Hi ha una tira de la Mafalda que s'acaba amb ella com si estigués cantant i afirmant: "Se acaba de irradiar la canción de protesta: "Los buenos empezamos a cansarnos". Doncs a risc de semblar vés-a-saber-què, us he de dir que em passa una mica això en relació amb l'escola. Darrerament tothom s'hi atreveix: "l'escola mata el talent", "l'escola assassina la creativitat"... Però què és l'escola, un psycho-killer? Va, home, va, ja n'hi ha prou! Ja n'hi ha prou, perquè, en realitat...
...l'escola salva vides!
Ho ha fet durant molts anys. Ja ho deien els alumnes del capellà Lorenzo Milani, a l'escola de Barbiana, quan els preguntaven com és que feien tants quilòmetres des de casa seva fins a l'escola, amb pluja, neu, sol, vent... Ells responien: "L'escola sempre serà millor que la merda." Doncs això, i molt més.
Un noi de família molt pobra, sense llibres a casa, esdevé un extraordinari escriptor, premi Nobel de Literatura. Ell mateix ho agraeix al seu mestre en una emotiva carta. El noi era Albert Camus (ens ho va descobrir Gregorio Luri en un magnífic article).
Un noi que dibuixa francament molt bé viu acomplexat el seu daltonisme, que no li deixa distingir verd i vermell. Un mestre l'ajuda a associar els grisos que sí veu amb els colors que no veu. Un món de color s'obre al noi, que acabarà guanyant-se la vida -i molt bé!- amb els seus dibuixos. El noi era Albert Uderzo, un dels pares de l'Astèrix.
Un noi... Una noia... Aquell nen... Aquella nena... Segur que us venen al cap noms i cares de casos d'èxit potser no tan llampants, però igualment importants i significatius. Noms i cares d'alumnes de la vostra escola, de la vostra família... o potser vosaltres mateixos!
Però, curiosament, tot sovint són els mestres mateixos que es llencen a una orgia d'autodestrucció amb entusiasme digne de millor causa. Tuits, articles, entrades i comentaris destrossen l'activitat escolar i abracen amb fe infinita la novetat pedagògica de torn, que ha vingut a arrasar amb tot l'anterior que, esclar, esbudellava, matava i assassinava qualsevol espurna educativa que pogués sorgir.
Em recorda un dels treballs d'Hèrcules menys coneguts, les eugues del rei Diòmedes, aquelles eugues a qui el rei havia acostumat a menjar carn humana, tot sovint la dels pobres visitants del rei. Em fa l'efecte que amb molta freqüència entre el col.lectiu de mestres triomfa aquest tipus d'avaluació caníbal -"hem de revisar què ha anat malament"- i els educadors s'hi posen, com lemmings suicides precipitant-se pel penya-segat al crit de "estem obsolets, estem obsolets!".
Això no està bé, perquè l'escola salva vides. I els i les mestres responsables de salvar tantes vides no han estat, sovint, grans innovadors, però sí grans mestres, complidors d'allò que deia Theodor Roosevelt: "Fes el que puguis, amb el que tinguis, allà on siguis". Sentim parlar -darrerament, molt- de "posar l'alumne en el centre de l'educació". I tant que sí! Però això no ho garanteix una determinada metodologia: això és el que ha fet sempre un bon mestre, una bona mestra, grans mestres.
Crec que és un error fer d'una innovació, o de qualsevol metodologia -innovadora o no- un valor absolut. És un error, perquè no hi ha cap metodologia que pugui arribar a tot l'alumnat. Ni l'atenció a la diversitat pot atendre tota la diversitat!
Sí, cal evitar el conformisme, però la innovació no ho és tot.
Sí, tota la comunitat educativa s'hi ha d'implicar, però la participació no ho és tot.
Sí, l'alegria és imprescindible, però la diversió no ho és tot.
Sí, l'estudi no té per què ser fàcil, però el sacrifici no ho és tot.
Sí, de vegades es pateix per assolir un objectius, però el dolor no ho és tot.
Sí, hi ha moltes dinàmiques lúdiques que ajuden, però el joc no ho és tot.
Sí, forma part de les nostres vides i és eina i més que eina, però la tecnologia no ho és tot.
Heu vist aquelles imatges dels granets de sorra al microscopi, tots tan diferents? Segur que tots passarien pels forats del sedàs més fi, però si agaféssim un grapat de sorra a la mà, fins i tot sense microscopi, els podríem anar separant: aquest més brillant, aquell més rodonet, aquell vermellós... Crec que qualsevol metodologia no deixa de ser un sedàs, i que el mestre, en canvi, és capaç de distingir molt bé cada alumne, i ajudar-lo des del seu testimoniatge personal... i des de la impartició emocionada, entusiasta i engrescadora, de la seva assignatura. Per a alguns alumnes, això significarà salvar la seva vida.
Us heu fixat que he escrit tres adjectius amb "e"? No és casual, perquè us vull proposar la meva "formula educativa", la de la imatge inicial d'aquest article: "E elevat a e". E d'Educació, d'Educador, d'Educand, elevat a la potència e, que és la d'eficàcia, eficiència, exigència, estudi, esforç, entusiasme, emoció, esperit... i estimació. Sense estimació pels nostres alumnes no podrem posar-los límits, posar-los en el camí de la superació personal, posar-los... en el centre, sí, però precisament per "descentrar-los" i que posin els seus talents al servei dels altres, perquè salvin la seva vida i la de qualsevol que els necessiti.
Ho torno a dir: l'escola salva vides!
Els més "veteranus" (bé, potser no tant) recordareu aquella sèrie de "Los vigilantes de la playa" (no sé si esteu somrient pel record de la sèrie o perquè no us podeu creure que estigui a punt de fer la comparació). Doncs sí, amics educadors, no us calen cossos esculturals cenyits en apretats banyadors vermells: igualment sou salvavides que recorreu les platges de l'escola atents a tot i a tothom, que aneu cap a la torre de vigilància caminant cap enrere perquè no us passi ningú per alt, i que interveniu una i altra vegada amb paciència i dedicació, amb la metodologia que sigui, per educar tots i cadascun dels vostres alumnes.
Així que, ja ho sabeu, aneu cap a la propera classe agafant la carpeta com si fos el flotador i corrent a càmera lenta. I que no us acomplexin somriures escèptics ni profecies apocalíptiques, perquè
vosaltres sou mestres de l'escola que salva vides!
