé. No Anem Bé.
No Anem Bé quan els mestres s'han de fer un fart de demanar autoritzacions a les famílies. Han de demanar autorització per a les sortides escolars, però això no cobreix l’activitat de síntesi (per a la qual hauran de demanar la corresponent autorització) ni cobreix les decisions relacionades amb el transport escolar (un tema abracadabrant que mereixeria el seu propi espai). Es fan un fart de patir per la correcta aplicació de legislacions que no coneixen ben bé i que sovint no han vist mai, físicament, escrites. Però han de ser els més legalistes, no fos cas... Perquè si fos el cas, saben que « tenen les de perdre », que no són ningú.
I què té a veure tot això amb la seva feina principal d’educar ? Res. Ja us ho deia : No Anem Bé.
No Anem Bé preocupats per la punyetera Llei de Protecció de Dades, que els està portant a situacions ridícules i absurdes: llistes que no poden tenir, papers que s’han d’amagar, fitxes que cal destruir (no estripar i llençar, no: destruir, com si fossin capos mafiosos o empresaris corruptes), fotos que no poden fer, o publicar (si més no, sense la inevitable –una altra!- autorització. I si no la tenen, ¿hauran de posar un rectangle davant la cara del nen, com si fos un testimoni protegit?). Mentrestant, les nostres dades com a ciutadans corren per tot arreu, amb permís o sense, per un munt de bases de dades creuades mundialment que es concreten en trucades inoportunes i correu no desitjat. Però els mestres han de tancar amb pany i forrellat el seu quadern de tutoria, no fos cas...
No Anem Bé quan les infermeries de les escoles queden reduïdes a un espai on els professionals (perquè són professionals amb titulació!) poden fer poc menys que cantar-li “Sana sana culito de rana” al nen ferit o malalt, perquè sense el mandat exprés dels pares i la recepta original, la infermera no pot fer-hi res.

No Anem Bé perquè totes aquestes històries només fan que generar desconfiança en les famílies (qui no desconfiaria si cada dos per tres ha d’autoritzar l’escola per a una cosa diferent?) i desànim en els professors (qui no es desanimaria si cada dos per tres t’han d’autoritzar per a una cosa diferent?).
No Anem Bé. A veure quin dia llegirem al diari la noticia de la infermera detinguda i emmanillada perquè havia donat aigua (sense autorització paterna) a un nen deshidratat, deshidratat perquè havia hagut de fer caminant un trajecte perquè l’autocar previst en inici no tenia els vidres blindats, els cinturons de tres punts i els airbags frontal i lateral en cada un dels 70 seients. I cap professor no va poder fer res pel noi, perquè no hi havia prou professors amb el carnet homologat de Passejador d’Alumnes (que calia tenir en sortides amb grups d’alumnes superiors a 20 alumnes, no fos cas...) Ara, això sí, no hi havia cap foto a la notícia, perquè no se n’havia donat l’autorització. I el nen (ja rehidratat) era tan conscient que havia de protegir les seves dades que no va voler dir el seu nom, no fos cas... Sort que l’inspector, que havia entrat diverses vegades a la classe del nen, per a comprovar que no hi havia ni un alumne de més i havia preguntat als alumnes si realment eren qui deien ser, va poder treure de la caixa forta una còpia de la fitxa personal, i així els pares van poder saber que el seu fill havia pres mal. Mal, però legal.
Exagerat, dieu? Doncs si fa deu anys m’haguessin dit segons quines coses d’ara no m’haurien semblat exagerades, sinó impossibles, i en canvi, aquí estem.

Però sabeu quin és el problema més gros del N.A.B. (No Anem Bé)? Doncs que donen ganes de respondre-hi amb un A.P.P.C.! I d’aquestes sigles, només us diré que les dues primeres signifiquen « A Prendre.. ! ».