Els límits són... limitats!

Els límits no tenen bona premsa. Com l'obediència. O la memòria. O les classes magistrals. Potser és perquè associem els límits amb 3P: Prohibicions ("Prohibit el pas"), Propietats ("Propietat privada") i Portar-se malament ("Això supera tots els límits del bon gust!" "Ara t'has passat!"). 

I tanmateix, els límits són importants: quan estableixen un marc estable ens donen seguretat, ens ajuden a desenvolupar-nos, són una base estable, un punt de partida. Com els escaladors que s'enfilen per una esquerda, paret amunt, amb l'esquena en un paret i els peus en l'altre, o amb un peu a cada paret. Sabeu com es diu aquesta tècnica? "Per oposició". Els límits també ens protegeixen: el semàfor vermell, l'indicatiu d'alta tensió... fins i tot l'avís "està terminantment prohibit baixar a la zona de vies" -que semblaria de sentit comú- vol impedir que ens posem en una situació de perill innecessari. 

Però no és estrany que els límits no ens entusiasmin, perquè quan són extremadament rígids ens fan sentir oprimits, desperten una "claustrofòbia" que sovint es tradueix en "rebot", en un impuls irreprimible de transgredir el límit ("per què he d'anar a 80 km/h si això és una autopista, són les dues de la matinada i no hi ha més cotxes?").

Així doncs, la solució serien uns límits flexibles? Bé, els límits d'un quadrilàter de boxa estan marcats per unes cordes flexibles, però això no vol dir que el que hi passa a dins sigui menys violent!

D'altra banda, els límits estimulen la nostra creativitat artística (com es constata, per exemple, en el cas de grans pel.lícules realitzades amb pocs recursos) i poden motivar el nostre desig de superació personal ("Where is the limit?" és el conegut lema de molts corredors).

Ens està costant decidir si els límits són bons o dolents, oi? 

Potser ens hi ajudarà considerar que hi ha límits exteriors i límits interiors, i que els límits exteriors que ens posa -o imposa- algú altre són més difícils de tolerar, sobretot si són arbitraris, límits que un dia són murs inexpugnables i l'endemà, sense raó aparent, línies de guix pintades al terra, lluny, molt lluny. Altres vegades els nostres límits interiors són el problema: els que ens hem marcat, els que estan formats per les coses que ens treuen de polleguera, els nostres botons d'alarma, les nostres "línies vermelles". 

Al final, sabeu què passa? Que els límits són limitants, però, sobretot, són molt... limitats! Els problemes sorgeixen quan donem als límits un poder que no els correspon. Per això, crec que, sobretot en educació, en la cura de persones, en equips de treball, més que de límits caldria parlar de Criteris i de Personalització. 

Si donem poder al límit, si el convertim en una norma rígida, esdevindrà un fòssil, i generarà malestar, injustícia, malhumor... i no hi haurà superació, no hi haurà salut, no hi haurà productivitat.

Per exemple, podem tenir molt clar que el respecte és un límit fonamental, i això és raonable, però si ens estem comunicant amb un adolescent que no ens mira a la cara i li etzibem: "Mira'm, que t'estic parlant! A mi no em faltis al respecte!", no estem tenint en compte que, sovint, per a un adolescent la nostra és una mirada que jutja (i que pre-jutja) i li resulta violent mirar-nos. No és que "passi" de nosaltres. El nostre crit és més fruit de l'alarma interior que "ha saltat" perquè ens trobem insegurs que no pas perquè pensem que cridar millorarà la comunicació. En canvi, si teníem un Criteri de Comunicar-nos en un clima de respecte, i coneixem l'adolescent, Personalitzarem la nostra actitud: potser li direm "Mira, és que no sé si m'estic explicant. Estic enfadat, però crec que t'he de dir aquestes coses, i necessito saber si hi estàs d'acord, o no, i voldria escoltar què hi tens a dir" o potser coneixem l'adolescent i sabem que li hem de donar temps perquè "paeixi" el que li hem dit, que sabem segur que li ha arribat, encara que no ens hagi mirat.

Un altre exemple: les paraulotes, la grolleria... no són, en principi, la millor manera de comunicar-nos, i és un límit raonable exigir que ens adrecem els uns als altres amb correcció. Però si estem en un grup on hi ha una persona amb síndrome de Tourette, aquest límit no se li podrà aplicar. La Personalització passarà per saber si hi ha factors que desencadenen crisis, i què podem fer per facilitar la comunicació més enllà del "soroll" provocat per les paraules gruixudes. Ep, no dic que sigui fàcil, o que no hi pugui haver ensopegades i malentesos, però si som persistents en l'aplicació de Criteris i Personalització, això no implicarà cap "rebaixa" dels estàndards de convivència.

En un equip de treball, aquesta aplicació de Criteris + Personalització ha de ser especialment curosa per part de qui ostenti la responsabilitat de l'equip. Un grup de persones que treballen juntes poden fer-ho conjuntament, o només alhora en un mateix espai. En qualsevol cas, es tracta de situacions que esdevenen molt intenses, i on qualsevol petit conflicte ("A veure si ens recordem de posar paper a la impressora!" "Hi ha gent que sembla que no ha vist el cartell que diu que aquí no es pot menjar" "Algú deu tenir a casa una col.lecció de paraigües meus...") es magnifica, i dificulta l'assoliment de l'objectiu final, que hauria de ser fer bé la feina en un àmbit de relacions cordials. Substituïm els cartells per converses personalitzades, per somriures, per bon humor, per criteris raonables que, sí, potser canviaran segons les persones i les situacions. 

Això no treu autoritat ni disminueix el nostre lideratge. Ben al contrari, l'entorn percebrà que no som arbitraris, sinó atents, que estem al cas, que apliquem els Criteris en funció de les característiques, necessitats i interessos de la persona (de totes les persones, no només d'algunes!), amb tota l'exigència i comprensió possible. Farem realitat allò que "no s'ha fet l'home per a la Llei, sinó la Llei per a l'home" i ajudarem els límits... a superar les seves limitacions!