Sí, ets un mutant... I què? (per a lectors adolescents, i per als seus educadors!)

Quan Stan Lee i Jack Kirby van crear els X-Men els van atribuir superpoders originats per mutacions que sorgien amb la pubertat. La part dels superpoders és una ficció, òbviament, però parteix d'una realitat amb la que conviviu quotidianament: els canvis. Canvis tan sovintejats, i de vegades tan vistosos que -biòlegs, perdoneu-me- podríem anomenar "mutacions". I cada matí és una nova aventura davant el mirall: "Què m'ha crescut que no volia que hagués crescut i, sobretot, què NO m'ha crescut que SÍ que m'interessava que hagués crescut?"

Això s'afegeix al fet que el creixement del vostre cos no és com quan éreu petits, que semblava fins i tot que fos "per temporades", quan al tornar de l'estiu sempre hi havia qui deia allò de "quina estirada que ha fet, ja és tota una doneta..!" (gran moment, per cert, de vergonya aliena... i pròpia!). El creixement del cos adolescent és -no us ofengueu- "desordenat": el dels nois sembla començar pel nas i seguir tot al voltant i el de les noies amb greix dipositant-se en teixits adiposos.     Això per no parlar dels canvis de veu, l'aparició de pèl en pubis i aixelles, la sudoració molt més "aromàtica"... en fi, allò que s'anomena "caràcters sexuals secundaris" (que més que "secundaris" et poden semblar més aviat "protagonistes" d'una peli de terror... de la qual tu n'ets la pantalla!). Sí, és veritat que millor això que treure-li la vida a qualsevol a qui li facis un petó, i millor que llençar raigs assassins només obrir els ulls... però no deixen de ser "mutacions" empipadores!

Perquè, per acabar-ho d'adobar, les "mutacions" arriben just en el moment en què tens més interès en ser atractiu, en impressionar, i sí, sí que impressiones i atreus les mirades, sí: amb aquell "gall", aquella ensopegada...

No és estrany que pugueu arribar a estar fins al capdamunt de tanta "mutació", i que vulgueu agafar alguna "drecera estètica": pírcings i perforacions diverses, tatús, pentinats, rapats i tenyits extremats, etc. "Al cap i a la fi, és el meu cos i puc fer-ne el que vulgui!" -pots pensar-. És una opció, però et proposo que miris el teu cos més com un regal que com una propietat. Un regal valuós que has de cuidar i preservar: de debò vols fer-hi canvis irreversibles? I en funció de quin criteri? Perquè al llarg de la història de la Humanitat, els criteris sobre la bellesa -especialment la femenina- han anat variant..!  Us convido a fer un breu recorregut per quatre imatges:

Teniu a la Venus de Willendorf, amb grans pits i malucs molt amples, per poder parir i criar molts fills. Un perfil poc actual, però era "Miss Prehistòria"! En el matrimoni Arnolfini (de Jan Van Eyck), la segona imatge, la dona no està embarassada: el vestit té molta tela molt rica que la dona recull per mostrar la posició benestant, reforçant així la bellesa de la pell tan blanca -que era, a més, mostra de riquesa perquè indicava que la persona no havia de sortir a l'aire lliure a treballar en el camp-. La pell morena que ara podem valorar no era gens apreciada! Al seu costat, les Tres Gràcies (de Rubens) eren model de bellesa... encara que ara ens puguin semblar l'"abans" de qualsevol propaganda de clínica de cirurgia estètica!

Pel que fa a la quarta imatge, correspon a una de les anomenades "dones-girafa" de la tribu Kayna. A partir dels cinc anys els col.loquen anelles de llautó, que van augmentant any rere any. Això comprimeix la caixa toràcica, creant l'efecte de coll llarg, que és extremadament valorat com signe de gran bellesa.

Potser estàs pensant "Quina bestiesa! Quin endarreriment! Com poden fer això? Això demostra que no estan civilitzats..!", però abans de seguir exclamant-te, recorda que moltes persones de la nostra "civilització" s'injecten en els llavis el greix dels seus propis culs, o fan servir pròtesis de silicona -que amb freqüència provoquen greus problemes de salut-, o fan servir bòtox -que és un producte amb toxina botulímica, el verí més potent conegut- per allissar les arrugues.

Hi ha molts adults que es penedeixen d'haver-se "transformat" quirúrgicament o químicament (la Nicole Kidman, sense anar més lluny, va admetre fa uns anys que "havia perdut expressivitat"), o d'haver-se tatuat noms de nòvies/nòvios que van passar a ser "ex" (com el "Winona forever" de Johnny Deep), o inscripcions... amb faltes d'ortografia! Ja ho veus, per molt cansat que estiguis de les "mutacions", les "customitzacions" permanents del teu cos potser no són una gran idea. Si et sembla que sí, abans de fer-ho, respira a fons. Compta fins a deu. Ja? Torna a comptar. Una altra vegada. I ara... no ho facis.

Creieu-me: esteu en procés, i el resultat sempre serà millor que el procés. No us diré allò dels cucs de seda i les papallones, perquè, la veritat, sempre m'han fet força angúnia uns i altres, però sí us diré això: no altereu el procés, no el vulgueu accelerar artificialment, perquè seria com obrir el capoll a mitja metamorfosi, o trencar l'ou des de fora. Sí, això demana paciència, autoconeixement i consciència, però estic segur que en teniu més que un pollet embrionari... o un cuc de seda!

I no tot són desavantatges: sí que teniu superpoders! Per exemple, sou capaços d'esforços mentals i físics que als adults ja ens estan vetats (us ho asseguro!), i teniu una capacitat de recuperació espectacular.

Així que entreneu els vostres superpoders (els X-Men ho fan!): cuideu el que entra en el vostre cos i el que feu amb ell. Cuideu la vostra higiene exterior (aigua i sabó... i compte amb els perfums "emmascaradors"!) i la interior (lectura, estudi, reflexió). Cultiveu les vostres habilitats socials amb Valors a Llarg Termini (sinceritat, honestedat, humilitat, servei, alegria...). Veureu com llavors sí que us torneu atractius i impressionants!

I així, quan us mireu al mirall, podreu dir-vos: "Sí, sóc un mutant... I què?"

Gestió de centres, persones, emocions, sentiments... aquí hi ha 10 manaments!

Quan estudiem i ens entusiasmem amb una matèria, tendim a mirar tot el que ens envolta amb les "ulleres" d'aquella matèria (recordo que quan vaig fer el curs de socorrista sempre que entrava a qualsevol lloc em preguntava on eren les sortides d'emergència i repassava el que hauria de fer si a algú li donava un atac del-que-fos). Doncs una vegada, portant les "ulleres" de filòleg i com a educador a l'escola i en el lleure, vaig buscar les definicions de "tutor" i de "monitor". "Tutor" incorporava l'accepció agronòmica d'element recte per acompanyar el correcte creixement de la planta (que no està malament, com a tutor t'hi pots sentir identificat) però "monitor" era "aquél que censura o amonesta". Com per tornar-se a posar les ulleres!

Malgrat tot, quan es parla de Gestió de Centres, no puc evitar tornar-me a posar les ulleres filològic-educatives i em pregunto: és el mateix ser Gestor que Gerent? Director que Dirigent? Tots aquests poden ser Líders? ..? Al final de l'article explicaré el que he "vist" amb les meves "ulleres" -amb la "graduació" semàntica-, però ara crec que quan ets en un d'aquests càrrecs, el que sigui, el que t'interessa és que et donin un cop de mà, que et guiïn per no perdre't i així ser tu mateix un bon guia per als altres. Així doncs, a partir de la meva experiència i dels bons gestors amb els que he tingut la sort de treballar, m'atreveixo a oferir un decàleg -que sempre és un bon recurs- amb deu propostes, deu ajudes que a mi m'hauria agradat que m'haguessin ofert quan m'ha tocat ser GeGeDiDiL (Gestor-Gerent-Director-Dirigent-Líder). Aquí els teniu:

1. Sigues puntual, no facis esperar.

Un bon gestor arriba a l'hora establerta al que sigui: reunions, entrevistes... Tant si va a un lloc com si rep en el centre, és puntual. I no s'excusa posant cara d'agòbio i dient "és que estic fins les celles de treball", com si el temps o la feina dels altres no fos tan important. 

Sigues puntual, i descobriràs totes les coses bones que arriben a temps!

2. Arriba el primer, marxa l'últim. 

Bé, no cal que sigui literalment (sobretot si l'horari del centre va de les 8 del matí a les 10 de la nit), però un bon gestor és model de treball: els que treballen amb ell -i els que estan a càrrec seu- saben que és fiable, que poden confiar en ell i comptar amb ell, perquè hi és. 

Arriba el primer, i a més gaudiràs de la tranquil.litat de moments de pau!

3. Embruta't, mulla't... implíca't. 

Un bon gestor realitza tasques que li són pròpies... i dóna un cop de mà -i de mans- en qualsevol tasca "impròpia": quan és necessari s'hi posa, carrega, descarrega, reparteix, fotocopia... perquè així demostra que no hi ha treball petit, i coneix de primera mà diferents tasques del centre, i fa visible la seva implicació real i total, ja sigui en texans, samarreta, corbata o vestit-jaqueta. 

Implíca't, i sentiràs que formes part de l'equip.

4. Acull i escolta, allà on siguis.

Les persones al teu càrrec (o que-treballen-en-el-centre-que-gestiones, com prefereixis) en un moment o altre tindran la necessitat -de vegades fins i tot la urgència- de parlar amb tu. L'ideal és que puguis dedicar-los un temps previst prèviament, en la tranquil.litat del teu despatx... però això no sempre és possible. De vegades, allò de "la porta del meu despatx sempre estarà oberta per a tothom" no és suficient. Tot el centre és el teu despatx, així que si et necessiten, sigues inmediat: escolta amb tota la teva atenció, sense apressar ("només et puc dedicar cinc minuts") ni avançar-te a donar solucions ("mira, això s'arregla..."). 

Acull i escolta, i gaudiràs de la confiança del teu equip.

5. Cuida els detalls, coneix les persones.

De vegades he tingut la gran sort que m'ensenyés un centre una gestora que es notava que coneixia la seva gent: mentre passejàvem s'interessava pel treball d'un, la salut de l'altre, un familiar del de més enllà... situacions personals que tractava amb discreció però que amb el seu record demostrava al receptor que havia estat escoltat amb atenció en un altre moment. Un bon gestor envia notes, missatges, recorda aniversaris, preferències... i tots s'encomanen del desig de cuidar-se mútuament! 

Sigues detallista i aixecaràs el nivell humà del teu centre.

6. Evita les discussions absurdes, afronta els conflictes.

Un bon gestor inspira respecte; un mal gestor, temor. I moltes vegades el temor el genera un mal gestor que es queda "encallat" en discussions absurdes sobre petiteses, traves burocràtiques, generalitzacions injustes i ofensives... Aquest mal gestor obté la trista compensació d'acabar envoltat d'aduladors, però contribueix a la degradació del seu centre. Un bon gestor sap quan ha de callar i quan ha de parlar directament i en privat amb algú. 

Afronta els conflictes i tindràs autèntica autoritat.

7. Absorbeix els errors, centrifuga les lloances.

Els millors gestors compten amb un magnífic equip al seu voltant, persones que aprenen i creixen al seu costat, i a les que el bon gestor proporciona oportunitats de millorar i desenvolupar els seus talents. Cal cuidar aquest equip, així que si hi ha hagut errors, assumeix-los com a líder i responsable, sense excusar-te en la falta de competència de ningú (ja afrontaràs el conflicte en privat amb qui sigui). I si hi ha lloances, assegura't que arribin a tothom, i mostra't orgullós dels èxits de cadascun dels membres de l'equip. 

Elogia el teu equip pels seus èxits, i aconseguiràs el millor de tots i cadascun d'ells.

8. Tingues perspectiva i permet que la comparteixin.

Això no és acceptat amb facilitat, però en tot centre hi ha d'haver una (metafòrica) "talaia", i des d'allà l'equip directiu pot mirar al seu voltant en l'espai i el temps. El bon gestor no atabala la seva gent -que està a les "trinxeres"- demanant-los anàlisis i planificació, però sí permet que comparteixin la perspectiva de la "talaia" donant-los responsabilitats ajustades a les seves capacitats -i recursos per exercir-les-, i mantenint sempre oberta la comunicació. 

Tingues perspectiva, deixa't aconsellar, i podràs guiar amb criteri.

9. Accepta les crítiques... però no deixis que t'enfonsin.

Ja pots ser un bon gestor, el millor gestor, fins i tot el gestor perfecte... que tot i així rebràs crítiques. Algunes molt dures, i tot sovint molt injustes, ja sigui perquè no les esperaves o no creies merèixer-les. Els que diuen "en tota crítica hi ha una oportunitat"... no han rebut gaires crítiques en la seva vida. Admetem-ho: les crítiques fan mal i no li agraden a ningú. Però és cert que en pots extreure allò que et permeti millorar (després de calibrar d'on venen i per què!) i després deixar-les enrera. 

Accepta les crítiques amb enteresa -i sentit de l'humor- i et faran més madur... i no "més dur"!

10. Creu en el projecte, defensa'l i lluita per ell.

Quan vam veure en família la versió cinematogràfica d'"El Príncep de Pèrsia" -que no era un prodigi de guió- ens va divertir la reiteració de la frase "protect the daga" en molts moments de la pel.lícula. S'ha convertit en un lema famíliar quan fem referència a alguna cosa que cal protegir (o quan veiem una altra pel.lícula amb un guió tan fluix!). El bon gestor coneix el projecte del centre que gestiona, i creu en ell, i en les seves possibilitats, i perspectives de futur. Defensa el projecte del teu centre. Sigues un gestor-radar, que té sempre clar el punt de referència final, i mai un gestor-penell, que canvia d'objectius per ignorància o comoditat. 

"Protect the Project", deixa que la teva fe en el projecte t'enforteixi... i veuràs com no estaràs sol en la lluita.

Fins aquí aquests 10 "manaments" que -en sóc conscient- no són com per ser gravats en pedra... encara que potser sí mereixin ser impresos i plastificats! 

I per acabar, com prometia al principi, la meva "visió" filològica. "Gestió" ve de "gerere" (dur a terme, administrar), un verb que té un freqüentatiu, "gestare" (dur a la matriu). Doncs bé, un gestor ha de "gestionar", però hauria de ser també capaç de "gestar", hauria de ser capaç de contribuir al naixement i a la vida del seu centre, i al desenvolupament del projecte i de les persones. Portant això a l'extrem, diguem-ho així: en un hospital, el gestor hauria s'hauria de semblar més a la llevadora... que al caixer automàtic del pàrquing!

[podeu llegir la versió en castellà d'aquest article al monogràfic d'EducaWeb sobre la Gestió de Centres]

Trieu una escola on "plouen" les llengües!

Quan els nostres fills arriben al món volem el millor per a ells, en aquell moment i també pensant en el futur. D'acord amb els nostres ideals -o de vegades d'acord amb les nostres aficions- els bategem perquè formin part de la nostra comunitat de fe, els obrim un compte corrent, els subscrivim a una revista o els fem socis d'un club esportiu. Aquest desig d'oferir-los allò que els pugui fer millors i que els pugui anar millor no s'acaba amb el naixement, sinó que ens acompanya al llarg de tota la vida, la nostra i la dels nostres fills. No és estrany, doncs, que ens hi mirem molt a l'hora de triar una escola, ja sigui en el primer temps de vida, a Primària, a Secundària o en els seus estudis superiors, perquè a l'escola que triem li confiem els nostres fills, així que volem escoles que siguin de la nostra absoluta confiança.

Són molts els factors que poden determinar la nostra tria, des de la coincidència del projecte educatiu amb els nostres valors familiars... a la proximitat al nostre domicili. Però si ens movem sobretot per criteris educatius, entre els motius principals sovint s'inclou la qualitat de l'ensenyament-aprenentatge de l'anglès. És un bon motiu: el domini de la llengua anglesa ha esdevingut un requisit fonamental per a l'obtenció de gairebé qualsevol feina, i els pobres resultats d'alumnes -i de la població en general- en proves internacionals -PISA- i nacionals -proves de competències bàsiques i selectivitat- ens han fet pujar els colors i ha motivat a la comunitat educativa a fer considerables esforços que comencen a donar els seus fruits, i que com a pares podem comprovar en els projectes multilingües de les escoles que ens interessen per als nostres fills.

Però, què caracteritza una bona escola multilingüe?  Doncs un bon projecte, un projecte que no sigui només la dèria de la direcció, ni la responsabilitat feixuga i exclusiva d'una sola professora, sinó un projecte compartit per tots els membres del claustre, que hi contribueixen des de la formació pròpia fins a la realització de les activitats, cadascú des de les pròpies capacitats, des del seu domini (i fins i tot des de la manca de domini!) de la llengua. Un projecte que pensa en tots i cadascun dels alumnes del centre i que vol que tots i cadascun d'ells desenvolupin tots els seus talents per a comunicar-se.

En una escola així, en una escola multilingüe, "plouen" les llengües, "plouen" amb "gotes" significatives per a l'aprenentatge i el domini de l'anglès: grups flexibles; unitats i assignatures en anglès; murals, treballs, exposicions orals; rotulació dels espais de l'escola; pel.lícules en versió original; estades i intercanvis a l'estranger, i segona i tercera llengua estrangera... Així és en les escoles cristianes, on trobareu escoles grans amb molts recursos al servei del projecte i escoles més petites on qualsevol iniciativa del projecte té un gran impacte a tot el centre. Escoles amb auxiliars de conversa, amb obres de teatre preparades pels alumnes més grans per representar-les als més petits, amb certificació del nivell assolit per la Universitat de Cambridge, amb participació a concursos i festivals... Anglès viu, perquè el domini de l'anglès, més enllà de la seva utilitat, té a l'escola cristiana la intenció de promoure la comunicació i contribuir a la comprensió mútua de persones i pobles.        

Trieu una escola així per als vostres fills, una escola on "plouen" les llengües, dipositeu-hi la vostra confiança, col.laboreu amb l'escola, i gaudiu dels resultats: deixeu que us mullin les "gotes" multilingües i, parafrasejant Gene Kelly, tanqueu el paraigua i canteu amb alegria "Speaking in the rain..!"

Sigues intel.ligent: mira més enllà!

Durant tres dies la imatge del meu perfil de Facebook ha estat una girafa. Ha estat així perquè vaig acceptar un repte... i vaig perdre. Aquest era el repte: calia resoldre una endevinalla, però si no ho feia, m'havia de comprometre a canviar la foto del meu perfil per la d'una girafa durant tres dies. Aquesta era l'endevinalla:

"Són les 3 de la matinada. Dorms i sóna el timbre. Són els teus pares que venen de visita sorpresa i volen esmorzar. Tens melmelada de maduixa, mel, vi, pa i formatge. Què és el primer que obres?"

Esteu pensant en la resposta? No us preocupeu, al final de l'article trobareu la solució... però ara seguiu llegint! A veure si heu seguit el mateix raonament que jo: dels aliments, només poden "obrir-se" el vi i la melmelada de maduixa, però sembla clar que això dels aliments és la "trampa". Què caldrà obrir, què caldrà obrir..? La porta, és clar! La porta perquè puguin entrar aquests pares afamats (i una mica empipadors, tot s'ha de dir). La porta, oi? Doncs no.

El cas és que vaig posar el repte en el meu mur, i una bona colla d'amics del Facebook (més de quinze) van enviar-me les seves respostes. Només dos van encertar. De la resta, la majoria havien pensat el mateix que jo... i el més interessant és que, abans de saber que havíem fallat, tots estàvem convençuts de ser molt intel.ligents! És normal que ho penséssim, perquè havíem sabut anar "més enllà", no quedar-nos en allò més evident i més superficial. Això està bé, és senyal d'intel.ligència: reflexionar és evitar ser primaris o impulsius, és saber donar-se un temps, agafar perspectiva...

Així hauríem de fer en la nostra vida de cada dia, quan ens enfrontem als reptes quotidians (també a escola, en qualsevol assignatura!), i quan ens relacionem amb les persones: anar més enllà, no quedar-nos en les aparences, esperar sempre el millor de tothom.

Així ho van fer els que van encertar la resposta a l'enigma (i ara ve la solució): abans d'obrir el vi o la melmelada de maduixa i abans d'obrir la porta, com són les 3 de la matinada i estaràs dormint, el primer que hauràs d'obrir són... els ulls!

Doncs au, obrim-los i mirem més enllà: siguem intel.ligents!

Els Educadors també portem Or, Encens i Mirra!

L'any passat vaig aprofitar l'entrada corresponent a aquest temps (El bou, la mula, una mica de seny... i bon Nadal!) per comentar unes quantes qüestions relacionades amb el pessebre, especialment a partir d'algunes afirmacions de Benet XVI que, al meu entendre, havien estat mal interpretades, per ignorància, mala voluntat... o una alarmant combinació de totes dues. Dins de l'entrada deia "I espera't quan arribi el dia que algú recordi que els Reis d'Orient tampoc no surten als Evangelis! Ni que fossin Reis, ni que fossin tres, ni els seus noms! Però això no els impedirà passar per totes les cases en la nit més bonica de l'any!"

Doncs bé, enguany vull parlar d'aquests Reis, perquè potser els Educadors ens hi assemblem una mica. Diu l'Evangeli de Mateu : "Vingueren uns Savis d'Orient (...) es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra." (Mt 2, 1b, 9b-11)

Com que són tres regals, la tradició ha entès que havien de ser tres savis (potser perquè faria lleig que un savi es presentés sense regal..!). Però a més es tracta de regals d'un gran simbolisme:

L'OR, metall preciós, 
és un regal que simbolitza que Jesús és REI. 

Nosaltres, Educadors, també portem or quan som conscients del gran valor de l'educació ("l'única arma capaç de canviar el món", en paraules de Nelson Mandela), quan assumim la importància que té, i ens esforcem per ser-ne dignes: en la formació prèvia i contínua, en la preparació de les unitats, en l'entusiasme en l'explicació, en la diversitat en la proposta d'activitats d'aprenentatge i avaluació...

L'ENCENS, utilitzat en els temples, 
és un regal que simbolitza que Jesús és DÉU. 

Nosaltres, Educadors, també portem encens quan som capaços d'educar els nostres alumnes en l'obertura a la transcendència, quan els ajudem a saber mirar en el seu interior i en l'interior dels altres, a mirar ben endins per poder mirar més enllà, més enllà de les aparences i de la immediatesa del moment, quan els posem en el camí d'apreciar el silenci, la reflexió, la serenor, la pau...

La MIRRA, per aromatitzar els cossos dels difunts, 
és un regal que simbolitza que Jesús és HOME. 

Nosaltres, Educadors, també portem mirra quan fem de l'escola un espai humà, de relacions afectuoses i sinceres entre educadors, entre alumnes, i entre uns i altres. I amb els pares i mares! Perquè som comunitat educativa, i ens comuniquem en comunitat, compartint amb confiança i generositat dia a dia, cada dia, tots els dies!

Educadors, seguim l'Estrella que ens porta per bon camí. L'Estrella amb "E" d'Entusiasme, d'Esperança, d'Educació... I fem-ho com els savis d'Orient, que en veure-la van tenir "una alegria immensa". Tractem els nostres alumnes amb afecte, respecte i admiració, oferim-los els nostres regals: Or de Valors, Encens de Transcendència, Mirra d'Humanitat... i que no ens faci vergonya la tendresa. Com la que desperta en nosaltres qualsevol infant, i molt especialment aquests dies, el nadó que trobem en una humil menjadora. Bon Nadal!

I els del meu poble, què? (ei, que a l'escola cristiana fem molt anglès!)

El diari ARA va llençar una edició ben curiosa 24 de juny del 2012 amb un interessant dossier dedicat a l'Anglès a l'escola, amb anàlisis, opinions, articles de fons, i amb tots els titulars en anglès, en una iniciativa impactant i ben curiosa. Malauradament, el dossier s'abonava en general a la tònica imperant que diu que cada cop anem pitjor i que els nens cada cop en saben menys. 

Doncs bé, no és cert. Ens ho mirem com ens ho mirem, no és cert. Especialment quan la conclusió es desprèn d'estudis que, sense ser falsos, s'han realitzat perquè surti una determinada tendència. De la mateixa manera que hi ha estudis que demostren que dormim poc i malament (promoguts per una empresa de matalassos) o que gairebé totes les dones porten els pits torturats, oprimits i masegats per sostenidors inadequats (promoguts per empreses de llenceria íntima) o que fem l'amor amb una freqüència i una durada ridícules (promoguts per empreses de preservatius), periòdicament apareixen estudis que indiquen que el nostre nivell d'anglès segueix sent "de pel.lícula", és a dir, com els indis de pel.lícula parlant amb infinitius o com el rei de la selva fent "Jo, Tarzan. Tu, Jane". I són estudis promoguts -vés per on- per empreses proveïdores de cursos de llengua anglesa, estades a l'estranger, etc.

Però és que tampoc és cert quan es miren els resultats de les proves de competències bàsiques, o de PISA, o de la Selectivitat. Quan es miren en detall, perquè si es miren per sobre sí que podem treure aquest tipus de conclusions. Però examinem-ho a fons, i veurem que, efectivament, pot ser que hi hagi una disminució d'alumnes amb nivell molt alt i que els alumnes amb nivell baix el tinguin molt molt baix  -i cap de les dues circumstàncies no és una bona notícia- però al mateix temps veiem com augmenta el nombre d'alumnes que assoleixen un nivell mig que els permetrà, si així ho requereixen els seus estudis o el seu desig comunicatiu, o les seves necessitats laborals, arribar més enllà. 

Això per no entrar en el fet que si totes les proves estan sotmeses a variables, les de llengües estrangeres encara més. Només cal que l'enregistrament utilitzat pel listening no sigui òptim, o que l'aparell que s'ha fet servir en aquella escola no sigui molt bo, o que les condicions acústiques no siguin adequades, i els resultats seran sensiblement inferiors al que correspondria al domini real de l'idioma per part d'aquells alumnes. I si algú creu que no n'hi ha per tant, només cal que s'imagini què passaria si en un examen de matemàtiques de Selectivitat hi hagués una alteració d'una lletra en una equació... Ai, calla, que això ja ha passat, i es va permetre la repetició de l'examen!

A més, la variació de resultats segons les escoles és molt considerable, perquè, més enllà de la seva localització geogràfica o del nivell socioeconòmic de les famílies, hi ha la gran, magnífica, extraordinària tasca quotidiana dels seus professors, que són els que marquen la diferència. Per això insisteixo que no és cert que els alumnes cada vegada sàpiguen menys anglès. No és cert, i sobretot no és just. No és just amb la feina de tants mestres que s'han escarrassat i s'escarrassen dia a dia perquè els seus alumnes aprenguin una llengua estrangera, i que sempre han de notar al clatell l'alè crític de la societat agobiant-los: "No anem bé, no tens prou nivell per ensenyar, no en tenen ni idea, no surten preparats..." No és just, perquè aquests mestres treballen dia a dia per millorar el coneixement i el domini de la llengua anglesa, el seu i el dels alumnes. En molts casos, des d'escoles adscrites a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya. I com en sóc el responsable del Projecte Escola Multilingüe, em permetreu que m'estengui sobre això:

Des del 2006, la Fundació Escola Cristiana de Catalunya ha proposat un triple objectiu per al seu Projecte Escola Multilingüe: 

1. Millorar el domini de la llengua anglesa per part dels professors.
2. Augmentar el temps d'exposició dels alumnes a la llengua anglesa.
3. Certificar el nivell de la llengua anglesa a través de proves externes.

Des del principi, les escoles cristianes han dispensat una gran acollida a aquest projecte, que ha comptat amb la col.laboració de diverses empreses i organitzacions del sector. Així, s'han organitzat cursos d'anglès de 50 hores per a mestres interessats en saber més anglès, centralitzats i en les mateixes escoles (amb la col.laboració de Merit School); s'han organitzat cursos de metodologia d'ensenyament-aprenentatge de la llengua anglesa (amb la col.laboració de Macmillan Teachers Training); s'han organitzat cursos de metodologia AICLE -Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengua Estrangera: aprendre continguts curriculars en una llengua que no és la pròpia- (amb la col.laboració de Project On Lang); s'ha establert un acord amb la Universitat de Cambridge per a la realització dels exàmens de Cambridge -incloent-hi el popular i prestigiós First Certificate-, amb milers de candidats cada any, que en molts casos poden fer els exàmens en els propis centres (amb l'organització Merit School i la col.laboració entusiasta i eficaç dels centres acollidors); les nostres escoles participen cada any al concurs The Fonix (organitzat per International House) amb èxit notable; s'ha impulsat un Programa d'Auxiliars de Conversa (amb la col.laboració de Home To Home) que en el darrer curs va portar a les nostres escoles més de 150 nois i noies de diversos països anglòfons, per a donar suport durant 25 hores/setmana a les activitats en llengua anglesa; s'ha promogut l'Schools Song Contest, un projecte telemàtic per a nois i noies que fan videoclips i actuacions musicals en anglès; s'ha organitzat cada any la Jornada Escola Multilingüe + Fira 3M (els Millors Materials Multilingües), amb la participació de centenars de professors en cada edició; s'ha impulsat la creació d'una Certificació Escola Multilingüe, que ens indica que les escoles certificades duen a terme iniciatives multilingües diverses integrades en un projecte estructurat i coherent; s'han realitzat xerrades d'informació, motivació i assessorament a equips directius i claustres... i tot això té un punt de trobada a www.multilinweb.net, el web del Projecte Escola Multilingüe de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.

Algunes d'aquestes iniciatives s'han vist seriosament perjudicades per la disminució/supressió d'ajuts de l'Administració (per bé que hem d'esmentar la bona disposició del Servei de Llengües de la Generalitat de Catalunya), però tot i així hem seguit treballant-hi (en la línia d'aquella frase de Roosevelt: "Fes el que puguis, amb el tinguis, allà on siguis") i per això -tornant al principi d'aquesta entrada- sap especialment greu que quan es fan balanços/estudis/anàlisis/reportatges... s'ignori descaradament la participació i l'aportació de l'escola cristiana.

En un monòleg enregistrat de l'actor Paco Martínez Soria, interpretant el clàssic paper d'home de poble que arriba a la ciutat, l'home s'aturava davant un semàfor vermell. Veient que hi havia llum verd per a vianants i cotxes d'altres carrers, i que, en canvi, el seu no hi havia manera que canviés, al final s'exclama: "I els del meu poble, què?" Així ens sentim sovint des de l'escola cristiana... En el dossier que esmentava al començament d'aquesta entrada, l'article d'en Carles Capdevila duia per títol "Això ho hem d'arreglar entre tots"... Doncs això, que "tots" sigui veritablement "tots"!

No Ens Tornem Bojos! (o la responsabilitat ben entesa)

"Això és el que els pares no et perdonarien mai." Així m'ho va dir el director d'una escola. 

"Veuràs, si a l'escola no eduques prou en els valors, els pares remugaran, però no en faran massa problema -alguns fins i tot agrairan que no t'hi fiquis, en les seves coses-. Si no s'ensenyen bé les assignatures, protestaran, diran que no hi ha prou nivell, però res més. Ara bé, si els nens prenguessin mal mentre són a càrrec de l'escola, això sí que els pares no t'ho perdonarien mai."

Quan m'ho va explicar em va semblar una exageració, però poc a poc he anat veient que tenia raó, que hi havia molts pares i mares (no tots, però certament una bona colla) que valoraven per sobre de tot la custòdia de les criatures.

És normal, és clar: són els seus fills, i els pares volen que mengin bé, que no tinguin fred, que no es posin malalts, que no es facin mal... Volen controlar-ho tot. Risc zero. Però no es pot controlar tot. El risc zero no existeix. I això s'aplica a l'escola... i també al temps de lleure.

És curiós que tants pares -molts d'ells monitores i monitors plens d'agosarada iniciativa quan eren joves- oblidin la seva pròpia infantesa i joventut, que mirada amb els nostres ulls ISO semblaria un infern de riscos extrems: termòmetres de mercuri, cotxes sense cinturó de seguretat, joguines sense logo UE ni "prohibit 0-3", parcs infantils amb gronxadors metàl.lics rovellats i terra de ciment esquarterat, cases de colònies amb lliteres de tres pisos i portes sense barra antipànic i escales sense baranes...

I el menjar..? Llegint i escoltant els deliris que s'han emès aquests mesos sobre el túpper a l'escola, em preocupa que el sector més hipocondríac dels pares fixi la seva mirada ISO sobre el menjar a les excursions... Aneu amb compte, esplais i agrupaments, que us veig carregant neveres a gas i microones a pedals, i seguint cursos obligatoris de nutrició i dietètica!

Ens estem tornant bojos? A mi em fa l'efecte que una mica, sí. Es fa difícil conciliar la necessària complicitat entre monitors i famílies amb aquesta hiperregulació desconfiada. 

Però hi ha una part de la solució que està en les vostres mans, monitors i caps: heu d'excel.lir en la vostra responsabilitat, demostrant a cada moment que, perquè estimeu els infants, vetlleu per ells. Que teniu prou seny com per realitzar activitats adients i adequades a l'edat i característiques dels nens; i per assegurar-vos que es posen el protector solar quan fa sol i el jersei quan fa fred; i per ensenyar-los a anar pel costat bo de la carretera -i que vosaltres us distribuireu com cal a la fila-; i per dur una farmaciola a punt; i... en fi, ja veieu quines "novetats": seny, vetllar, sentit comú... responsabilitat.

Potser llavors les famílies recordaran que sí, que confien els seus fills a uns caps i monitors que potser són "molt joves", però "ho fan molt bé", i els perdonaran fins i tot una  esgarrinxada o un mal de panxa!