S.O.S! N.A.B.!

Ara que s'està parlant (i seriosament, que és el pitjor!) sobre aquesta història delirant de les carmanyoles als menjadors de les escoles, trobo que aquesta entrada que vaig escriure fa uns mesos esdevé de més actualitat encara.

S.O.S. ja sabeu què vol dir. I N.A.B. vol dir No Anem Bé. Voleu que us digui per què No Anem Bé? Doncs no anem bé quan els mestres han de dedicar temps i esforços a temes que tenen poc o gens a veure amb les classes.

No Anem Bé quan l’Administració (educativa?) sotmet els mestres (i les direccions!) a una inspecció fiscalitzadora, culpabilitzadora i inquisitorial, que en absolut pretèn ajudar-los a fer millor la seva feina, sinó que els fa perdre el temps, els posa nerviosos i els irrita. Això no és just. No està bé. No Anem Bé.

No Anem Bé quan els mestres s'han de fer un fart de demanar autoritzacions a les famílies. Han de demanar autorització per a les sortides escolars, però això no cobreix l’activitat de síntesi (per a la qual hauran de demanar la corresponent autorització) ni cobreix les decisions relacionades amb el transport escolar (un tema abracadabrant que mereixeria el seu propi espai). Es fan un fart de patir per la correcta aplicació de legislacions que no coneixen ben bé i que sovint no han vist mai, físicament, escrites. Però han de ser els més legalistes, no fos cas... Perquè si fos el cas, saben que « tenen les de perdre », que no són ningú.

I què té a veure tot això amb la seva feina principal d’educar ? Res. Ja us ho deia : No Anem Bé.

No Anem Bé preocupats per la punyetera Llei de Protecció de Dades, que els està portant a situacions ridícules i absurdes: llistes que no poden tenir, papers que s’han d’amagar, fitxes que cal destruir (no estripar i llençar, no: destruir, com si fossin capos mafiosos o empresaris corruptes), fotos que no poden fer, o publicar (si més no, sense la inevitable –una altra!- autorització. I si no la tenen, ¿hauran de posar un rectangle davant la cara del nen, com si fos un testimoni protegit?). Mentrestant, les nostres dades com a ciutadans corren per tot arreu, amb permís o sense, per un munt de bases de dades creuades mundialment que es concreten en trucades inoportunes i correu no desitjat. Però els mestres han de tancar amb pany i forrellat el seu quadern de tutoria, no fos cas...

No Anem Bé quan les infermeries de les escoles queden reduïdes a un espai on els professionals (perquè són professionals amb titulació!) poden fer poc menys que cantar-li “Sana sana culito de rana” al nen ferit o malalt, perquè sense el mandat exprés dels pares i la recepta original, la infermera no pot fer-hi res.

No Anem Bé perquè totes aquestes històries només fan que generar desconfiança en les famílies (qui no desconfiaria si cada dos per tres ha d’autoritzar l’escola per a una cosa diferent?) i desànim en els professors (qui no es desanimaria si cada dos per tres t’han d’autoritzar per a una cosa diferent?).

No Anem Bé. A veure quin dia llegirem al diari la noticia de la infermera detinguda i emmanillada perquè havia donat aigua (sense autorització paterna) a un nen deshidratat, deshidratat perquè havia hagut de fer caminant un trajecte perquè l’autocar previst en inici no tenia els vidres blindats, els cinturons de tres punts i els airbags frontal i lateral en cada un dels 70 seients. I cap professor no va poder fer res pel noi, perquè no hi havia prou professors amb el carnet homologat de Passejador d’Alumnes (que calia tenir en sortides amb grups d’alumnes superiors a 20 alumnes, no fos cas...) Ara, això sí, no hi havia cap foto a la notícia, perquè no se n’havia donat l’autorització. I el nen (ja rehidratat) era tan conscient que havia de protegir les seves dades que no va voler dir el seu nom, no fos cas... Sort que l’inspector, que havia entrat diverses vegades a la classe del nen, per a comprovar que no hi havia ni un alumne de més i havia preguntat als alumnes si realment eren qui deien ser, va poder treure de la caixa forta una còpia de la fitxa personal, i així els pares van poder saber que el seu fill havia pres mal. Mal, però legal.

Exagerat, dieu? Doncs si fa deu anys m’haguessin dit segons quines coses d’ara no m’haurien semblat exagerades, sinó impossibles, i en canvi, aquí estem.

Però sabeu quin és el problema més gros del N.A.B. (No Anem Bé)? Doncs que donen ganes de respondre-hi amb un A.P.P.C.! I d’aquestes sigles, només us diré que les dues primeres signifiquen « A Prendre.. ! ».