Tot és mentida?

 "Increïble pero falso" (2010) es una pel.lícula de Matthew Robinson que parteix d'una premissa prou interessant: un món on tothom diu la veritat perquè a tothom li és fisiològicament impossible mentir... fins que en Mark Bellison (Ricky Gervais) descobreix que sí que pot dir mentides. Es tracta d'una comèdia amarga que retrata un món que tendeix a ser depriment (per no haver no hi ha ni pel.lícules, perquè la ficció seria una mentida, així que la gent va a "veure" senyors que llegeixen fets històrics..!). No és una pel.lícula rodona (és d'aquelles que el punt de partida és tan bo que no hi ha manera de trobar un desenllaç a l'alçada) i ja dic que no presenta un món bonic... i tanmateix de vegades penso si no ens aniria bé una mica de sinceritat descarnada.

Us escric unes quantes afirmacions que m'agradaria sentir, perquè crec que responen al pensament real de molts (ir)responsables polítics de signes ben diferents:

• "Doncs sí, hem de pactar amb el PP perquè si no això s'enfonsa i som uns quants que no sabem fer una altra cosa que no sigui política." 
• "Doncs sí, ja ho sabem que hem deixat un deute que t'hi cagues, però no era plan dir que l'havíem pifiat i ara donar la raó a CiU." 
• "Doncs sí, protestem i ho trobem tot malament sense donar alternatives, o donant alternatives que sabem que són impossibles i inviables, però és que això ens fa quedar molt bé i ens dóna vots suficients per anar tirant."
• "Doncs sí, està clar que només amb retallades no millorarem l'educació, però és que prou feina tenim a trobar els diners per pagar les nòmines del proper mes."
• "Pues sí, no vais a gestionar vuestros impuestos, y no vais a cobrar el dinero que os debemos, y vais a seguir aguantando que las otras comunidades se aprovechen de vuestro dinero y que os acusen de insolidarios. Porque sois una región de España, y ya está."
• "Pues sí, cuando decimos "bilingüismo" en Cataluña queremos decir que nadie tenga la obligación de hablar, escribir ni entender otra lengua que el castellano. Y aún gracias si os dejamos hablar en catalán. Porque, no sé si ya lo habíamos dicho, pero sois una región de España, y ya está."
• "Pues sí, la reforma educativa que queremos imponer es un disparate, una tontería colosal, un despropósito y no hay dinero ni recursos para llevarla a cabo... pero si el PSOE hizo su reforma pues nosotros haremos la nuestra, que para algo tenemos mayoría absoluta."
• "Doncs sí, ja sabem que la concertada acull immigrants, i els professors treballen més hores, i segueixen obligatòriament el mateix reglament de preinscripció que a la pública, i que els diners públics que reben no cobreixen les despeses corrents de funcionament, però ens és igual, seguirem dient que són uns elitistes, i uns aprofitats i que discriminen, i que pobres d'ells si se'ls acut cobrar quotes voluntàries. Perquè sí, perquè ens fa ràbia la concertada i si fos per nosaltres desapareixeria".

Si més no, jo ho agrairia, perquè sabria a què atenir-me i em sembla que a més tothom estaria més obligat a responsabilitzar-se del que fa i del que diu. És que si no és un desgast, i perdem temps discutint, com si la discussió hagués de portar a un canvi de postures, quan és evident que no serà així. Al cap i a la fi, vivim un temps de persones, organismes i entitats afectats pel que podríem anomenar una variant de la "Síndrome L'Oréal". Ja sabeu, "Porque Yo Lo Valgo", que en aquest cas seria "Porque Puedo" (guaita, si són les sigles PP!). 

Ara bé, si us apunteu a la sinceritat descarnada, tingueu present que no només s'aplica a la política. O sigui que també hauríem de sentir alguns "Doncs sí, sóc mestre de mala gana, però no hi havia cap altra sortida quan vaig acabar la universitat." o "Doncs sí, em queixo que els professors tenen una vida fàcil i moltes vacances, però jo no em dedicaria mai a l'ensenyament." 

Però vull creure que també hi hauria molts (més que dels altres) "Doncs sí, m'agrada el meu ofici, m'agrada ser mestre, crec en els meus alumnes i en les seves qualitats i crec en la meva capacitat d'ajudar-los a créixer perquè donin el millor d'ells mateixos i, sí, perquè contribueixin a un món millor."

I això, com dirien Les Luthiers, "no sólo es verídico, sino que además es cierto"!

Sacrifici

Recordeu el naufragi del Costa Concòrdia? Reconec que continuo impressionat amb el naufragi, i especialment amb la conducta del capità abandonant el vaixell. 

En relació amb aquest accident, aquells dies només vaig llegir una vegada la comparació amb "Lord Jim", la novel.la de Joseph Conrad on el jove Jim, tripulant del Patna, deixa el vaixell amb el capità i altres oficials, enmig d'una terrible tempesta, abandonant a la seva sort -que semblava una mort segura- els pelegrins musulmans que anaven cap a la Meca. Però un altre vaixell recull els pelegrins, i la tripulació del Patna -Jim entre ells- són jutjats per covardia, i Jim arrossegarà tota la vida les conseqüències de la seva decisió (un argument que, d'altra banda, sembla que es va inspirar en la història real del Jeddah, durant l'estiu del 1880). Uns fets -els reals i els de ficció-, que porten a pensar en el sacrifici. 

Fa anys vaig tenir l'ocasió d'impartir a futurs monitors una sessió titulada "El Monitor Ideal", on proposava diverses característiques que em semblen imprescindibles en qualsevol educador. Una d'elles -que feia que els pre-monitors obrissin força els ulls- és la del sacrifici. I quan ho havia comentat en context escolar hi havia qui, a més d'obrir els ulls, obria també la boca per dir-me que un mestre havia de ser "un professional", i no tenia per què tenir obligatòriament vocació ni capacitat de sacrifici.

A mi sí que m'ho sembla. Un mestre ha de ser capaç de sacrificar-se. En petites coses (els sacrificis quotidians de la preparació de classes, de corregir muntanyes d'exàmens, de crear i re-elaborar materials, d'aprendre i reciclar-se, d'estimar toooots els teus alumnes -especialment aquells més "trastos"-) i en grans coses (que esperem no passin mai, però de vegades passen, i demanen el millor de nosaltres mateixos).

Quan els nostres fills eren petits vaig passar una temporada que la meva avaluació definitiva d'una persona era "Li confiaria a aquesta persona la vida dels nostres fills?". De fet, jo m'imaginava una situació d'aquelles "de pel.lícula", de societat en guerra, tren sortint de l'estació i jo corrents al costat del vagó i posant la criatura en uns braços desconeguts que portarien el fill a la salvació (sí, sempre he estat una mica imaginatiu). La veritat és que aquesta pregunta m'ha ajudat força sovint. No tant per "descartar" persones (que també) sinó sobretot per adonar-me de la sort de tenir a prop tantes persones en qui podia confiar fins a l'extrem... i per desitjar ser mereixedor de la mateixa confiança pels pares i mares dels nens al meu càrrec.

Certament el capità del Costa Concòrdia no hauria passat la "prova" de la pregunta, i no sé què va passar pel seu cap, que va anul.lar tan completament tota la seva capacitat de sacrifici i va fer passar per davant de tot la por a perdre la pròpia vida. Però sí que crec que hi ha molts molts molts educadors al nostre país que fan seves les paraules de Jesús: Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics (Jn 15,13), que cada dia són capaços de sacrificar-se, en les petites i en les grans coses, educadors als que ningú els haurà de dir mai: Vada a bordo, cazzo! perquè "a bordo", sempre hi són!

Monday, Monday...

Vagi per endavant que sóc dels que encara no ha entès mai els beneficis dels canvis d'hora de l'estiu i l'hivern (també és veritat que segons com encara compto en pessetes, així que ja veieu que no vaig sobrat de raonament econòmico-matemàtic..!) així que no us estranyarà que no acabi de veure clara aquesta obsessió per concentrar les festes i traslladar-les als dilluns. 

Potser sí que els ponts i les festes al mig de les setmanes són terriblement perjudicials per a l'economia del país, però ja us dic que jo no ho acabo d'entendre. Que el primer trimestre de curs està mega-carregat de festes? Sí, és veritat. Que el mes de febrer es fa llarguííííssim tot i ser el més curt? També és veritat. Que tenir un dia de festa al bell mig de l'agost, quan la majoria de gent fa vacances, no sembla molt raonable? Cert de nou. Però... i què?

També hi ha qui no ha pogut celebrar mai el seu aniversari amb amb els companys, perquè cau a l'estiu, o aquell que li coincideix sant i aniversari, o aniversari i Nadal, o aniversari i Reis... Però tots aquests inconvenients també poden tenir costats positius: cadascú troba els recursos per celebrar el que li ha tocat viure. Cadascú, i les famílies, i els amics, i els companys... A més, jo crec en el valor sorprenent i una mica atzarós de les festes. M'agrada descobrir que aquella setmana hi haurà tres dies de festa, o que un dimarts s'ha convertit en divendres per un dia... Fins i tot m'agrada que el febrer sigui un erm de festes, i afrontar-lo ple d'optimisme un any i amb esperit èpic un altre. Les festes són així!

Ja no entraré en el tema de quines festes cal traslladar a dilluns i quines no, però sí que vull fer notar una cosa que encara no he vist enlloc (així que recordeu: ho vau llegir per primera vegada aquí, al Coses Que Penso!): si es traslladen tantes festes a dilluns, totes les activitats docents escolars i extraescolars ho hauran de tenir en compte en els seus calendaris. M'explico: quan tens una tutoria grupal setmanal, o ets mestre d'una assignatura d'un-dia-a-la-setmana, a la que coincideixen una sortida, un dia de festa, una malaltia teva... les hores de l'assignatura queden seriosament afectades. I què dir de les extraescolars? Quan tens només dues hores setmanals de plàstica, coral, idiomes, guitarra, , esport, dansa... et sap greu anar perdent dies (encara més quan en depèn un festival, una exhibició, una competició... i el gaudi i la formació personal!). Així doncs, ja convé preveure-ho, i no em sembla que ningú hi hagi pensat.

En fi, que consti que ja m'agrada això de donar una mica de cuartelillo als dilluns, al pobre Monday, Monday que cantaven The Mamas and the Papas, insistint en què "Every other day of the week is fine, yeah". Qualsevol altre dia és millor que dilluns? No ho sé, però si de sobte n'hi ha molts de festius, només vull fer un recordatori a tots els mestres: no és obligatori posar deures -i exàmens, i lliuraments de treballs- tots els primers dies després dels festius i les vacances! 

No "busqueu informació sobre...", mai més!

Tot seguint a distància el congrés d'Escuelas Católicas (#ec11), em va semblar significativa una piulada d'Irene Arrimadas (@iarrimadas) que deia "Para motivar es fundamental la implicación de los alumnos en el proceso. Menos clases magistrales y más trabajo por proyectos". 

És veritat que ara per ara, sembla que en el mercat de metodologies educatives, les accions de "Projectex" cotitzarien clarament a l'alça mentre que per les de "MagistroClass" ningú no donaria un euro. Però potser el problema rau, com tantes altres vegades, en el significat que donem a les paraules, convertint alguns conceptes en valors absoluts que no admeten discussió. Potser per això no em vaig poder estar de respondre a la piulada anterior amb una meva (probablement no prou educada), que deia: "Pero no olvidemos que también hay clases magistrales que implican mucho a los alumnos y proyectos que son un churro".

Vull insistir en això: de la mateixa manera que no podem anomenar "classe magistral" el que fa un professor que s'asseu a la seva taula i llegeix -i a més, malament- el llibre de text, i ja està, tampoc no podem anomenar "projecte" el que fa un professor que pretén que els alumnes elaborin un text, presentació, mural -diguem-li "producte", que queda molt "cool"-... partint d'unes indicacions inexistents o vagues i/o mal formulades. 

La cristal.lització, el súmmum, l'epítom d'aquesta manera de fer és l'expressió "Busqueu informació sobre..." (i després de "sobre" podeu posar-hi el que vulgueu, de Mesopotàmia a la robòtica passant pel Quixot). Un "busqueu" que no diu ni què, ni quan, ni com, ni on (bé, "on" sí, a casa dels alumnes, que representa que és un centre de recursos pedagògics i els pares no ho sabíem) ni, sobretot, per què. Quan es llença un d'aquests "busqueu informació sobre..." així, sense més, s'haurien d'obrir unes comportes sota el profe en qüestió, que hauria de caure (amb un apropiat "Aaaaaaaaaah!) en un pou de fondària tan indeterminada com les seves indicacions. I si a sobre, el mateix professor defensa el seu "mètode" pretenent que es tracta de fer que els alumnes "s'impliquin i s'interessin en la matèria" i que així "construeixen el seu aprenentatge", llavors al fons del pou hi hauria d'haver piranyes, cocodrils, taurons o qualsevol altre bèstia mutant amb moltes dents que li mossegués una mica els higadillos!

Jo he assistit a magnífiques classes magistrals d'aquelles en què el professor, que en sabia "magis" que jo, alumne, i per això era el "magister", aconseguia captar absolutament la nostra atenció, i ens implicava plenament en el pensament d'aquell filòsof, en la resolució d'aquella equació, en l'anàlisi d'aquella peça de música, en la interpretació d'aquell fragment bíblic, en la composició d'aquell mineral... Eren extraordinàries classes magistrals d'extraordinaris grans mestres de paraules sàvies, o de mestres normalets que es preparaven molt bé les seves classes, i les vivien i les feien viure, alguns d'ells gesticulant per l'aula i d'altres, sí, asseguts a la seva taula, però compartint intensament a través de la seva veu i la seva mirada el seu saber amb nosaltres, i fent-nos nèixer el desig de saber més, d'anar més enllà... de projectar!

No ens confonguem, crec que els projectes són el que s'assembla més a la realitat. A la nostra vida estem fent constantment projectes interdisciplinars, i crec que quan a l'escola acostem els alumnes a aquesta manera de fer els fem créixer. Però que siguin projectes de debò i no -perdoneu-me- una simplificació cutre, una pobra caricatura que justifiqui que el nostre amic profe -salvat miraculosament del pou- pugui dir "Fixa't, jo aquí proposant coses noves i la meitat no han portat res... Si és que no hi ha qui els motivi..!"

En definitiva, i parafrasejant la piulada que ha motivat aquest cúmul d'exabruptes (potser hauria de titular el blog "Cómo No Ganar Amigos"), penso que "para motivar es fundamental la implicación de los MAESTROS en el proceso, ya sea una clase magistral o un magnífico proyecto." 

Bé, i si torneu a demanar als alumnes "busqueu informació sobre...", allà vosaltres: doneu instruccions clares... o assegureu-vos que no esteu sobre una trampilla! 

Llegir? És clar que sí!

Per una estona (Sic Transit Gloria Mundi!) els mitjans van anar plens del Pla d'Impuls de la Lectura del Departament d'Ensenyament, amb equiparació inclosa entre raspatllar-se les dents cada dia i la lectura (és important que ningú es confongui: seria trist veure un nen mirant de llegir un raspall de dents, però més preocupant veure'n un que volgués raspatllar-se les dents amb l'últim del Carlos Ruiz Zafón!).

És difícil opinar sobre el Pla a partir del que en diuen els mitjans, perquè, com passa sovint, se'n destaquen aspectes més aviat anecdòtics, així que no m'hi posaré, però sí que voldria dir algunes Coses Que Penso sobre la lectura, coses amb què caldria anar amb compte, i coses per anar endavant!

Compte amb convertir la lectura en una tortura.
Compte amb obligar els pares i mares a fer llegir els nens a casa ("els heu de fer llegir mitja horeta cada dia, i que s'hi fixin bé"), perquè el que hauria de ser un plaer compartit esdevé una font d'empipades i rancúnia contra els llibres.
Compte amb les lectures obligatòries ("Impero" és un dels tres conjurs prohibits als mags a Harry Potter: per alguna cosa serà!) perquè "Llegeix!" és tan lleig -i tan poc eficaç- com "Riu!", "Estigues content!" o "Estima!".
Compte amb menystenir determinades lectures, i amb considerar que alguns llibres S'Han De Llegir (els "clàssics": aquests llibres dels que tothom parla però que gairebé ningú no ha llegit).
Compte amb fer servir la lectura com un càstig ("Com que ja has acabat els deures? Que vols mirar la tele? No, no... Fes alguna altra cosa, no sé... Al menys, agafa un llibre!").
Compte amb els eslògans pretesament motivadors: els possibles futurs lectors -especialment els adolescents- són ben poc sensibles -i més aviat es reboten- a lemes tipus "llegir fa volar la teva imaginació". Si de cas, desperten la seva imaginació per suggerir-te on pots ficar-te els eslògans... i els llibres i tot!.
Compte, en definitiva, amb voler fer creure que qui no llegeix és un mala bèstia (no oblidem que Hitler va escriure un llibre) o pretendre que qui no llegeix de petit ja és un "cas perdut" (quanta gent no haurà descobert de ben gran el plaer de la lectura a partir de, per exemple, "Los pilares de la tierra"?)

En canvi, endavant amb llegir i explicar contes als nostres fills: els contes de sempre i sempre de la mateixa manera, i els contes nous i sempre diferents.
Endavant amb llegir en veu alta, i fer veus segons els personatges, i emocionar-nos (i ser exigents amb la nostra lectura, que ells ja voldran imitar-nos).
Endavant amb llegir de tot (llibres i còmics, revistes i diaris, etiquetes, caixes de cereals, rètols, tires còmiques, caràtules de discos...) i en qualsevol suport (en pantalla o paper, llegir sempre et farà bé!).
Endavant amb estar atents als gustos i aficions dels nostres fills, per suggerir-los lectures adients, sense menystenir la seva tria ni les seves ganes de llegir sempre sobre un determinat tema o sempre el mateix.
Endavant amb el dret (enunciat per Daniel Pennac a "Com una novel.la") a deixar un llibre sense acabar (no perquè no haguem "triomfat", sinó perquè el llibre "no ha triomfat" amb nosaltres -si més no, en aquell moment de la nostra vida!-).
Endavant, sobretot, amb el nostre entusiasme parlant de llibres, i de personatges, i de com han influït en les nostres vides, i endavant amb la nostra coherència (diu en Francesco Tonucci que els nostres fills tenen molt poca experiència de veure'ns llegir als pares: quants llibres hi ha a la nostra carta als Reis?).

Perquè llegir, si no ve de gust, no serveix de res. Encara més, si no ve de gust, no té gust de res!

Muerto el perro...

En l'últim mes he passat per diverses escoles en la mateixa situació: sense paper higiènic als lavabos. De vegades hi havia un mega-rotlle penjat a la paret del vestíbulet davant els serveis, i de vegades ni tan sols això. La primera vegada no vaig fer cas, però després ja va ser allò d'"una vegada, casualitat; dues, mala sort; i tres, alta traïció", així que vaig pensar quins podien ser els motius: potser era un tema d'estalvi? Però estalviar en paper higiènic em recordava l'acudit del pretendent que demana la mà de la promesa, i el pare de la noia menysté una i altra vegada les possibilitats econòmiques del pretendent amb l'expressió "Amb això, la meva filla no té ni per paper higiènic..!". Derrotat, el pretendent marxa i quan es troba la noia al passadís li etziba: "Cagona!". Crec que vaig arribar a la conclusió correcta pensant que es tracta d'un estalvi, sí, però no econòmic. Es tracta d'estalviar-se el possibles problemes vandàlics: rotlles entaforats a la tassa o als dipòsits, boles humides de paper enganxades al sostre, rotlles llençats per les finestres a l'estil "Vacaciones en el mar"...

Seria optar per la solució "Muerto el perro, se acabó la rabia". Hi ha problemes amb el paper higiènic? Doncs s'elimina. Hi ha alumnes que fumen als serveis? Doncs es tanquen. Hi ha gent que aprofita les portes anti-pànic per escapar-se o obrir-les a gent de fora? Doncs es tanquen amb cadenats. Hi ha qui guixa les parets? Doncs les revestim de material anti-pintades. I així successivament.

Per aquesta via, hi ha escoles on els alumnes no poden jugar a pilota al pati, perquè el profe que vigila el pati podria rebre un cop, així que s'arriba a la situació surrealista que juguin amb una llauna de refresc aixafada (que, posats a fer, és més perillosa, però no seré jo qui doni la veu d'alarma a l'escola, no sigui que ni a això puguin jugar!). O es prohibeix el tipp-ex a classe, perquè hi ha alumnes que el fan servir com si fos pintura...

Jo, què voleu que us digui, trobo que és una opció ben poc educativa (i, entre nosaltres, un pèl covarda). Jo diria que quan nosaltres anàvem a escola es feien més gamberrades, i més sonades, que les que fan els alumnes d'ara. Cada alumne decidia si en feia alguna, si participava o no en una trastada ja organitzada, i si ho feia i l'enxampaven, assumir-ne les conseqüències.

Que consti que no defenso les entremaliadures, sinó que qüestiono que l'única alternativa sigui eliminar-ne l'ocasió. No m'agrada un món on, per un costat, sembla que calgui un mediador especialitzat súper-guai per a cada petita incidència, i que, per l'altra banda, dissenya bancs especials perquè no s'hi estirin els indigents i barreres infranquejables a les andanes no fos cas que la gent que no segueix l'elemental norma de no baixar a les vies prengués mal. Hi ha molts problemets que no són la ràbia: potser que deixem viure el gos una mica més..!

Conèixer i Reconèixer l'Ofici

L'altre dia van venir a fer la revisió anual de la caldera de casa. L'operari era un noi molt tatuat amb una complexió física com per alimentar ell tot sol una caldera... a base de palades de carbó. En qualsevol cas, la seva manera de fer no es corresponia al fàcil prejudici que un es podia fer a partir del seu aspecte. Així doncs, res de "subidon-subidon", ni tracte "coleguil": de vostè, i extremadament prudent i respectuós, va sol.licitar educadament el que necessitava (paper de diari per no embrutar, una escala o similar per enfilar-s'hi...) i em va anar demanant amb molta educació que engegués/apagués l'aigua calenta en funció del que havia de revisar. Em va "renyar" una mica perquè no havíem estat al cas de mantenir la pressió, i això podia fer malbé la caldera, em va explicar com ho havia de fer, va respondre a les meves inquietuds sobre l'edat de l'aparell (edat avançada, si parlem en anys-caldera, que vindrien a ser com els anys dels gossos), va acabar la revisió, em va fer signar el full de servei, i va marxar. Correcte, professional i eficient.

No vaig trigar massa en fer analogies amb la tasca educativa dels mestres, i en fer-me preguntes. Per exemple, encara que d'entrada em va impressionar l'aspecte del tècnic, jo no vaig trucar a l'empresa per protestar perquè la seva imatge no quadrava amb la meva imatge d'un tècnic: vaig assumir que tenia l'ofici necessari per fer bé la seva feina. Encara que havíem pagat per la revisió, no em vaig negar a proporcionar-li al tècnic l'escala, ni els papers de diari, ni a engegar i apagar l'aigua quan m'ho va dir: vaig assumir que era una col.laboració necessària. Encara que jo era el client, no vaig dubtar de la seva capacitat ni li vaig retreure que em "renyés" per no cuidar prou la pressió de la caldera: vaig assumir que procurava ajudar-me. En definitiva, vaig considerar que coneixia l'ofici, i li vaig reconèixer el seu ofici. 

Ja sé que fer analogies amb això ratlla la demagògia, però no puc evitar pensar en molts mestres que són prejutjats per qüestions superficials, o en moltes escoles amb problemes perquè es troben amb viscerals reaccions de famílies que es neguen per sistema a col.laborar -especialment econòmicament-, o amb molts mestres que veuen com es discuteixen les seves decisions, les seves avaluacions... o les seves sancions! Ras i curt, que no se'ls reconeix l'ofici.
És veritat que això també té a veure amb l'estil educatiu de cada un dels mestres i de cada una de les escoles, i en parlaré en alguna propera ocasió, però insisteixo: si qualsevol acusat ha de poder comptar amb la presumpció d'innocència, amb més motiu qualsevol educador hauria de poder comptar amb un vot de confiança sobre la seva capacitat. 
O, com alternativa, podem omplir-nos de tatuatge i de músculs..!