dimarts, 16 de desembre del 2014

Aspirem a ser àngels!


Hi ha matins que et lleves... i ja veus que la cosa no anirà bé: el dia és gris, fas tard, tothom és desagradable i el món sembla esquifit, rutinari i perillós. Dies d'aquells que fan bo allò de Sartre de "L'enfer, c'est les autres"

Però llavors, algú et diu "Ei, t'has aprimat, oi?", o "Quina enveja, els esquemes que fas a la pissarra!", o "Et queda molt bé, aquest pentinat", o "Aquell pastís que vas portar l'altre dia estava boníssim!", o "Ahir vam estar molt a gust, casa teva és molt acollidora"... i el dia canvia: surt el sol, el temps s'atura, la vida és meravellosa i tot s'omple de color i alegria.

Aquest dia has tingut molta sort: has ensopegat amb un àngel! No cal que li busquis la túnica, ni les ales, perquè un àngel és algú que Déu t'envia per encendre una llum quan tot és fosc en la teva vida. Tant li fa les certeses o els dubtes que puguis tenir: Déu t'estima igualment, i sempre. I sobretot, quan estàs més fotut. I llavors t'envia un àngel!

Però és que, a més, tots podem aspirar a ser àngels per als altres. Perquè tots podem ser portadors de llum, i tots podem dir paraules boniques i bones. Potser sí que, aparentment, té més atractiu la crítica salvatge, la queixa amargada, l'estirabot rabiós, la foscor ambigüa... però, què voleu, jo crec en allò que deia Sant Joan XXIII: "Mai cap mena de pessimisme ha donat bons fruits".

Potser us costa imaginar què podeu fer, què pot ser lluminós, bonic i bo, però segur que sí que podeu identificar aquells gestos i mirades que més aviat porten foscor, i les paraules dures i desagradables que desanimen, irriten i creen malestar. Doncs feu tot el contrari!

Així doncs, us animo a què ens fem un ferm propòsit: siguem àngels, il.luminem amb el nostre somriure, comuniquem missatges positius, i diguem-los amb alegria. No em direu que no és un propòsit d'any nou, com a mínim, més original que el del gimnàs o l'anglès. I a més, us asseguro que si el poseu en pràctica us sentireu en forma com si us haguéssiu matat a pilates, i que us entendrà tothom com si fóssiu políglotes!

Aspirem a ser àngels amb tothom i arreu: amb la nostra família, amb els veïns, a la feina, amb els amics... Aspirem a ser portadors de llum i de paraules boniques i bones... aquest any i per molts anys!

dilluns, 15 de setembre del 2014

Què ens cal per a aquest curs?

Les coses més senzilles ens poden fer arribar missatges importants. Un extintor, per exemple, inclou en les seves instruccions un segon pas essencial (el primer pas és que treguis el passador que el bloqueja): dirigeixi el xorro a la base del foc. Que n'és, d'important, això! Canvieu "foc" per "problema", "base" per "arrel" i "xorro" per "esforços", i tindreu: dirigeixi els esforços a l'arrel del problema (vaja, sigues "radical"!) enlloc de distreure't amb les qüestions anecdòtiques, accessòries, superficials... per molt aparatoses que siguin. Veieu?
Seguint aquesta mateixa Filosofia de les Coses, vull proposar-vos quatre objectes que de ben segur dueu en el vostre estoig i us recordaran, pel que són i pel que poden significar, què ens cal per a aquest curs!
Diu la llegenda de la carrera espacial que la NASA va gastar-se un munt de diners intentant trobar una estilogràfica que pogués escriure en condicions de gravetat zero. I els russos ho van solventar... fent servir un llapis! Així doncs, el nostre primer objecte serà un llapis. El llapis, sempre útil i sovint poc reconegut. El llapis, que no ens estimem gaire, que deixem i perdem amb tanta facilitat, però que ens ajuda tant quan el necessitem, ens parla d'Humilitat. La Humilitat que necessitem els educadors i els alumnes per ensenyar i aprendre amb consideració i respecte mutus.
De vegades ens equivoquem, i la goma ens permet esborrar els nostres errors. La goma és agraïda: té formes i colors (i olors!) diferents i, com el llapis, es gasta per nosaltres. No és fàcil esborrar bé, i de vegades encara es pot veure l'equivocació què hi havia a sota. De vegades fins i tot s'espatlla el paper! Però, al cap i a la fi, podem corregir, podem escriure a sobre. La goma ens parla del Perdó. Aprenguem a Perdonar-nos, a Perdonar i a Demanar Perdó. Sobretot a Demanar Perdó. Perquè és educatiu... i perquè és just.
El llapis es trenca, es queda sense punta, es fa petit... però amb la maquineta li treiem punta. A poc a poc (perquè si ho fem precipitadament, o amb poca cura, se'ns trencarà la punta!) la fem girar, i experimentem la joia de tornar a començar amb la punta ben esmolada. La maquineta ens parla de Constància. Constància per aprendre i ajudar-nos uns als altres, sense defallir, una i altra vegada, amb paciència, donant-nos noves oportunitats per conviure i ser millors.
I quan ho tenim ben escrit, què fem? Passar-ho a net amb el boli. El boli és definitiu, i la seva tinta és brillant i ferma. Quan escrivim amb el boli, quan passem a net, ho fem contents, i és que el boli ens parla d'Alegria. La nostra Educació ha de ser rigorosa i exigent... però amb Alegria!
Llapis, Goma, Maquineta i Boli. Humilitat, Perdó, Constància i Alegria. 
Això és el que ens cal, a l'estoig, i per al curs. Bon curs per a tothom!

dijous, 10 de juliol del 2014

Sí, ets un mutant... I què? (per a lectors adolescents, i per als seus educadors!)

Quan Stan Lee i Jack Kirby van crear els X-Men els van atribuir superpoders originats per mutacions que sorgien amb la pubertat. La part dels superpoders és una ficció, òbviament, però parteix d'una realitat amb la que conviviu quotidianament: els canvis. Canvis tan sovintejats, i de vegades tan vistosos que -biòlegs, perdoneu-me- podríem anomenar "mutacions". I cada matí és una nova aventura davant el mirall: "Què m'ha crescut que no volia que hagués crescut i, sobretot, què NO m'ha crescut que SÍ que m'interessava que hagués crescut?"

Això s'afegeix al fet que el creixement del vostre cos no és com quan éreu petits, que semblava fins i tot que fos "per temporades", quan al tornar de l'estiu sempre hi havia qui deia allò de "quina estirada que ha fet, ja és tota una doneta..!" (gran moment, per cert, de vergonya aliena... i pròpia!). El creixement del cos adolescent és -no us ofengueu- "desordenat": el dels nois sembla començar pel nas i seguir tot al voltant i el de les noies amb greix dipositant-se en teixits adiposos.     Això per no parlar dels canvis de veu, l'aparició de pèl en pubis i aixelles, la sudoració molt més "aromàtica"... en fi, allò que s'anomena "caràcters sexuals secundaris" (que més que "secundaris" et poden semblar més aviat "protagonistes" d'una peli de terror... de la qual tu n'ets la pantalla!). Sí, és veritat que millor això que treure-li la vida a qualsevol a qui li facis un petó, i millor que llençar raigs assassins només obrir els ulls... però no deixen de ser "mutacions" empipadores!

Perquè, per acabar-ho d'adobar, les "mutacions" arriben just en el moment en què tens més interès en ser atractiu, en impressionar, i sí, sí que impressiones i atreus les mirades, sí: amb aquell "gall", aquella ensopegada...

No és estrany que pugueu arribar a estar fins al capdamunt de tanta "mutació", i que vulgueu agafar alguna "drecera estètica": pírcings i perforacions diverses, tatús, pentinats, rapats i tenyits extremats, etc. "Al cap i a la fi, és el meu cos i puc fer-ne el que vulgui!" -pots pensar-. És una opció, però et proposo que miris el teu cos més com un regal que com una propietat. Un regal valuós que has de cuidar i preservar: de debò vols fer-hi canvis irreversibles? I en funció de quin criteri? Perquè al llarg de la història de la Humanitat, els criteris sobre la bellesa -especialment la femenina- han anat variant..!  Us convido a fer un breu recorregut per quatre imatges:

Teniu a la Venus de Willendorf, amb grans pits i malucs molt amples, per poder parir i criar molts fills. Un perfil poc actual, però era "Miss Prehistòria"! En el matrimoni Arnolfini (de Jan Van Eyck), la segona imatge, la dona no està embarassada: el vestit té molta tela molt rica que la dona recull per mostrar la posició benestant, reforçant així la bellesa de la pell tan blanca -que era, a més, mostra de riquesa perquè indicava que la persona no havia de sortir a l'aire lliure a treballar en el camp-. La pell morena que ara podem valorar no era gens apreciada! Al seu costat, les Tres Gràcies (de Rubens) eren model de bellesa... encara que ara ens puguin semblar l'"abans" de qualsevol propaganda de clínica de cirurgia estètica!

Pel que fa a la quarta imatge, correspon a una de les anomenades "dones-girafa" de la tribu Kayna. A partir dels cinc anys els col.loquen anelles de llautó, que van augmentant any rere any. Això comprimeix la caixa toràcica, creant l'efecte de coll llarg, que és extremadament valorat com signe de gran bellesa.
Potser estàs pensant "Quina bestiesa! Quin endarreriment! Com poden fer això? Això demostra que no estan civilitzats..!", però abans de seguir exclamant-te, recorda que moltes persones de la nostra "civilització" s'injecten en els llavis el greix dels seus propis culs, o fan servir pròtesis de silicona -que amb freqüència provoquen greus problemes de salut-, o fan servir bòtox -que és un producte amb toxina botulímica, el verí més potent conegut- per allissar les arrugues.

Hi ha molts adults que es penedeixen d'haver-se "transformat" quirúrgicament o químicament (la Nicole Kidman, sense anar més lluny, va admetre fa uns anys que "havia perdut expressivitat"), o d'haver-se tatuat noms de nòvies/nòvios que van passar a ser "ex" (com el "Winona forever" de Johnny Deep), o inscripcions... amb faltes d'ortografia! Ja ho veus, per molt cansat que estiguis de les "mutacions", les "customitzacions" permanents del teu cos potser no són una gran idea. Si et sembla que sí, abans de fer-ho, respira a fons. Compta fins a deu. Ja? Torna a comptar. Una altra vegada. I ara... no ho facis.

Creieu-me: esteu en procés, i el resultat sempre serà millor que el procés. No us diré allò dels cucs de seda i les papallones, perquè, la veritat, sempre m'han fet força angúnia uns i altres, però sí us diré això: no altereu el procés, no el vulgueu accelerar artificialment, perquè seria com obrir el capoll a mitja metamorfosi, o trencar l'ou des de fora. Sí, això demana paciència, autoconeixement i consciència, però estic segur que en teniu més que un pollet embrionari... o un cuc de seda!

I no tot són desavantatges: sí que teniu superpoders! Per exemple, sou capaços d'esforços mentals i físics que als adults ja ens estan vetats (us ho asseguro!), i teniu una capacitat de recuperació espectacular.

Així que entreneu els vostres superpoders (els X-Men ho fan!): cuideu el que entra en el vostre cos i el que feu amb ell. Cuideu la vostra higiene exterior (aigua i sabó... i compte amb els perfums "emmascaradors"!) i la interior (lectura, estudi, reflexió). Cultiveu les vostres habilitats socials amb Valors a Llarg Termini (sinceritat, honestedat, humilitat, servei, alegria...). Veureu com llavors sí que us torneu atractius i impressionants!


I així, quan us mireu al mirall, podreu dir-vos: "Sí, sóc un mutant... I què?"

diumenge, 23 de març del 2014

Gestió de centres, persones, emocions, sentiments... aquí hi ha 10 manaments!

Quan estudiem i ens entusiasmem amb una matèria, tendim a mirar tot el que ens envolta amb les "ulleres" d'aquella matèria (recordo que quan vaig fer el curs de socorrista sempre que entrava a qualsevol lloc em preguntava on eren les sortides d'emergència i repassava el que hauria de fer si a algú li donava un atac del-que-fos). Doncs una vegada, portant les "ulleres" de filòleg i com a educador a l'escola i en el lleure, vaig buscar les definicions de "tutor" i de "monitor". "Tutor" incorporava l'accepció agronòmica d'element recte per acompanyar el correcte creixement de la planta (que no està malament, com a tutor t'hi pots sentir identificat) però "monitor" era "aquél que censura o amonesta". Com per tornar-se a posar les ulleres!

Malgrat tot, quan es parla de Gestió de Centres, no puc evitar tornar-me a posar les ulleres filològic-educatives i em pregunto: és el mateix ser Gestor que Gerent? Director que Dirigent? Tots aquests poden ser Líders? ..? Al final de l'article explicaré el que he "vist" amb les meves "ulleres" -amb la "graduació" semàntica-, però ara crec que quan ets en un d'aquests càrrecs, el que sigui, el que t'interessa és que et donin un cop de mà, que et guiïn per no perdre't i així ser tu mateix un bon guia per als altres. Així doncs, a partir de la meva experiència i dels bons gestors amb els que he tingut la sort de treballar, m'atreveixo a oferir un decàleg -que sempre és un bon recurs- amb deu propostes, deu ajudes que a mi m'hauria agradat que m'haguessin ofert quan m'ha tocat ser GeGeDiDiL (Gestor-Gerent-Director-Dirigent-Líder). Aquí els teniu:

1. Sigues puntual, no facis esperar.
Un bon gestor arriba a l'hora establerta al que sigui: reunions, entrevistes... Tant si va a un lloc com si rep en el centre, és puntual. I no s'excusa posant cara d'agòbio i dient "és que estic fins les celles de treball", com si el temps o la feina dels altres no fos tan important. 
Sigues puntual, i descobriràs totes les coses bones que arriben a temps!

2. Arriba el primer, marxa l'últim. 
Bé, no cal que sigui literalment (sobretot si l'horari del centre va de les 8 del matí a les 10 de la nit), però un bon gestor és model de treball: els que treballen amb ell -i els que estan a càrrec seu- saben que és fiable, que poden confiar en ell i comptar amb ell, perquè hi és
Arriba el primer, i a més gaudiràs de la tranquil.litat de moments de pau!

3. Embruta't, mulla't... implíca't. 
Un bon gestor realitza tasques que li són pròpies... i dóna un cop de mà -i de mans- en qualsevol tasca "impròpia": quan és necessari s'hi posa, carrega, descarrega, reparteix, fotocopia... perquè així demostra que no hi ha treball petit, i coneix de primera mà diferents tasques del centre, i fa visible la seva implicació real i total, ja sigui en texans, samarreta, corbata o vestit-jaqueta. 
Implíca't, i sentiràs que formes part de l'equip.

4. Acull i escolta, allà on siguis.
Les persones al teu càrrec (o que-treballen-en-el-centre-que-gestiones, com prefereixis) en un moment o altre tindran la necessitat -de vegades fins i tot la urgència- de parlar amb tu. L'ideal és que puguis dedicar-los un temps previst prèviament, en la tranquil.litat del teu despatx... però això no sempre és possible. De vegades, allò de "la porta del meu despatx sempre estarà oberta per a tothom" no és suficient. Tot el centre és el teu despatx, així que si et necessiten, sigues inmediat: escolta amb tota la teva atenció, sense apressar ("només et puc dedicar cinc minuts") ni avançar-te a donar solucions ("mira, això s'arregla..."). 
Acull i escolta, i gaudiràs de la confiança del teu equip.

5. Cuida els detalls, coneix les persones.
De vegades he tingut la gran sort que m'ensenyés un centre una gestora que es notava que coneixia la seva gent: mentre passejàvem s'interessava pel treball d'un, la salut de l'altre, un familiar del de més enllà... situacions personals que tractava amb discreció però que amb el seu record demostrava al receptor que havia estat escoltat amb atenció en un altre moment. Un bon gestor envia notes, missatges, recorda aniversaris, preferències... i tots s'encomanen del desig de cuidar-se mútuament! 
Sigues detallista i aixecaràs el nivell humà del teu centre.

6. Evita les discussions absurdes, afronta els conflictes.
Un bon gestor inspira respecte; un mal gestor, temor. I moltes vegades el temor el genera un mal gestor que es queda "encallat" en discussions absurdes sobre petiteses, traves burocràtiques, generalitzacions injustes i ofensives... Aquest mal gestor obté la trista compensació d'acabar envoltat d'aduladors, però contribueix a la degradació del seu centre. Un bon gestor sap quan ha de callar i quan ha de parlar directament i en privat amb algú. 
Afronta els conflictes i tindràs autèntica autoritat.

7. Absorbeix els errors, centrifuga les lloances.
Els millors gestors compten amb un magnífic equip al seu voltant, persones que aprenen i creixen al seu costat, i a les que el bon gestor proporciona oportunitats de millorar i desenvolupar els seus talents. Cal cuidar aquest equip, així que si hi ha hagut errors, assumeix-los com a líder i responsable, sense excusar-te en la falta de competència de ningú (ja afrontaràs el conflicte en privat amb qui sigui). I si hi ha lloances, assegura't que arribin a tothom, i mostra't orgullós dels èxits de cadascun dels membres de l'equip. 
Elogia el teu equip pels seus èxits, i aconseguiràs el millor de tots i cadascun d'ells.

8. Tingues perspectiva i permet que la comparteixin.
Això no és acceptat amb facilitat, però en tot centre hi ha d'haver una (metafòrica) "talaia", i des d'allà l'equip directiu pot mirar al seu voltant en l'espai i el temps. El bon gestor no atabala la seva gent -que està a les "trinxeres"- demanant-los anàlisis i planificació, però sí permet que comparteixin la perspectiva de la "talaia" donant-los responsabilitats ajustades a les seves capacitats -i recursos per exercir-les-, i mantenint sempre oberta la comunicació. 
Tingues perspectiva, deixa't aconsellar, i podràs guiar amb criteri.

9. Accepta les crítiques... però no deixis que t'enfonsin.
Ja pots ser un bon gestor, el millor gestor, fins i tot el gestor perfecte... que tot i així rebràs crítiques. Algunes molt dures, i tot sovint molt injustes, ja sigui perquè no les esperaves o no creies merèixer-les. Els que diuen "en tota crítica hi ha una oportunitat"... no han rebut gaires crítiques en la seva vida. Admetem-ho: les crítiques fan mal i no li agraden a ningú. Però és cert que en pots extreure allò que et permeti millorar (després de calibrar d'on venen i per què!) i després deixar-les enrera. 
Accepta les crítiques amb enteresa -i sentit de l'humor- i et faran més madur... i no "més dur"!

10. Creu en el projecte, defensa'l i lluita per ell.
Quan vam veure en família la versió cinematogràfica d'"El Príncep de Pèrsia" -que no era un prodigi de guió- ens va divertir la reiteració de la frase "protect the daga" en molts moments de la pel.lícula. S'ha convertit en un lema famíliar quan fem referència a alguna cosa que cal protegir (o quan veiem una altra pel.lícula amb un guió tan fluix!). El bon gestor coneix el projecte del centre que gestiona, i creu en ell, i en les seves possibilitats, i perspectives de futur. Defensa el projecte del teu centre. Sigues un gestor-radar, que té sempre clar el punt de referència final, i mai un gestor-penell, que canvia d'objectius per ignorància o comoditat. 
"Protect the Project", deixa que la teva fe en el projecte t'enforteixi... i veuràs com no estaràs sol en la lluita.

Fins aquí aquests 10 "manaments" que -en sóc conscient- no són com per ser gravats en pedra... encara que potser sí mereixin ser impresos i plastificats! 

I per acabar, com prometia al principi, la meva "visió" filològica. "Gestió" ve de "gerere" (dur a terme, administrar), un verb que té un freqüentatiu, "gestare" (dur a la matriu). Doncs bé, un gestor ha de "gestionar", però hauria de ser també capaç de "gestar", hauria de ser capaç de contribuir al naixement i a la vida del seu centre, i al desenvolupament del projecte i de les persones. Portant això a l'extrem, diguem-ho així: en un hospital, el gestor hauria s'hauria de semblar més a la llevadora... que al caixer automàtic del pàrquing!

[podeu llegir la versió en castellà d'aquest article al monogràfic d'EducaWeb sobre la Gestió de Centres]

dimarts, 11 de març del 2014

Trieu una escola on "plouen" les llengües!

Quan els nostres fills arriben al món volem el millor per a ells, en aquell moment i també pensant en el futur. D'acord amb els nostres ideals -o de vegades d'acord amb les nostres aficions- els bategem perquè formin part de la nostra comunitat de fe, els obrim un compte corrent, els subscrivim a una revista o els fem socis d'un club esportiu. Aquest desig d'oferir-los allò que els pugui fer millors i que els pugui anar millor no s'acaba amb el naixement, sinó que ens acompanya al llarg de tota la vida, la nostra i la dels nostres fills. No és estrany, doncs, que ens hi mirem molt a l'hora de triar una escola, ja sigui en el primer temps de vida, a Primària, a Secundària o en els seus estudis superiors, perquè a l'escola que triem li confiem els nostres fills, així que volem escoles que siguin de la nostra absoluta confiança.

Són molts els factors que poden determinar la nostra tria, des de la coincidència del projecte educatiu amb els nostres valors familiars... a la proximitat al nostre domicili. Però si ens movem sobretot per criteris educatius, entre els motius principals sovint s'inclou la qualitat de l'ensenyament-aprenentatge de l'anglès. És un bon motiu: el domini de la llengua anglesa ha esdevingut un requisit fonamental per a l'obtenció de gairebé qualsevol feina, i els pobres resultats d'alumnes -i de la població en general- en proves internacionals -PISA- i nacionals -proves de competències bàsiques i selectivitat- ens han fet pujar els colors i ha motivat a la comunitat educativa a fer considerables esforços que comencen a donar els seus fruits, i que com a pares podem comprovar en els projectes multilingües de les escoles que ens interessen per als nostres fills.

Però, què caracteritza una bona escola multilingüe?  Doncs un bon projecte, un projecte que no sigui només la dèria de la direcció, ni la responsabilitat feixuga i exclusiva d'una sola professora, sinó un projecte compartit per tots els membres del claustre, que hi contribueixen des de la formació pròpia fins a la realització de les activitats, cadascú des de les pròpies capacitats, des del seu domini (i fins i tot des de la manca de domini!) de la llengua. Un projecte que pensa en tots i cadascun dels alumnes del centre i que vol que tots i cadascun d'ells desenvolupin tots els seus talents per a comunicar-se.

En una escola així, en una escola multilingüe, "plouen" les llengües, "plouen" amb "gotes" significatives per a l'aprenentatge i el domini de l'anglès: grups flexibles; unitats i assignatures en anglès; murals, treballs, exposicions orals; rotulació dels espais de l'escola; pel.lícules en versió original; estades i intercanvis a l'estranger, i segona i tercera llengua estrangera... Així és en les escoles cristianes, on trobareu escoles grans amb molts recursos al servei del projecte i escoles més petites on qualsevol iniciativa del projecte té un gran impacte a tot el centre. Escoles amb auxiliars de conversa, amb obres de teatre preparades pels alumnes més grans per representar-les als més petits, amb certificació del nivell assolit per la Universitat de Cambridge, amb participació a concursos i festivals... Anglès viu, perquè el domini de l'anglès, més enllà de la seva utilitat, té a l'escola cristiana la intenció de promoure la comunicació i contribuir a la comprensió mútua de persones i pobles.        

Trieu una escola així per als vostres fills, una escola on "plouen" les llengües, dipositeu-hi la vostra confiança, col.laboreu amb l'escola, i gaudiu dels resultats: deixeu que us mullin les "gotes" multilingües i, parafrasejant Gene Kelly, tanqueu el paraigua i canteu amb alegria "Speaking in the rain..!"

dijous, 20 de febrer del 2014

Sigues intel.ligent: mira més enllà!

Durant tres dies la imatge del meu perfil de Facebook ha estat una girafa. Ha estat així perquè vaig acceptar un repte... i vaig perdre. Aquest era el repte: calia resoldre una endevinalla, però si no ho feia, m'havia de comprometre a canviar la foto del meu perfil per la d'una girafa durant tres dies. Aquesta era l'endevinalla:

"Són les 3 de la matinada. Dorms i sóna el timbre. Són els teus pares que venen de visita sorpresa i volen esmorzar. Tens melmelada de maduixa, mel, vi, pa i formatge. Què és el primer que obres?"

Esteu pensant en la resposta? No us preocupeu, al final de l'article trobareu la solució... però ara seguiu llegint! A veure si heu seguit el mateix raonament que jo: dels aliments, només poden "obrir-se" el vi i la melmelada de maduixa, però sembla clar que això dels aliments és la "trampa". Què caldrà obrir, què caldrà obrir..? La porta, és clar! La porta perquè puguin entrar aquests pares afamats (i una mica empipadors, tot s'ha de dir). La porta, oi? Doncs no.

El cas és que vaig posar el repte en el meu mur, i una bona colla d'amics del Facebook (més de quinze) van enviar-me les seves respostes. Només dos van encertar. De la resta, la majoria havien pensat el mateix que jo... i el més interessant és que, abans de saber que havíem fallat, tots estàvem convençuts de ser molt intel.ligents! És normal que ho penséssim, perquè havíem sabut anar "més enllà", no quedar-nos en allò més evident i més superficial. Això està bé, és senyal d'intel.ligència: reflexionar és evitar ser primaris o impulsius, és saber donar-se un temps, agafar perspectiva...

Així hauríem de fer en la nostra vida de cada dia, quan ens enfrontem als reptes quotidians (també a escola, en qualsevol assignatura!), i quan ens relacionem amb les persones: anar més enllà, no quedar-nos en les aparences, esperar sempre el millor de tothom.

Així ho van fer els que van encertar la resposta a l'enigma (i ara ve la solució): abans d'obrir el vi o la melmelada de maduixa i abans d'obrir la porta, com són les 3 de la matinada i estaràs dormint, el primer que hauràs d'obrir són... els ulls!

Doncs au, obrim-los i mirem més enllà: siguem intel.ligents!