diumenge, 16 de desembre del 2012
El bou, la mula, una mica de seny... i bon Nadal!
Encara no em sé avenir del rebombori que hi ha hagut amb el tema del bou i la mula al pessebre, i si hi eren o no hi eren. A RAC1 un reporter anava a una Fira de Santa Llúcia i deia (si no textualment, gairebé): "A veure si la gent continua comprant el bou i la mula, perquè ara posar-los al pessebre aniria contra l'Església." Fins aquí podríem arribar. A veure, una mica de seny: el Sant Pare va escriure que no era segur que al pessebre hi fossin, no que no s'hi poguessin posar. Però, com altres vegades que hi ha la possibilitat de fer notícia d'on no n'hi ha, els mitjans de comunicació s'han llençat a fer els escarafalls de costum.
Tant hauria costat preguntar, no sé... a qualsevol professor de Religió de Secundària? En contra del que alguns poden pensar, a Religió no es fa proselitisme, i forma part del currículum explicar l'origen dels textos sagrats per als creients. El bou i la mula apareixen a alguns evangelis apòcrifs, i formen part de la religiositat popular, cosa que, certament, no els fa menys valuosos.
-Ah, o sigui que són dels evangelis prohibits i amagats pel Vaticà, eh?
No, no existeixen evangelis "prohibits". Quan feia classe de Religió, explicava als meus alumnes d'ESO que els evangelis apòcrifs els podien trobar a la Biblioteca de l'Escola, publicats per Clàssics del Cristianisme (si això és amagar, que vingui Déu i ho vegi).
-I per què hi ha d'haver evangelis oficials i d'altres que no, eh?
Això ja és una pregunta més interessant. És veritat que en un moment concret es determina quins seran els quatre Evangelis canònics (Mateu, Marc, Lluc i Joan), però es fa per bons motius, perquè eren els més consistents, els més coherents, els que havien estat més copiats (i això és un bon criteri tenint en compte que les còpies es feien a mà, i respectant molt fidelment el text), els que reflectien millor el missatge de Jesús de Natzaret. En els evangelis apòcrifs hi ha tradicions que venerem actualment, però també hi ha episodis que ens presenten a Jesús com una mena de nen-mag que dóna vida a ocellets de fang, fa vinclar plantes perquè arribi aigua a la seva mare... o es venja de nens que no li han fet prou cas. Vaja, seria com si d'aquí a trenta anys algú considerés que té el mateix valor històric la Gran Enciclopèdia Catalana... que una portada d'"El Mundo".
I espera't quan arribi el dia que algú recordi que els Reis d'Orient tampoc no surten als Evangelis! Ni que fossin Reis, ni que fossin tres, ni els seus noms! Però això no els impedirà passar per totes les cases en la nit més bonica de l'any!
Per l'únic que estic content és perquè tot plegat són més arguments a favor de la necessitat de tenir cultura religiosa, per no exclamar-se per tonteries, i anar a fons en allò que és important de debò.
Deia Khalil Gibran: "Cada nen que neix porta amb ell el missatge que Déu no ha perdut l'esperança en els homes". Doncs això, deixem-nos porar per l'alegria de celebrar el naixement d'un nen, deixar-nos portar pel desig de protegir-lo, d'educar-lo, d'oferir-li el millor que tenim, de ser millors persones per deixar-li un món millor. Perquè si Déu no ha perdut l'esperança en nosaltres, encara menys l'hem de perdre nosaltres en el nostre futur, en la nostra capacitat de compartir, de somriure, d'ajudar... d'estimar. Bon Nadal!
dijous, 27 de setembre del 2012
Vacances o vagàncies?
Quan comencen les classes hi ha dues constants mediàtiques: els anuncis de "Tornem al col.le!" amb nens de somriures postissos saltironejant com Teletubbies, i el clam esbombat a tots els mitjans de "l'alegria immensa de tots els pares i mares perquè ja poden portar els nens al col.le i no els han de tenir a casa".
Reconec que és un tòpic que em posa força nerviós, perquè és una més de les "normes indiscutibles" del no escrit Llibre de la Paternitat Actual que ve a dir que "els nens destorben... als seus propis pares"!
Quan feia de mestre de Religió explicava als meus alumnes que la frase de Jesús "Deixeu que els nens s'acostin a mi, no els ho impediu" és -com tants altres actes de Jesús- extraordinàriament revolucionària, perquè en aquella societat els nens es tenien en molt poca consideració, eren pràcticament no-subjectes fins que no assolien la majoria d'edat (que era força aviat, també cal dir-ho). Poc podia imaginar quan ho explicava que viuria la situació paradoxal d'aquesta societat nostra en què els nens són al mateix temps "monarques absoluts" de capriciosos desitjos que cal complaure, però amb la consideració dels "sense sostre" que es prefereix no tenir a la vora.
"Ets un exagerat: a l'estiu, amb tantes vacances, els nens s'avorreixen! Ja va bé que hi hagi deures... Si no, no fotrien res en tot el dia... Ara, que per quatre pàgines que han de fer d'aquests quaderns que semblen tebeos, quina agonia, noi! Cada dia la mateixa lluita... No volen fer vacances: volen fer vagàncies!"
Analitzem-ho: a l'estiu es multipliquen els "cants de sirena" que arriben amb la força del bon temps: el sol, la llum, la platja, els dies que s'allarguen, les nits càlides que fan venir ganes de sortir... Tot plegat complica molt mirar-se amb "carinyo" qualsevol obligació -com ara els estudis- que impliqui concentració, quietud, silenci, esforç intel.lectual...
Però hem de recuperar la perspectiva, així que utilitzarem dues poderoses eines de què disposem, tinguem l'edat que tinguem i tinguin l'edat que tingui els nostres fills. Una és l'EduBalança que ens permet decidir què és més educatiu segons les característiques dels nostres fills i l'altra el barret APA ("Aquí -hi- Puc Ajudar"), ple de les nostres pròpies qualitats i dels nostres propis talents, i que ens posem, quan cal, per ajudar-los.
Heu agafat les dues eines? Sí? Doncs ara deiexeu-me que us expliqui algunes coses sobre les vacances. Si mireu enrere a les vostres pròpies millors vacances, pot ser que apareguin algunes característiques comunes: la importància de la presència familiar, el temps llaaaaarg, les coses senzilles que esdevenien tan agradables, el fet que tot podia ser i era una aventura... (que també té gràcia això de voler negar als nostres fills allò que feia tan especials les nostres pròpies vacances infantils!)
Diu el llibre del Cohèlet, a la Bíblia, que "hi ha un temps per a cada cosa", i que "cada cosa té el seu temps". Així passa també amb el temps de vacances, que hauria de ser:
- Un temps per conviure, no per aïllar-se (per tant, un bon moment per a una experiència de colònies o campaments).
- Un temps per educar-se, no per embrutir-se (per tant, no deixem que estar-davant-una-pantalla-la-que-sigui esdevingui l'única activitat de molts dies).
- Un temps per gaudir, no per angoixar-se (per tant, no ens passem amb un munt de quaderns de vacances: el que ens ha recomanat l'escola, un altre que hem comprat nosaltres i un especial d'anglès, i...).
- Un temps per descansar, no per estressar-se (per tant, no ens atabalem si el ritme vital s'altera una mica, i es lleven més tard -sempre que no sigui perquè nit rere nit surten, que no seria gaire recomanable!-).
- Un temps flexible, no un temps hiperocupat (per tant, compte si fem un viatge, que no tinguem tots els minuts del dia pautats i haguem d'anar corrent tot el dia! Un hauria de poder-se "avorrir" en algun moment durant les vacances).
Com sabrem, doncs, si les que hem fet han estat unes bones vacances? Examinant uns indicadors:
Són unes bones vacances aquelles que permeten que es produeixi creixement de l'autonomia (quan acaben les vacances i han crescut, però, sobretot, s'han fet més "grans"), experiències de convivència (amb altres nens i nenes... i amb nosaltres, els seus pares!), educació de la sensibilitat (amb contemplació de paisatges, visites a llocs culturals i, sobretot, desconeguts!), actituds de solidaritat i capacitat de compartir (han compartit el seu temps, l'aliment..? Han tingut ocasió d'oferir-lo amb gratuïtat?), creixement de la iniciativa i la creativitat (preparació de festivals, construcció de cabanes, realització de projectes en colla...), actituds de compromís, tolerància, obertura (el contacte amb persones d'altres procedències, altres cultures, altres escales de valors...), el conreu d'aficions (esport, maquetes, música, lectura, dibuix...), respecte a l'entorn (la natura, el patrimoni arquitectònic...).
I sobretot, recordeu que no hi ha recompensa més gran per als vostres fills que el fet que estigueu AMB ells i PER A ells. De debò. Volen passar temps amb vosaltres, i creieu-me que més endavant recordaran cada castell de sorra que vau ajudar a construir o admirar, cada cançó que vau acompanyar, cada anècdota que vau viure i que us va fer petar de riure...
El Cohèlet diu "hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps", i afegeix "...i passa de llarg". Que no us passi de llarg cap estiu, cap Nadal, cap Setmana Santa, cap pont, cap cap de setmana. Viviu el temps de vacances (i de "vagàncies") en família: que aquests siguin els vostres "deures"!
dimarts, 7 d’agost del 2012
De què serveixen les xerrades?
Darrerament m'ha semblat que hi ha un cert debat en relació a la formació de les famílies. Més en concret sobre la utilitat de les Escoles de Pares, i encara més en concret sobre les xerrades. Així ho podem llegir, per exemple, entre d'altres interessants reflexions, al blog de Óscar González, que es pregunta ¿Funcionan las Escuelas de Padres y Madres?
En aquest petit debat les xerrades (que serien considerades activitats "bolet", massa aïllades, poc compromeses, on els pares serien només espectadors passius i amb escàs impacte a mitjà termini) es contraposarien a d'altres iniciatives on es treballaria amb grups més estables, compromesos en un seguit de trobades on els pares i mares serien protagonistes reals i actius.
Personalment trobo que es tracta d'un debat que no ens fa massa bé. Em recorda a la discussió (de vegades gairebé fratricida!) lletra de pal vs. lletra lligada. Segur que hi ha motius per a totes dues... però que discutint no perdem un temps que podem esmerçar ensenyant a llegir i escriure! De la mateixa manera crec que el que és important és que hi hagi activitats de tota mena, ben diverses i variades, on pares i mares que així ho vulguin puguin aprendre i millorar. Hi ha gent per a tot: per a xerrades i per a grups i per a cursets i tallers i estades i excursions i jornades... I per a totes aquestes activitats hi ha grans conferenciants i grans dinamitzadors... i alguns que no ho són tant.
Jo vull aprofitar (ja que el blog és meu i em dedico a això de les xerrades) per trencar una llança en favor de les xerrades, perquè, quins són els arguments en contra?
-"Són activitats curtes, que no deixen empremta."
Bé, depèn de la xerrada. Jo puc recordar grans moments de xerrades, amb paraules sàvies que han continuat ressonant en mi molt temps després. Fins i tot de les dolentes s'aprèn el que no s'ha de fer! I pel que fa a la durada... Això seria tant com dir que sempre és millor una enciclopèdia per fascicles que un llibre!
-"A les xerrades es tracten sempre els mateixos temes, que no són els que interessen a les famílies."
-"Són activitats curtes, que no deixen empremta."
Bé, depèn de la xerrada. Jo puc recordar grans moments de xerrades, amb paraules sàvies que han continuat ressonant en mi molt temps després. Fins i tot de les dolentes s'aprèn el que no s'ha de fer! I pel que fa a la durada... Això seria tant com dir que sempre és millor una enciclopèdia per fascicles que un llibre!
-"A les xerrades es tracten sempre els mateixos temes, que no són els que interessen a les famílies."
Pot ser que això passi (de vegades!) i pot ser que sigui degut a què sovint la "contractació" de les xerrades queda a càrrec de mares i pares -autèntics herois!- que fan el possible i l'impossible per saber quins són els temes que interessen les famílies de les seves escoles... però no sempre reben resposta, i han de tirar endavant "con lo puesto". Sovint només compten amb la seva bona voluntat per a fer una tasca que poques vegades és agraïda i reconeguda, i sovint amb molt pocs mitjans. Pensant en aquests herois, i amb el desig de donar-los un cop de mà, he escrit un manualet que he titulat "Com Aconseguir les Millors Xerrades per al Nostre Públic" (toma ya!), on crec que trobaran recursos i trucs que els ajudaran. Bé, i que consti que moltes vegades els temes no són "els mateixos", o si són "els mateixos" és perquè sí que interessen a les famílies (i a més, les famílies que passen per les activitats de formació es van "renovant"!)
-"A les xerrades només pots ser espectador passiu."
En una altra ocasió ja em vaig pronunciar sobre aquest fals dilema classe magistral vs. projectes, i amb les xerrades passa el mateix. En primer lloc, hi ha molts tipus de xerrades, i algunes són francament molt mogudes i la gent hi intervé amb freqüència. Però és que, encara que no sigui així, nego rotundament que escoltar una conferència sigui un acte d'espectador passiu. Escoltes, visualitzes, empatitzes, imagines, t'emociones... Déu n'hi do, l'activitat! Em fa l'efecte que els que argumenten aquesta "passivitat" són els mateixos que, per altra banda, defensarien a mort que la lectura desperta la imaginació de l'infant. Doncs si la "passivitat" pot ser "activa" per a una cosa, també ho pot ser per l'altra, no?
-"A les xerrades no es comparteixen dubtes, inquietuds, experiències... No aprèn tothom de tothom."
Ja he dit que hi ha gent per a tot. Hi ha a qui li encanta poder compartir, comentar, debatre, sincerar-se... però no és una metodologia que li vagi bé a tothom. Hi ha a qui no li ve gens de gust explicar a altres persones el que considera que pertany a l'àmbit de casa seva, però que també té els seus dubtes, les seves inquietuds, i vol aprendre, i li agrada la possibilitat d'escoltar algú que, per experiència i preparació, pot dir coses que estaran ben expressades, seran profitoses i útils i, amb una mica de sort, interessants i tot! I ara quedaré una mica malament, però crec sincerament que el concepte "aprendre tothom de tothom" està una mica sobrevalorat. A mi m'agrada molt parlar del que conec i m'he preparat (i fins i tot diria que no ho faig pas malament), però també m'agrada molt escoltar el que diuen persones que en saben molt, i m'ho passo molt bé aprenent. És molt agradable experimentar la humilitat d'adonar-te que no ho saps tot, i que t'estàs "omplint" gràcies a la saviesa d'un altre. Siguem clars: parlar per parlar no sempre és educatiu, com no ho és -per legítim que sigui- "expressar l'opinió". Si em permeteu la grolleria, deia Harry el Sucio: "las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno."
Practiquem doncs l'obertura de mires que tan sovint prediquem, i deixem-nos de fonamentalismes metodològics. Diu el Cohèlet que "tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa" (Coh 3, 1), i que "hi ha un temps de callar i un temps de parlar". Així que, tornant a l'inici: que de què serveixen les xerrades? Doncs quan és el seu temps serveixen de molt, i fan molt de bé!
-"A les xerrades només pots ser espectador passiu."
En una altra ocasió ja em vaig pronunciar sobre aquest fals dilema classe magistral vs. projectes, i amb les xerrades passa el mateix. En primer lloc, hi ha molts tipus de xerrades, i algunes són francament molt mogudes i la gent hi intervé amb freqüència. Però és que, encara que no sigui així, nego rotundament que escoltar una conferència sigui un acte d'espectador passiu. Escoltes, visualitzes, empatitzes, imagines, t'emociones... Déu n'hi do, l'activitat! Em fa l'efecte que els que argumenten aquesta "passivitat" són els mateixos que, per altra banda, defensarien a mort que la lectura desperta la imaginació de l'infant. Doncs si la "passivitat" pot ser "activa" per a una cosa, també ho pot ser per l'altra, no?
-"A les xerrades no es comparteixen dubtes, inquietuds, experiències... No aprèn tothom de tothom."
Ja he dit que hi ha gent per a tot. Hi ha a qui li encanta poder compartir, comentar, debatre, sincerar-se... però no és una metodologia que li vagi bé a tothom. Hi ha a qui no li ve gens de gust explicar a altres persones el que considera que pertany a l'àmbit de casa seva, però que també té els seus dubtes, les seves inquietuds, i vol aprendre, i li agrada la possibilitat d'escoltar algú que, per experiència i preparació, pot dir coses que estaran ben expressades, seran profitoses i útils i, amb una mica de sort, interessants i tot! I ara quedaré una mica malament, però crec sincerament que el concepte "aprendre tothom de tothom" està una mica sobrevalorat. A mi m'agrada molt parlar del que conec i m'he preparat (i fins i tot diria que no ho faig pas malament), però també m'agrada molt escoltar el que diuen persones que en saben molt, i m'ho passo molt bé aprenent. És molt agradable experimentar la humilitat d'adonar-te que no ho saps tot, i que t'estàs "omplint" gràcies a la saviesa d'un altre. Siguem clars: parlar per parlar no sempre és educatiu, com no ho és -per legítim que sigui- "expressar l'opinió". Si em permeteu la grolleria, deia Harry el Sucio: "las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno."
Practiquem doncs l'obertura de mires que tan sovint prediquem, i deixem-nos de fonamentalismes metodològics. Diu el Cohèlet que "tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa" (Coh 3, 1), i que "hi ha un temps de callar i un temps de parlar". Així que, tornant a l'inici: que de què serveixen les xerrades? Doncs quan és el seu temps serveixen de molt, i fan molt de bé!
dilluns, 18 de juny del 2012
Que no sigui pel Pot de les Galetes!
Fa uns quants anys a la revista Estris d'Educació en el Lleure vaig publicar un article que em penso que pot resultar interessant per a monitors, caps, responsables d'activitats de lleure... i, espero, per a qualsevol educador que es plantegi quin és l'origen de la seva vocació. Aquí el teniu!
Per què vols ser monitor? No, no contestis encara. Fes-ho després de la publicitat... o després de llegir el que em va explicar un noi fa anys: quan jo era petit i anava a colònies, recordo que a l’estona del berenar fèiem fila davant d’un monitor que ens repartia galetes que treia d’un pot de llauna. Quan s’acabava la fila, tancava el pot i se l’enduia. Li vaig preguntar què tenia a veure allò amb el motiu per ser monitor. I em va respondre: doncs que jo volia ser com ell, ser el que tenia el pot de les galetes!
Ni els jocs, ni l’aventura, ni la natura, ni el quotidià, ni les cançons... Res d’això havia quedat en la memòria d’aquell noi. De l’experiència extra-ordinària de les colònies només romania el Pot De Les Galetes, una mena de Sant Graal (de llauna) del Monitoratge: aquest era el seu motiu, tristot i més aviat mesquí, per voler ser monitor.
Ja sé que és només una anècdota, i assumeixo que em faig gran i que vaig esdevenint una d’aquelles vaques més-o-menys-sagrades que remuguen i rondinen. I no us enganyaré –mi m’enganyaré- afirmant que abans sí que ens fèiem monitors per bons motius..! No, de debò que no vull rondinar ni mirar enrere.
El que sí que vull és fer una mini-exhortació a actituds i valors importants que haurien de ser presents en el ser monitors: la constància, l'alegria, el gust pel treball ben fet, l'acollida, el saber escoltar, la disponibilitat, la capacitat de sacrifici... Perquè estic segur que aquesta és la millor motivació: les ganes de fer crèixer els propis talents i posar-los al servei dels altres, les ganes de ser els millors monitors possibles, les ganes de crear activitats apassionants, profundes, divertides, dinàmiques, significatives.., les ganes de posar rostre humà a tots aquests valors fonamentals i fer-los propers a tots els vostres nens i nenes... Des de la senzillesa, i la coherència, i la feliç responsabilitat de ser jardiners de llavors magnífiques que han de donar molt de fruit!
Tornem a la pregunta del principi: per què vols ser monitor? Ja sabeu que diuen que els voluntaris no estan pagats no perquè no tinguin valor, sinó perquè no tenen preu. Doncs això, en aquest temps d’obsessió per l’economia, permeteu-vos ser generosos: sigueu monitors que no tenen preu!
I sobretot que el preu no sigui... un pot de galetes!
dijous, 14 de juny del 2012
Si EuroVegas, te la pegas!
Quan ensenyava Història de l'Art a COU passàvem una mica per sobre d'alguns temes del currículum que no eren tan "selectivables", com ara la planificació urbanística i les grans remodelacions al llarg de la Història (París, Madrid, Barcelona, Brasília...). Però encara que no els treballéssim gaire, sí que fèiem alguna reflexió, com ara que les remodelacions més bèsties han estat aquelles que s'han fet amb l'aquiescència (o el suport decidit) de règims absolutistes que han foragitat sense manies la gent que hi pogués haver en el lloc a remodelar, poble que, per dir-ho ras i curt, "destorbava". De vegades, sentint alguns arquitectes de segons quin Ajuntament, m'ha fet la sensació que per un moment desitjaven que tornessin aquells "temps feliços" en què es podia jugar amb la gent i les seves cases com si fossin peces del Lego.
Ara ens trobem davant una possible gran remodelació: posar el complex d'EuroVegas on hi ha un espai natural i agrícola, al Baix Llobregat. Fixeu-vos que no dic "ens trobem davant un dilema", perquè si alguna cosa està clara és que no decidim res: estem completament al marge. Aquesta situació de "peces de Lego" en què ens posen ja ens hauria de fer sospitar que alguna cosa no va bé...
S'han donat arguments a favor i en contra, per bé que clarament els arguments favorables han comptat amb molta més repercussió mediàtica i conceptual: les anades i vingudes d'Adelson i el seu personal, que si sí que si no, que si canvis en la legislació laboral, que si deixar fumar, que si edificis baixets, que si gratacels, que si és la dona d'Adelson qui talla el bacallà, que si mira que si el posarem fora d'Espanya, que si li canviem el nom (Gaudí Sands!), que si mogollon de llocs de treball... En canvi, les postures contràries han estat força menyspreades: que si pijoprogres que volen salvar un ocellet del delta, que si en temps de crisi no es poden tenir manies, que si estiguessin a l'atur ja veurien, que si la cultura del no...
Jo em considero molt urbanita, i els que em coneixen saben que, per bé que m'agrada l'excursionisme i sortir al camp no se'm pot definir precisament com un ecologista radical, però he de dir que estic en contra de l'EuroVegas al Baix Llobregat, i per això vaig anar a la concentració del 17 de juny convocada per la Plataforma Aturem EuroVegas a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.
Per què?
-Perquè a on volen posar EuroVegas ja hi ha una activitat, una gran activitat agrícola. Ja hi ha pagesos que produeixen algunes de les millors fruites i hortalisses: carxofes, cireres, préssecs...
-Perquè Las Vegas va començar en un desert. La zona on volen posar EuroVegas és una de les més fèrtils de Catalunya. No, de debò! Sé que per als que vivim a Can Fanga la idea resulta curiosa, però és així, un "territori Comanche" agrícola! Ens podem permetre perdre-ho?
-Perquè ja han patit prou expropiacions (i moltes d'elles per cobrar encara..!): autopistes, autovies, carreteres, AVE... Potser ja n'hi ha prou, no?
-Perquè per una banda promocionem la "dieta quilòmetre zero" i per una altra banda ens volem carregar pim-pam un dels llocs on es produeixen alguns dels millors fruits de la terra. Té gràcia que algú pretengués dir-li Gaudí Sands al complex aquest, quan Gaudí remata algunes de les puntes de la Sagrada Família amb escultures de fruites que són mostres de l'Amor de Déu per la nostra terra... "Gaudí Sands"? Què volem? Re-matar Gaudí?
-Perquè un munt de nens i nenes tenen ocasió d'anar-hi per conèixer cada dia de prop les plantes, els arbres, les fruites, els pollastres, la feina de pagès... No diem sovint que els nens d'avui dia es pensen que la fruita ja creix a l'arbre en safates de porexpan?
-Perquè hi ha un munt de possibilitats i llocs de treball en l'agricultura i al seu voltant: anar a fons en l'agricultura ecològica, fer producte de qualitat, trobar vies de comercialització, mercat de proximitat, turisme gastronòmic... Amb què cuinaran els grans cuiners i cuineres catalans els seus plats si no disposen de productes de qualitat?
Hi ha molts perquès per defensar l'agricultura i la natura del Baix Llobregat. Si voleu saber més, aquí trobareu molta informació. No és la que surt als mitjans de comunicació, però en fi...
Després del gran incendi de Roma l'any 64, Neró es va fer construir la "Domus Àurea", un mega-palau en un híper-jardí, que ocupava tot plegat una tercera part de la ciutat de Roma. Us imagineu Neró anunciant-ho al poble? "No sé, poble, m'estic decidint entre Roma o Càpua... Sí, ja sé que hi ha cases per aquí, però penseu en l'oportunitat que tindreu tots els esclaus construint el meu palau, i després amb les feines de manteniment i servei de tot plegat. Treballs per tota la vida! No més crisi! Però Roma o Càpua..? Va, vinga, que sigui Roma!" I tot el poble va cridar i aplaudir, agraïts per la promesa de treball (esclavitud, però segura!).
No, no crec que anés així: un poble que fes això no seria un poble gaire espavilat, oi?
Doncs això, jo us animo a fer servir totes les plataformes que tingueu a l'abast per cridar per les nostres carxofes, cireres, préssecs, pollastres... i per la nostra terra, a cridar que si EuroVegas, te la pegas! O bé ens podem llençar en braços de Mr. Adelson i la seva proposta (no estaria de més recordar que Las Vegas va nèixer de la visió d'un gàngster...)
Aturem EuroVegas o Visca EuroVegas: què cridarem? Això encara ho podem triar...
dilluns, 26 de març del 2012
Una mica d'autobombo, que publico un llibre!
Em deixareu que em faci una mica de promoció (al cap i a la fi, és el meu blog!), per presentar-vos “Preguem de la A a la Z”, un nou llibre amb 75 senzilles i originals pregàries per a fer en família, a la catequesi, a l'esplai...
D’ençà la seva publicació el 2008, “La Pregària de la Porta”, amb 55 pregàries i una proposta per a sortir de casa cada dia ben acompanyats de la mà de Déu, ha esdevingut
un llibre de referència i gran utilitat per a moltes famílies, escoles i
parròquies. Alguns també han fet servir el material inclòs al cd que va amb el llibre per a elaborar noves pregàries. I uns quants m'havien anat dient: "Se'ns acaben les pregàries! Quan en faràs més?" Doncs bé, tots els que ja havíeu esgotat aquelles pregàries esteu
d’enhorabona, perquè arriba “Preguem de
la A a la Z”!
Què vol dir preguem
de la A a la Z? Vol dir poder fer
pregària amb els fills, amb els néts, a casa, a l’escola, a la catequesi, a
l’esplai, a l’agrupament... Vol dir pregar a partir del més quotidià, de tot allò que ens acompanya en les
nostres vides: els Amics, la Família, el Joc, les Notícies, les Paraules, el
Vent, els Llibres... i també l’Oli, els Colors, les Bastides, els Obsequis, els
Semàfors, la Xarranca... i la Pasta de dents! A les 75 pregàries de “Preguem de la A a la Z” n’hi ha al menys una per
a cada lletra de l’alfabet! Així podreu pregar pel Dilluns i pel Divendres,
per les Cançons i pel Diàleg, per la Pau i per la Guerra, per la Roba bruta i
per l’Univers... Perquè cada dia, i per tot arreu, trobem molts motius per pregar,
per pregar de la A a la Z!
Molts motius per pregar i moltes pregàries ben
endreçadetes, que podreu utilitzar directament, i també moltes idees, i
dibuixos, i recursos perquè descarregueu les pregàries, feu servir els textos,
aprofiteu els dibuixos... perquè creeu, re-creeu i us feu les pregàries ben
vostres!
El proper dimarts 10 d’abril, a les 19h, a la sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) presentaré "Preguem de la A a la Z". Procuraré que sigui àgil i agradable, que coneguem el llibre i ens ho passem bé. I, esclar, tots hi sou convidats, del primer
a l’últim, de la A a la Z!
dissabte, 18 de febrer del 2012
Tot és mentida?
"Increïble pero falso" (2010) es una pel.lícula de Matthew Robinson que parteix d'una premissa prou interessant: un món on tothom diu la veritat perquè a tothom li és fisiològicament impossible mentir... fins que en Mark Bellison (Ricky Gervais) descobreix que sí que pot dir mentides. Es tracta d'una comèdia amarga que retrata un món que tendeix a ser depriment (per no haver no hi ha ni pel.lícules, perquè la ficció seria una mentida, així que la gent va a "veure" senyors que llegeixen fets històrics..!). No és una pel.lícula rodona (és d'aquelles que el punt de partida és tan bo que no hi ha manera de trobar un desenllaç a l'alçada) i ja dic que no presenta un món bonic... i tanmateix de vegades penso si no ens aniria bé una mica de sinceritat descarnada.
Us escric unes quantes afirmacions que m'agradaria sentir, perquè crec que responen al pensament real de molts (ir)responsables polítics de signes ben diferents:
- "Doncs sí, hem de pactar amb el PP perquè si no això s'enfonsa i som uns quants que no sabem fer una altra cosa que no sigui política."
- "Doncs sí, ja ho sabem que hem deixat un deute que t'hi cagues, però no era plan dir que l'havíem pifiat i ara donar la raó a CiU."
- "Doncs sí, protestem i ho trobem tot malament sense donar alternatives, o donant alternatives que sabem que són impossibles i inviables, però és que això ens fa quedar molt bé i ens dóna vots suficients per anar tirant."
- "Doncs sí, està clar que només amb retallades no millorarem l'educació, però és que prou feina tenim a trobar els diners per pagar les nòmines del proper mes."
- "Pues sí, no vais a gestionar vuestros impuestos, y no vais a cobrar el dinero que os debemos, y vais a seguir aguantando que las otras comunidades se aprovechen de vuestro dinero y que os acusen de insolidarios. Porque sois una región de España, y ya está."
- "Pues sí, cuando decimos "bilingüismo" en Cataluña queremos decir que nadie tenga la obligación de hablar, escribir ni entender otra lengua que el castellano. Y aún gracias si os dejamos hablar en catalán. Porque, no sé si ya lo habíamos dicho, pero sois una región de España, y ya está."
- "Pues sí, la reforma educativa que queremos imponer es un disparate, una tontería colosal, un despropósito y no hay dinero ni recursos para llevarla a cabo... pero si el PSOE hizo su reforma pues nosotros haremos la nuestra, que para algo tenemos mayoría absoluta."
- "Doncs sí, ja sabem que la concertada acull immigrants, i els professors treballen més hores, i segueixen obligatòriament el mateix reglament de preinscripció que a la pública, i que els diners públics que reben no cobreixen les despeses corrents de funcionament, però ens és igual, seguirem dient que són uns elitistes, i uns aprofitats i que discriminen, i que pobres d'ells si se'ls acut cobrar quotes voluntàries. Perquè sí, perquè ens fa ràbia la concertada i si fos per nosaltres desapareixeria".
Si més no, jo ho agrairia, perquè sabria a què atenir-me i em sembla que a més tothom estaria més obligat a responsabilitzar-se del que fa i del que diu. És que si no és un desgast, i perdem temps discutint, com si la discussió hagués de portar a un canvi de postures, quan és evident que no serà així. Al cap i a la fi, vivim un temps de persones, organismes i entitats afectats pel que podríem anomenar una variant de la "Síndrome L'Oréal". Ja sabeu, "Porque Yo Lo Valgo", que en aquest cas seria "Porque Puedo" (guaita, si són les sigles PP!).
Ara bé, si us apunteu a la sinceritat descarnada, tingueu present que no només s'aplica a la política. O sigui que també hauríem de sentir alguns "Doncs sí, sóc mestre de mala gana, però no hi havia cap altra sortida quan vaig acabar la universitat." o "Doncs sí, em queixo que els professors tenen una vida fàcil i moltes vacances, però jo no em dedicaria mai a l'ensenyament."
Però vull creure que també hi hauria molts (més que dels altres) "Doncs sí, m'agrada el meu ofici, m'agrada ser mestre, crec en els meus alumnes i en les seves qualitats i crec en la meva capacitat d'ajudar-los a créixer perquè donin el millor d'ells mateixos i, sí, perquè contribueixin a un món millor."
I això, com dirien Les Luthiers, "no sólo es verídico, sino que además es cierto"!
diumenge, 22 de gener del 2012
Sacrifici
Recordeu el naufragi del Costa Concòrdia? Reconec que continuo impressionat amb el naufragi, i especialment amb la conducta del capità abandonant el vaixell.
En relació amb aquest accident, aquells dies només vaig llegir una vegada la comparació amb "Lord Jim", la novel.la de Joseph Conrad on el jove Jim, tripulant del Patna, deixa el vaixell amb el capità i altres oficials, enmig d'una terrible tempesta, abandonant a la seva sort -que semblava una mort segura- els pelegrins musulmans que anaven cap a la Meca. Però un altre vaixell recull els pelegrins, i la tripulació del Patna -Jim entre ells- són jutjats per covardia, i Jim arrossegarà tota la vida les conseqüències de la seva decisió (un argument que, d'altra banda, sembla que es va inspirar en la història real del Jeddah, durant l'estiu del 1880). Uns fets -els reals i els de ficció-, que porten a pensar en el sacrifici.
En relació amb aquest accident, aquells dies només vaig llegir una vegada la comparació amb "Lord Jim", la novel.la de Joseph Conrad on el jove Jim, tripulant del Patna, deixa el vaixell amb el capità i altres oficials, enmig d'una terrible tempesta, abandonant a la seva sort -que semblava una mort segura- els pelegrins musulmans que anaven cap a la Meca. Però un altre vaixell recull els pelegrins, i la tripulació del Patna -Jim entre ells- són jutjats per covardia, i Jim arrossegarà tota la vida les conseqüències de la seva decisió (un argument que, d'altra banda, sembla que es va inspirar en la història real del Jeddah, durant l'estiu del 1880). Uns fets -els reals i els de ficció-, que porten a pensar en el sacrifici.
Fa anys vaig tenir l'ocasió d'impartir a futurs monitors una sessió titulada "El Monitor Ideal", on proposava diverses característiques que em semblen imprescindibles en qualsevol educador. Una d'elles -que feia que els pre-monitors obrissin força els ulls- és la del sacrifici. I quan ho havia comentat en context escolar hi havia qui, a més d'obrir els ulls, obria també la boca per dir-me que un mestre havia de ser "un professional", i no tenia per què tenir obligatòriament vocació ni capacitat de sacrifici.
A mi sí que m'ho sembla. Un mestre ha de ser capaç de sacrificar-se. En petites coses (els sacrificis quotidians de la preparació de classes, de corregir muntanyes d'exàmens, de crear i re-elaborar materials, d'aprendre i reciclar-se, d'estimar toooots els teus alumnes -especialment aquells més "trastos"-) i en grans coses (que esperem no passin mai, però de vegades passen, i demanen el millor de nosaltres mateixos).
Quan els nostres fills eren petits vaig passar una temporada que la meva avaluació definitiva d'una persona era "Li confiaria a aquesta persona la vida dels nostres fills?". De fet, jo m'imaginava una situació d'aquelles "de pel.lícula", de societat en guerra, tren sortint de l'estació i jo corrents al costat del vagó i posant la criatura en uns braços desconeguts que portarien el fill a la salvació (sí, sempre he estat una mica imaginatiu). La veritat és que aquesta pregunta m'ha ajudat força sovint. No tant per "descartar" persones (que també) sinó sobretot per adonar-me de la sort de tenir a prop tantes persones en qui podia confiar fins a l'extrem... i per desitjar ser mereixedor de la mateixa confiança pels pares i mares dels nens al meu càrrec.
Certament el capità del Costa Concòrdia no hauria passat la "prova" de la pregunta, i no sé què va passar pel seu cap, que va anul.lar tan completament tota la seva capacitat de sacrifici i va fer passar per davant de tot la por a perdre la pròpia vida. Però sí que crec que hi ha molts molts molts educadors al nostre país que fan seves les paraules de Jesús: Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics (Jn 15,13), que cada dia són capaços de sacrificar-se, en les petites i en les grans coses, educadors als que ningú els haurà de dir mai: Vada a bordo, cazzo! perquè "a bordo", sempre hi són!
diumenge, 8 de gener del 2012
Monday, Monday...
Vagi per endavant que sóc dels que encara no ha entès mai els beneficis dels canvis d'hora de l'estiu i l'hivern (també és veritat que segons com encara compto en pessetes, així que ja veieu que no vaig sobrat de raonament econòmico-matemàtic..!) així que no us estranyarà que no acabi de veure clara aquesta obsessió per concentrar les festes i traslladar-les als dilluns.
Potser sí que els ponts i les festes al mig de les setmanes són terriblement perjudicials per a l'economia del país, però ja us dic que jo no ho acabo d'entendre. Que el primer trimestre de curs està mega-carregat de festes? Sí, és veritat. Que el mes de febrer es fa llarguííííssim tot i ser el més curt? També és veritat. Que tenir un dia de festa al bell mig de l'agost, quan la majoria de gent fa vacances, no sembla molt raonable? Cert de nou. Però... i què?
També hi ha qui no ha pogut celebrar mai el seu aniversari amb amb els companys, perquè cau a l'estiu, o aquell que li coincideix sant i aniversari, o aniversari i Nadal, o aniversari i Reis... Però tots aquests inconvenients també poden tenir costats positius: cadascú troba els recursos per celebrar el que li ha tocat viure. Cadascú, i les famílies, i els amics, i els companys... A més, jo crec en el valor sorprenent i una mica atzarós de les festes. M'agrada descobrir que aquella setmana hi haurà tres dies de festa, o que un dimarts s'ha convertit en divendres per un dia... Fins i tot m'agrada que el febrer sigui un erm de festes, i afrontar-lo ple d'optimisme un any i amb esperit èpic un altre. Les festes són així!
Ja no entraré en el tema de quines festes cal traslladar a dilluns i quines no, però sí que vull fer notar una cosa que encara no he vist enlloc (així que recordeu: ho vau llegir per primera vegada aquí, al Coses Que Penso!): si es traslladen tantes festes a dilluns, totes les activitats docents escolars i extraescolars ho hauran de tenir en compte en els seus calendaris. M'explico: quan tens una tutoria grupal setmanal, o ets mestre d'una assignatura d'un-dia-a-la-setmana, a la que coincideixen una sortida, un dia de festa, una malaltia teva... les hores de l'assignatura queden seriosament afectades. I què dir de les extraescolars? Quan tens només dues hores setmanals de plàstica, coral, idiomes, guitarra, , esport, dansa... et sap greu anar perdent dies (encara més quan en depèn un festival, una exhibició, una competició... i el gaudi i la formació personal!). Així doncs, ja convé preveure-ho, i no em sembla que ningú hi hagi pensat.
En fi, que consti que ja m'agrada això de donar una mica de cuartelillo als dilluns, al pobre Monday, Monday que cantaven The Mamas and the Papas, insistint en què "Every other day of the week is fine, yeah". Qualsevol altre dia és millor que dilluns? No ho sé, però si de sobte n'hi ha molts de festius, només vull fer un recordatori a tots els mestres: no és obligatori posar deures -i exàmens, i lliuraments de treballs- tots els primers dies després dels festius i les vacances!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)