Tres bons propòsits: Sensibilitat, Diàleg i Entusiasme!

Fa temps vaig veure una imatge amb aquests tres símbols que algú havia titulat amb ironia: "Els tres drames de l'home modern", referint-se a la recerca angoixada de wifi gratuït, a l'espera impacient de resposta al whatsapp que acaba de ser enviat, i a la bateria que s'esgota irremissiblement sense endolls a la vista.

És veritat que de vegades podem tenir tendència a transformar aquestes petites contrarietats no ja en drames, sinó en tragèdies, oblidant sovint que les coses més importants de la vida... no són coses.

Però jo crec que podem contemplar aquests tres "drames" amb mirada alegre, innocent fins i tot, i transformar els tres símbols en tres bons propòsits per començar l'any. Per començar-lo i per continuar-lo!

1. El símbol del wifi, que "venerem" movent i girant el mòbil tot esperant l'aparició de les ratlletes que ens permetran connectar-nos amb el món, ens pot recordar també la importància de la SENSIBILITAT, de tenir les nostres "antenes" orientades al voltant, de ser sensibles a les necessitats dels altres, especialment dels que més pateixen. Proposem-nos que aquest wifi nostre tingui moltes ratlletes!

2. Els dos ticks del whatsapp, símbol que el nostre missatge ha estat rebut, poden representar la necessitat del DIÀLEG, diàleg de veritat, diàleg que sobretot escolta, amb autèntic desig de conèixer, donar-se a conèixer i posar-se d'acord. Diàleg en família, amb els amics, a la feina... diàleg amb tots i arreu!

3. El dibuixet de la bateria que es va buidant ens recorda que n'és, d'important, "buidar-nos", gastar la vida, en allò que és veritablement essencial. I cuidar-nos i cuidar els altres, vivint la vida amb energia. I l'energia que mai no ens falla és l'ENTUSIASME, que neix al nostre interior, surt a fora i s'encomana a tothom!

Recordem-ho doncs, cada cop que mirem el nostre smartphone, i així, les ratlletes, els ticks i les barres esdevindran tres bons propòsits joiosos: ser més sensibles, més dialogants i, sobretot, més entusiastes!

Sigues Contrafort, Cintra i Tutor: no hi ha mestre millor!

Quan mirem al nostre passat trobem persones importants que ens han marcat positivament. Trobem un educador -o més d'un, si hem estat afortunats!- que va ser decisiu, que ens va ajudar en un moment clau de les nostres vides, que potser fins i tot va decidir la nostra vocació posterior. Són aquells educadors que fan realitat l'Escola que Salva Vides!

Crec que aquesta mena d'educadors reuneixen unes característiques que podeu fer vostres, tant li fa si sou mestres a l'escola, o monitors d'extraescolars, o monitors a l'esplai, caps a l'agrupament, o pares i mares, només heu de recordar aquestes tres lletres: CTC. Tres lletres que corresponen a Contrafort, Tutor i Cintra, tres objectes que ens ensenyen a ser bons educadors!

Sigueu Educadors Contrafort, educadors que donen suport en tot moment, i molt especialment en els moments més difícils. Qui no ha necessitat una espatlla sobre la qual plorar o senzillament una presència tranquil.la disposada a escoltar? Sigueu aquests educadors ferms, en els quals poden confiar els vostres alumnes, els vostres nens, els vostres fills. Tingueu conviccions clares (que no vol dir que les hagueu d'imposar) i cuideu la vostra salut, perquè les "parets", els nens, sempre us trobin allà, a punt i, si pot ser, amb un gran somriure!

Sigueu Educadors Tutor, com els elements verticals que podem trobar al costat d'una planta i que en marquen el creixement recte, vinculats a la planta amb lligams que no l'ofeguen i la deixen créixer al seu ritme evitant que es vincli i es trenqui. Sigueu aquests educadors virtuosos, amb principis, sigueu coherents amb la vostra escala de valors, i els vostres alumnes, els vostres nens, els vostres fills, tindran en vosaltres un referent en qui podran confiar.

Sigueu Educadors Cintra. La cintra és una estructura de fusta sobre la qual es van col.locant les pedres que conformen un arc. Quan s'ha col.locat l'última pedra, l'arc ja s'aguanta sol i es pot retirar la cintra. Així, una mateixa cintra pot servir per a molts arcs! Sigueu aquests educadors que ajuden, que ensenyen, que es formen i es preparen, que motiven, que confien, que animen i contribueixen al desenvolupament dels talents dels seus alumnes, dels seus nens, dels seus fills. I així arribarà el moment en què us podreu "enretirar" perquè puguin seguir endavant amb la seva pròpia vida autònoma i feliç! 

Potser us sembla massa "guiat" tot plegat? Pot ser, però, què voleu que us digui: jo entenc que, si bé l'educador ha de ser un "acompanyant" de l'alumne, també hauria de ser un acompanyant... actiu! 

Ara torneu a mirar al vostre passat... Veieu aquella senyoreta, aquell mestre, aquella monitora, el pare, la mare, aquell germà gran..? Segur que hi reconeixeu els moments Contrafort, els moments Tutor, els moments Cintra... Doncs si teniu ocasió, aneu a trobar aquestes persones importants, i feu-los un petó, una abraçada, una encaixada de mà, i digueu-los: "Gràcies, perquè vas ser per a mi Contrafort, Cintra, Tutor... i no ho podries haver fet millor!"

Ser obedient no està gens malament!

L'obediència està mal vista. Fixeu-vos, per exemple, en una entrevista a Ferran Salmurri, on aquest afirmava: "L'error dels pares és que ensenyem a obeir en lloc de pensar". 

Amb tot el respecte, no hi estic gens d'acord, per dos motius: 

1. No és veritat que "els pares" (si vol dir la majoria de pares, que és molt dir) ensenyin a obeir. Cada dia veig i sento més i més pares que NO ensenyen a obeir, que renuncien a què els fills els facin cas i, el que és pitjor, en fan bandera, potser perquè estan d'acord amb el Dr. Salmurri en la segona part de la seva afirmació, amb la qual també discrepo, perquè...

2. El contrari d'"obeir" no és "pensar". És "desobeir". I això pot ser fruit de la reflexió... o no.

Ser obedient no està gens malament. 
Hi ha una obediència fonamental amb què (espero) tots els pares hi estarem d'acord. "No toquis això, que prendries mal" "Fes silenci" "Deixa lliure el seient" "Demana-ho sisplau" "Espera que es posi verd" "Mira als dos costats abans de creuar el carrer" "No parlis amb desconeguts" "Baixa la veu" "Aixeca la mà abans de parlar"... És una obediència que rima amb experiència i amb convivència, una obediència d'autoprotecció i de respecte. 

L'obediència està vinculada a la humilitat i a la confiança. 
Confiem que aquella persona que mana el-que-sigui ho fa pel nostre bé (hi confiem) i que sap del-que-sigui més que nosaltres (som humils). És una qüestió de reconéixer l'autoritat o, si més no, l'ofici. 
Sobre l'obediència en català tenim dues expressions molt significatives (i una mica oblidades): 
1. Quan una persona més gran diu el teu nom, respondre dient "Què mana?" (posar-se en situació d'obeir per pur respecte -no por!- a aquella persona, amb freqüència un familiar de més edat.
2. Quan es deixa un menor a càrrec d'una altra persona, se li diu al petit: "Fes el favor de creure." És a dir, "fins i tot encara que no et vingui de gust, o trobis que allò no cal, creu en la persona que t'ho està demanant".

L'obediència ens ajuda a treballar millor, a fer coses que no pensàvem que seríem capaços de dur a terme. 
Tot sovint faig referència al ràfting, perquè trobo que la feina dels monitors és admirable: es troben amb un grup de persones amb diversitat d'edats, forma física, llengua (i que sovint no es coneixen entre elles) i quan acaba l'activitat aquell grup funciona com un equip capaç de moure's a una... obeint les indicacions del monitor! Indicacions que no sempre semblen lògiques ("per què jo he de remar endavant i els de l'altra banda enrere?" "per què ara he de deixar de remar?" "per què m'he de canviar de lloc en la barca?") però que tenen una raó de ser. Quan pot, el monitor l'explica (per exemple, aprofitant els trams més tranquils), però quan dóna l'ordre, cal obeir. En els moments més frenètics, a ningú se li acudiria dir "Doncs si no m'ho expliques, no remo!" i, certament, ningú creuria que l'insurrecte en qüestió és un gran pensador!

Els motius per desobeir tenen a veure més amb la comoditat i amb la desídia que amb el raonament i la reflexió. 
Aquest estiu hem tingut ocasió de fer una excursió pel Parrisal, a la Matarranya: un paisatge meravellós, un rierol que baixa encaixat entre roques i que pots anar remuntant a peu pla, saltant i grimpant i també fent servir unes passeres de fusta col.locades en els llocs de pas més difícil. A l'entrada del paratge hi ha un punt d'informació on t'indiquen que pots trepitjar el rierol per passar d'una banda a l'altra, però que el bany no està permès i al llarg del recorregut hi ha cartells (molts, i molt clars) que recorden que l'aigua que baixa pel rierol és captada per al consum humà i que, per tant, el bany està prohibit. Doncs bé, en un dels tolls hi havia un grup de persones adultes banyant-se amb tota la calma i premeditació. Reconec que no vaig gosar dir-los res: em vaig voler estalviar el tràngol de l'enfrontament, o la possible discussió amb arguments com ara "Per uns pocs no passa res" o "És una tonteria: igualment després depuren l'aigua". És a dir, "a mi la norma no se m'aplica", i si resulta que sí se m'aplica, "la norma és absurda".

Cada cop triomfen més els restaurants i hotels només per a adults, és a dir, sense nens. Hi ha qui s'escandalitza i ho troba una prohibició intolerable. A mi també m'ho semblaria, però ho entenc perfectament: és fruit de l'acumulació de situacions desagradables provocades per nens cridaners i xiscladors, però no perquè siguin nens jugant i passant-s'ho bé -i fent el soroll propi d'aquestes activitats- sinó perquè no tenen cap mena de consideració pels altres i els seus pares han desenvolupat una sordera selectiva o han desterrat la vergonya, substituint-la de vegades per una actitud de: "Ja se sap, tots els nens són així, munten "pollastres" i cal ser tolerant". No, amic, no, tots els nens no són així: només els nens que no "creuen" els seus pares, els fills de pares que, en lloc de renunciar a aquella activitat i retirar-se amb la seva criatura, prefereixen romandre i no deixar que ni els altres ni ells puguin gaudir de la pel.lícula, l'àpat, la xerrada o el paisatge.

És evident que no totes les instruccions són correctes, ni totes les ordres bones. L'obediència comporta una gran responsabilitat per part de qui mana, i per això és tan lamentable quan algú en una posició de poder (política, militar, legislativa, policial, judicial... o familiar!) se n'aprofita per ser arbitrari, humiliar, enriquir-se, prosperar o posar els altres en perill. Llavors és quan pot ser justificable la desobediència. Però això és molt gros! Quan desobeïm una llei, una ordre... estem dient: "Això que maneu és injust, és indigne, és perjudicial, no hi ha res que ho justifiqui... i per això no ho faré." La Història és plena d'actuacions de persones senzilles, humils, obedients, que en un moment determinat s'oposen a la injustícia (per "legal" que sigui) amb fermesa, amb convicció, amb arguments, posant en risc la seva vida -i de vegades perdent-la!-. 

Això són Grans Desobediències, i per poder ser Desobedients en Grans Temes cal ser Obedient en molts petits temes quotidians. Exercitem-nos en l'obediència i ensenyem els nostres fills, sí, a ser obedients. 

Perquè ser obedient no està gens malament. Perquè massa sovint el contrari d'obeir no és pensar. És, ras i curt, ser maleducat.   

Deures d'estiu: un malson evitable?

Diu el meu fill que, entre els professors, els més "malignes" són els que elaboren llibres de text, i que l'elit d'aquests són... els que fan els quaderns d'estiu! 

És una exageració, però correspon a un sentiment de malestar (que de vegades pot arribar a la desesperació) relacionat amb els deures escolars, un sentiment que es tenyeix de sensació com d'injustícia, quan el nen pensa -sobretot si ho ha aprovat tot-: "De què em serveix treballar tot l'any, si de totes maneres he de fer deures a l'estiu?".

Personalment, hi estic d'acord: crec que després de nou mesos d'activitat escolar -i sovint també extraescolar-, obligar els nens a posar-s'hi de nou no és necessàriament una bona opció. Especialment quan no hi ha una bona coordinació dins de l'escola i cada mestre va afegint els seus deures d'estiu (de la seva assignatura que-és-la-més-important-de-totes) als dels seus companys, i a la safata d'entrada del correu electrònic del fill (perquè això sí, som més moderns que ningú) es van acumulant llistes i llistes de tasques a fer durant les vacances (i que caldrà lliurar in-ex-cu-sa-ble-ment el primer dia de classe!) i que acaben, indefectiblement, amb un "Descanseu i passeu un bon estiu!" que més que un desig sincer o una formula de cortesia sembla un sarcasme cruel i innecessari.

Que fem deures d'estiu, els adults? El mecànic s'emporta un motor espatllat, una roda punxada i una porta abonyegada per no perdre pràctica? A la tornada de vacances, la metgessa ha de portar deu diagnòstics de deu pacients reals que ha localitzat i visitat al seu lloc d'estiueig? El vigilant de seguretat ha fet deu minutets de guàrdia cada dia davant d'un establiment diferent (sense cobrar, eh, només per no perdre el costum)? No, no i no. Necessitem desconnectar. De veritat. Cadascú a la seva manera. Fent el que ens agrada, que també pot ser fer... res!  

Unes bones vacances poden ser educatives, però això no vol dir "escolars"! Quaderns de vacances? Si no hi ha més remei, perquè l'escola hi ha insistit, endavant, però que no marquin toootes les vacances: cal establir uns dies i uns moments per fer-los, i prou (i no hi afegiu més vosaltres, tipus "I un d'anglès, que t'anirà molt bé!"). Pot ser molt més educatiu fer servir activitats quotidianes de les vacances: 

• que escriguin targetes postals -i cartes!- als avis si marxeu fora (què bonic rebre una carta en aquests temps de correus electrònics i missatgeria instantània i virtual!); 
• que calculin el que va sumant tot el que compreu en una estona de "súper"; 
• que dibuixin un paisatge completament nou, 
• que elaborin un petit vocabulari si aneu a un país amb una llengua diferent; 
• que mirin sobre l'atles o sobre un mapa on aneu, quant temps podeu trigar, si el camí puja o baixa; 
• que recullin unes quantes herbes, fulles, flors i facin un petit herbari; 
• que us preparin un miniconcert de cinc cançons amb els germans, els cosins, els amics; 
• que construeixin castells de sorra amb motlles de plàstic, amb pots de iogurt, i apliquin el que saben de geometria, d'història i arquitectura (per què no intentar una piràmide?); 
• que projectin i realitzin, que projectin i realitzin, i així es realitzaran ells mateixos.

"És que amb aquestes vacances tan llargues s'avorreixen!" Mireu, per començar, no són més llargues que les que teníem la generació "yo fui a EGB" (i oi que a nosaltres no ens molestava gens?), i a més, avorrir-se és molt sa! 

"És que, si no fan deures, quan comencin el curs s'hauran oblidat de tot!" Doncs què voleu que us digui, el que no recordin gens... no devia ser tan important, i a més, per això està el principi de curs: per fer "escalfament" i, llavors sí, posar-s'hi de nou, amb la confiança que, quan siguin vacances, farem vacances!

Viatjar amb els fills: de l'infern al paradís!

Pots viatjar a un paradís, però haver de fer un desplaçament infernal. Els motius poden ser molt variats: nens molt petits, nois molt grans, germans d'edats molt diferents, germans amb poca diferència d'edat, mitjà de transport que no conduïm nosaltres amb regles i condicionants aliens, mitjà de transport propi que conduïm nosaltres havent de controlar també els nens... La veritat és que viatjar en família sempre pot resultar complicat, així que seria molt interessant que no ho "sobrecompliquéssim" nosaltres mateixos. 

Si una reunió està condemnada al fracàs quan no es tenen clars els objectius que es pretenen, un desplaçament en família també està abocat al desastre si no s'ha fet una planificació acurada per abans del viatge i per al viatge en sí. 

Per abans del viatge:
Per començar, els fills haurien de tenir l'oportunitat de participar en l'elecció de la destinació -si més no, donant la seva opinió-, i haurien de disposar d'informació adequada a la seva edat (potser ells mateixos podran buscar-la). Convé que manifestin els seus desitjos d'activitats (aquella visita, aquella excursió, aquell parc, aquell itinerari...) i que, en la mida de les seves possibilitats, col.laborin en la preparació més concreta (mapes, material, intendència...).

Per al viatge: 
Com més llarg sigui el desplaçament, més planificació caldrà: 

• En cotxe, el dvd és una opció, però pot ser molt interessant haver marcat punts d'interès del paisatge que es poden anar mirant. 

• Preveieu un petit contenidor de plàstic amb quaderns, llapis, paper, tisores... al qual puguin accedir amb facilitat per entretenir-se. 

• Compteu també amb l'opció -cada cop més variada- de jocs nous i de sempre que en la seva versió magnètica es poden jugar en cotxe i arreu. 

• Establiu -amb esperit de consens- unes normes per a la música en el vehicle: sí, tothom pot anar "connectat" amb els seus auriculars, però també pot ser més bonic preparar un conjunt de cançons variades (fins i tot amb les lletres de les cançons impreses en un quadern per poder-les seguir) segons els gustos de cada membre de la família, i estar oberts així al descobriment de noves músiques i a la convivència familiar... 

Estic segur que encara se us acudiran moltes més possibilitats! 

Si tothom participa en la preparació, hi ha més garanties d'èxit: penseu que fins i tot el poble hebreu va fer preparatius per a l'Èxode, i ells anaven amb molta pressa, escapaven del Faraó... i no marxaven pas de vacances!

Avi, quan eres petit, tu..?

Avis, segur que us sona aquesta imatge. És una imatge entranyable, màgica i real: esteu asseguts amb un nét assegut a la falda. I us diu: "Àvia, quan eres petita, tu..." i a continuació fa una pregunta: "...a què jugaves?", o bé "...anaves a escola?", o bé "...hi havia Internet?" (això sí, segons les respostes, és possible que us acabin preguntant si, quan éreu petits, era molt difícil caçar dinosaures!)

Les preguntes dels vostres néts us parlen del seu coneixement del món, i les vostres respostes els transporten al passat, els fan viure la història i estrenyen els llaços d'estimació entre vosaltres. Els vostres records són molt importants, perquè no són contes, no són llegendes... són aventures reals viscudes per vosaltres, els seus avis. I quan els expliqueu als vostres néts, deixen de ser records en blanc i negre, i passen a ser relats en 3D! 

A l'eucaristia, quan llegim les lectures, en sentir la del Nou Testament i l'Evangeli, ens adonem que la de l'Antic Testament, que hem escoltat primer, és la que "avança" el sentit de les altres, és la que prefigura, és la que marca la tradició. Doncs bé, totes les vostres experiències són "l'Antic Testament" de la família, perquè "expliquen" com sou, i donen sentit als valors propis de la vostra família: potser l'esforç, potser l'estudi, potser el treball, potser el servei, potser el país, potser la cultura popular, potser la dedicació política, potser l'art, potser...

Aprofiteu aquests dies d'estiu per donar resposta a la curiositat dels vostres néts: volen saber com vivíeu, a què jugàveu, com us entreteníeu, quines malifetes fèieu, quins van ser els vostres triomfs... Escoltaran fascinats tant si els expliqueu la vostra feina a la cadena de muntatge o cosint vestits com si vau ser pilots de cotxes de carreres o membres d'una associació de submarinistes... 

Feu que les vostres vivències -fins i tot les difícils- estiguin il.luminades per l'esperança i l'optimisme: al cap i a la fi heu viscut una vida plena i les esteu explicant als vostres néts, que són promesa de futur. Sigueu per a ells Antic Testament, perquè ells siguin continuadors de la tradició quan siguin els seus néts que els preguntin: "Avi, quan eres petit, tu..?"

Els avis saben jugar... des de fa molt temps!

Els anuncis han fet molt de mal..! El primer va ser aquell d'una entitat financera en què uns pares no podien comptar amb els avis perquè cuidessin dels nens, perquè, tal com deia el pare amb to ressentit: "Els avis estan ocupats... molt ocupats!". Des de llavors, als publicistes el tema se'ls ha anat de les mans, mostrant un món d'avis hiperactius que juguen a futbol, fan carreres de llepar galetes, i són... "guais" (que és una expressió que, us ho aviso, els vostres néts ja no diuen). Si heu de fer cas de la publicitat, avis i àvies, esteu apanyats, així que recordeu: allò és fictici!

Fictici, però influeix: fa uns dies sentia a la ràdio una àvia que demanava ajuda perquè tindrien el nét -d'uns 7 anys- amb ells, i volien informació sobre alguna casa de colònies on fessin activitats, per hostatjar-s'hi els tres perquè, "si no, amb nosaltres s'avorrirà".

A veure, és lloable que els avis es preocupin pensant en activitats per als néts, però caldria revisar aquest "esperit de derrota", a banda que avorrir-se de tant en tant no té res de dolent... És més, l'avorriment ha de formar part d'unes vacances d'estiu com cal!

Avis i àvies, tingueu l'edat que tingueu, heu jugat molt a la vostra vida, i teniu molt per jugar amb els vostres néts. Les joguines que teniu a casa (aquelles amb què jugaven el pare o la mare de les criatures quan eren petits) són molt especials, perquè són de la prestigiosa marca "A-casa-dels-avis", i només s'hi juga quan venen a casa vostra.

"Sí, però és que jo estic gran, no puc córrer, i llavors ells, pobrets..." Mireu, la meva besàvia gallega caminava amb dificultat, ajudant-se amb una crossa, i era molt, molt sorda, però mai vaig pensar en jugar a futbol amb ella: en canvi, em va ensenyar a jugar a la brisca, i creieu-me que es va passar hores i hores jugant amb el seu besnét català!

Així doncs, no patiu pel que no podeu fer, perquè això els vostres néts ni ho veuen, ni els importa: sempre sereu els seus avis, els seus avis savis i poderosos (amb poders de Perspicàcia, Paciència i Perseverança), els avis que tenen joguines tan especials a casa, i que saben jugar a tantes coses... "guais"!