I els del meu poble, què? (ei, que a l'escola cristiana fem molt anglès!)

El diari ARA va llençar una edició ben curiosa 24 de juny del 2012 amb un interessant dossier dedicat a l'Anglès a l'escola, amb anàlisis, opinions, articles de fons, i amb tots els titulars en anglès, en una iniciativa impactant i ben curiosa. Malauradament, el dossier s'abonava en general a la tònica imperant que diu que cada cop anem pitjor i que els nens cada cop en saben menys. 

Doncs bé, no és cert. Ens ho mirem com ens ho mirem, no és cert. Especialment quan la conclusió es desprèn d'estudis que, sense ser falsos, s'han realitzat perquè surti una determinada tendència. De la mateixa manera que hi ha estudis que demostren que dormim poc i malament (promoguts per una empresa de matalassos) o que gairebé totes les dones porten els pits torturats, oprimits i masegats per sostenidors inadequats (promoguts per empreses de llenceria íntima) o que fem l'amor amb una freqüència i una durada ridícules (promoguts per empreses de preservatius), periòdicament apareixen estudis que indiquen que el nostre nivell d'anglès segueix sent "de pel.lícula", és a dir, com els indis de pel.lícula parlant amb infinitius o com el rei de la selva fent "Jo, Tarzan. Tu, Jane". I són estudis promoguts -vés per on- per empreses proveïdores de cursos de llengua anglesa, estades a l'estranger, etc.

Però és que tampoc és cert quan es miren els resultats de les proves de competències bàsiques, o de PISA, o de la Selectivitat. Quan es miren en detall, perquè si es miren per sobre sí que podem treure aquest tipus de conclusions. Però examinem-ho a fons, i veurem que, efectivament, pot ser que hi hagi una disminució d'alumnes amb nivell molt alt i que els alumnes amb nivell baix el tinguin molt molt baix  -i cap de les dues circumstàncies no és una bona notícia- però al mateix temps veiem com augmenta el nombre d'alumnes que assoleixen un nivell mig que els permetrà, si així ho requereixen els seus estudis o el seu desig comunicatiu, o les seves necessitats laborals, arribar més enllà. 

Això per no entrar en el fet que si totes les proves estan sotmeses a variables, les de llengües estrangeres encara més. Només cal que l'enregistrament utilitzat pel listening no sigui òptim, o que l'aparell que s'ha fet servir en aquella escola no sigui molt bo, o que les condicions acústiques no siguin adequades, i els resultats seran sensiblement inferiors al que correspondria al domini real de l'idioma per part d'aquells alumnes. I si algú creu que no n'hi ha per tant, només cal que s'imagini què passaria si en un examen de matemàtiques de Selectivitat hi hagués una alteració d'una lletra en una equació... Ai, calla, que això ja ha passat, i es va permetre la repetició de l'examen!

A més, la variació de resultats segons les escoles és molt considerable, perquè, més enllà de la seva localització geogràfica o del nivell socioeconòmic de les famílies, hi ha la gran, magnífica, extraordinària tasca quotidiana dels seus professors, que són els que marquen la diferència. Per això insisteixo que no és cert que els alumnes cada vegada sàpiguen menys anglès. No és cert, i sobretot no és just. No és just amb la feina de tants mestres que s'han escarrassat i s'escarrassen dia a dia perquè els seus alumnes aprenguin una llengua estrangera, i que sempre han de notar al clatell l'alè crític de la societat agobiant-los: "No anem bé, no tens prou nivell per ensenyar, no en tenen ni idea, no surten preparats..." No és just, perquè aquests mestres treballen dia a dia per millorar el coneixement i el domini de la llengua anglesa, el seu i el dels alumnes. En molts casos, des d'escoles adscrites a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya. I com en sóc el responsable del Projecte Escola Multilingüe, em permetreu que m'estengui sobre això:

Des del 2006, la Fundació Escola Cristiana de Catalunya ha proposat un triple objectiu per al seu Projecte Escola Multilingüe: 

1. Millorar el domini de la llengua anglesa per part dels professors.
2. Augmentar el temps d'exposició dels alumnes a la llengua anglesa.
3. Certificar el nivell de la llengua anglesa a través de proves externes.

Des del principi, les escoles cristianes han dispensat una gran acollida a aquest projecte, que ha comptat amb la col.laboració de diverses empreses i organitzacions del sector. Així, s'han organitzat cursos d'anglès de 50 hores per a mestres interessats en saber més anglès, centralitzats i en les mateixes escoles (amb la col.laboració de Merit School); s'han organitzat cursos de metodologia d'ensenyament-aprenentatge de la llengua anglesa (amb la col.laboració de Macmillan Teachers Training); s'han organitzat cursos de metodologia AICLE -Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengua Estrangera: aprendre continguts curriculars en una llengua que no és la pròpia- (amb la col.laboració de Project On Lang); s'ha establert un acord amb la Universitat de Cambridge per a la realització dels exàmens de Cambridge -incloent-hi el popular i prestigiós First Certificate-, amb milers de candidats cada any, que en molts casos poden fer els exàmens en els propis centres (amb l'organització Merit School i la col.laboració entusiasta i eficaç dels centres acollidors); les nostres escoles participen cada any al concurs The Fonix (organitzat per International House) amb èxit notable; s'ha impulsat un Programa d'Auxiliars de Conversa (amb la col.laboració de Home To Home) que en el darrer curs va portar a les nostres escoles més de 150 nois i noies de diversos països anglòfons, per a donar suport durant 25 hores/setmana a les activitats en llengua anglesa; s'ha promogut l'Schools Song Contest, un projecte telemàtic per a nois i noies que fan videoclips i actuacions musicals en anglès; s'ha organitzat cada any la Jornada Escola Multilingüe + Fira 3M (els Millors Materials Multilingües), amb la participació de centenars de professors en cada edició; s'ha impulsat la creació d'una Certificació Escola Multilingüe, que ens indica que les escoles certificades duen a terme iniciatives multilingües diverses integrades en un projecte estructurat i coherent; s'han realitzat xerrades d'informació, motivació i assessorament a equips directius i claustres... i tot això té un punt de trobada a www.multilinweb.net, el web del Projecte Escola Multilingüe de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.

Algunes d'aquestes iniciatives s'han vist seriosament perjudicades per la disminució/supressió d'ajuts de l'Administració (per bé que hem d'esmentar la bona disposició del Servei de Llengües de la Generalitat de Catalunya), però tot i així hem seguit treballant-hi (en la línia d'aquella frase de Roosevelt: "Fes el que puguis, amb el tinguis, allà on siguis") i per això -tornant al principi d'aquesta entrada- sap especialment greu que quan es fan balanços/estudis/anàlisis/reportatges... s'ignori descaradament la participació i l'aportació de l'escola cristiana.

En un monòleg enregistrat de l'actor Paco Martínez Soria, interpretant el clàssic paper d'home de poble que arriba a la ciutat, l'home s'aturava davant un semàfor vermell. Veient que hi havia llum verd per a vianants i cotxes d'altres carrers, i que, en canvi, el seu no hi havia manera que canviés, al final s'exclama: "I els del meu poble, què?" Així ens sentim sovint des de l'escola cristiana... En el dossier que esmentava al començament d'aquesta entrada, l'article d'en Carles Capdevila duia per títol "Això ho hem d'arreglar entre tots"... Doncs això, que "tots" sigui veritablement "tots"!

S.O.S! N.A.B.!

Ara que s'està parlant (i seriosament, que és el pitjor!) sobre aquesta història delirant de les carmanyoles als menjadors de les escoles, trobo que aquesta entrada que vaig escriure fa uns mesos esdevé de més actualitat encara.

S.O.S. ja sabeu què vol dir. I N.A.B. vol dir No Anem Bé. Voleu que us digui per què No Anem Bé? Doncs no anem bé quan els mestres han de dedicar temps i esforços a temes que tenen poc o gens a veure amb les classes.

No Anem Bé quan l’Administració (educativa?) sotmet els mestres (i les direccions!) a una inspecció fiscalitzadora, culpabilitzadora i inquisitorial, que en absolut pretèn ajudar-los a fer millor la seva feina, sinó que els fa perdre el temps, els posa nerviosos i els irrita. Això no és just. No està bé. No Anem Bé.

No Anem Bé quan els mestres s'han de fer un fart de demanar autoritzacions a les famílies. Han de demanar autorització per a les sortides escolars, però això no cobreix l’activitat de síntesi (per a la qual hauran de demanar la corresponent autorització) ni cobreix les decisions relacionades amb el transport escolar (un tema abracadabrant que mereixeria el seu propi espai). Es fan un fart de patir per la correcta aplicació de legislacions que no coneixen ben bé i que sovint no han vist mai, físicament, escrites. Però han de ser els més legalistes, no fos cas... Perquè si fos el cas, saben que « tenen les de perdre », que no són ningú.

I què té a veure tot això amb la seva feina principal d’educar ? Res. Ja us ho deia : No Anem Bé.

No Anem Bé preocupats per la punyetera Llei de Protecció de Dades, que els està portant a situacions ridícules i absurdes: llistes que no poden tenir, papers que s’han d’amagar, fitxes que cal destruir (no estripar i llençar, no: destruir, com si fossin capos mafiosos o empresaris corruptes), fotos que no poden fer, o publicar (si més no, sense la inevitable –una altra!- autorització. I si no la tenen, ¿hauran de posar un rectangle davant la cara del nen, com si fos un testimoni protegit?). Mentrestant, les nostres dades com a ciutadans corren per tot arreu, amb permís o sense, per un munt de bases de dades creuades mundialment que es concreten en trucades inoportunes i correu no desitjat. Però els mestres han de tancar amb pany i forrellat el seu quadern de tutoria, no fos cas...

No Anem Bé quan les infermeries de les escoles queden reduïdes a un espai on els professionals (perquè són professionals amb titulació!) poden fer poc menys que cantar-li “Sana sana culito de rana” al nen ferit o malalt, perquè sense el mandat exprés dels pares i la recepta original, la infermera no pot fer-hi res.

No Anem Bé perquè totes aquestes històries només fan que generar desconfiança en les famílies (qui no desconfiaria si cada dos per tres ha d’autoritzar l’escola per a una cosa diferent?) i desànim en els professors (qui no es desanimaria si cada dos per tres t’han d’autoritzar per a una cosa diferent?).

No Anem Bé. A veure quin dia llegirem al diari la noticia de la infermera detinguda i emmanillada perquè havia donat aigua (sense autorització paterna) a un nen deshidratat, deshidratat perquè havia hagut de fer caminant un trajecte perquè l’autocar previst en inici no tenia els vidres blindats, els cinturons de tres punts i els airbags frontal i lateral en cada un dels 70 seients. I cap professor no va poder fer res pel noi, perquè no hi havia prou professors amb el carnet homologat de Passejador d’Alumnes (que calia tenir en sortides amb grups d’alumnes superiors a 20 alumnes, no fos cas...) Ara, això sí, no hi havia cap foto a la notícia, perquè no se n’havia donat l’autorització. I el nen (ja rehidratat) era tan conscient que havia de protegir les seves dades que no va voler dir el seu nom, no fos cas... Sort que l’inspector, que havia entrat diverses vegades a la classe del nen, per a comprovar que no hi havia ni un alumne de més i havia preguntat als alumnes si realment eren qui deien ser, va poder treure de la caixa forta una còpia de la fitxa personal, i així els pares van poder saber que el seu fill havia pres mal. Mal, però legal.

Exagerat, dieu? Doncs si fa deu anys m’haguessin dit segons quines coses d’ara no m’haurien semblat exagerades, sinó impossibles, i en canvi, aquí estem.

Però sabeu quin és el problema més gros del N.A.B. (No Anem Bé)? Doncs que donen ganes de respondre-hi amb un A.P.P.C.! I d’aquestes sigles, només us diré que les dues primeres signifiquen « A Prendre.. ! ».