Que no sigui pel Pot de les Galetes!

Fa uns quants anys a la revista Estris d'Educació en el Lleure vaig publicar un article que em penso que pot resultar interessant per a monitors, caps, responsables d'activitats de lleure... i, espero, per a qualsevol educador que es plantegi quin és l'origen de la seva vocació. Aquí el teniu!

Per què vols ser monitor? No, no contestis encara. Fes-ho després de la publicitat... o després de llegir el que em va explicar un noi fa anys: quan jo era petit i anava a colònies, recordo que a l’estona del berenar fèiem fila davant d’un monitor que ens repartia galetes que treia d’un pot de llauna. Quan s’acabava la fila, tancava el pot i se l’enduia. Li vaig preguntar què tenia a veure allò amb el motiu per ser monitor. I em va respondre: doncs que jo volia ser com ell, ser el que tenia el pot de les galetes!

Ni els jocs, ni l’aventura, ni la natura, ni el quotidià, ni les cançons... Res d’això havia quedat en la memòria d’aquell noi. De l’experiència extra-ordinària de les colònies només romania el Pot De Les Galetes, una mena de Sant Graal (de llauna) del Monitoratge: aquest era el seu motiu, tristot i més aviat mesquí, per voler ser monitor.

Ja sé que és només una anècdota, i assumeixo que em faig gran i que vaig esdevenint una d’aquelles vaques més-o-menys-sagrades que remuguen i rondinen. I no us enganyaré –mi m’enganyaré- afirmant que abans sí que ens fèiem monitors per bons motius..! No, de debò que no vull rondinar ni mirar enrere. 

El que sí que vull és fer una mini-exhortació a actituds i valors importants que haurien de ser presents en el ser monitors: la constància, l'alegria, el gust pel treball ben fet, l'acollida, el saber escoltar, la disponibilitat, la capacitat de sacrifici... Perquè estic segur que aquesta és la millor motivació: les ganes de fer crèixer els propis talents i posar-los al servei dels altres, les ganes de ser els millors monitors possibles, les ganes de crear activitats apassionants, profundes, divertides, dinàmiques, significatives.., les ganes de posar rostre humà a tots aquests valors fonamentals i fer-los propers a tots els vostres nens i nenes... Des de la senzillesa, i la coherència, i la feliç responsabilitat de ser jardiners de llavors magnífiques que han de donar molt de fruit!

Tornem a la pregunta del principi: per què vols ser monitor? Ja sabeu que diuen que els voluntaris no estan pagats no perquè no tinguin valor, sinó perquè no tenen preu. Doncs això, en aquest temps d’obsessió per l’economia, permeteu-vos ser generosos: sigueu monitors que no tenen preu!

I sobretot que el preu no sigui... un pot de galetes!

Si EuroVegas, te la pegas!

Quan ensenyava Història de l'Art a COU passàvem una mica per sobre d'alguns temes del currículum que no eren tan "selectivables", com ara la planificació urbanística i les grans remodelacions al llarg de la Història (París, Madrid, Barcelona, Brasília...). Però encara que no els treballéssim gaire, sí que fèiem alguna reflexió, com ara que les remodelacions més bèsties han estat aquelles que s'han fet amb l'aquiescència (o el suport decidit) de règims absolutistes que han foragitat sense manies la gent que hi pogués haver en el lloc a remodelar, poble que, per dir-ho ras i curt, "destorbava". De vegades, sentint alguns arquitectes de segons quin Ajuntament, m'ha fet la sensació que per un moment desitjaven que tornessin aquells "temps feliços" en què es podia jugar amb la gent i les seves cases com si fossin peces del Lego.

Ara ens trobem davant una possible gran remodelació: posar el complex d'EuroVegas on hi ha un espai natural i agrícola, al Baix Llobregat. Fixeu-vos que no dic "ens trobem davant un dilema", perquè si alguna cosa està clara és que no decidim res: estem completament al marge. Aquesta situació de "peces de Lego" en què ens posen ja ens hauria de fer sospitar que alguna cosa no va bé...

S'han donat arguments a favor i en contra, per bé que clarament els arguments favorables han comptat amb molta més repercussió mediàtica i conceptual: les anades i vingudes d'Adelson i el seu personal, que si sí que si no, que si canvis en la legislació laboral, que si deixar fumar, que si edificis baixets, que si gratacels, que si és la dona d'Adelson qui talla el bacallà, que si mira que si el posarem fora d'Espanya, que si li canviem el nom (Gaudí Sands!), que si mogollon de llocs de treball... En canvi, les postures contràries han estat força menyspreades: que si pijoprogres que volen salvar un ocellet del delta, que si en temps de crisi no es poden tenir manies, que si estiguessin a l'atur ja veurien, que si la cultura del no...

Jo em considero molt urbanita, i els que em coneixen saben que, per bé que m'agrada l'excursionisme i sortir al camp no se'm pot definir precisament com un ecologista radical, però he de dir que estic en contra de l'EuroVegas al Baix Llobregat, i per això vaig anar a la concentració del 17 de juny convocada per la Plataforma Aturem EuroVegas a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Per què?

-Perquè a on volen posar EuroVegas ja hi ha una activitat, una gran activitat agrícola. Ja hi ha pagesos que produeixen algunes de les millors fruites i hortalisses: carxofes, cireres, préssecs...

-Perquè Las Vegas va començar en un desert. La zona on volen posar EuroVegas és una de les més fèrtils de Catalunya. No, de debò! Sé que per als que vivim a Can Fanga la idea resulta curiosa, però és així, un "territori Comanche" agrícola! Ens podem permetre perdre-ho?

-Perquè ja han patit prou expropiacions (i moltes d'elles per cobrar encara..!): autopistes, autovies, carreteres, AVE... Potser ja n'hi ha prou, no?

-Perquè per una banda promocionem la "dieta quilòmetre zero" i per una altra banda ens volem carregar pim-pam un dels llocs on es produeixen alguns dels millors fruits de la terra. Té gràcia que algú pretengués dir-li Gaudí Sands al complex aquest, quan Gaudí remata algunes de les puntes de la Sagrada Família amb escultures de fruites que són mostres de l'Amor de Déu per la nostra terra... "Gaudí Sands"? Què volem? Re-matar Gaudí?

-Perquè un munt de nens i nenes tenen ocasió d'anar-hi per conèixer cada dia de prop les plantes, els arbres, les fruites, els pollastres, la feina de pagès... No diem sovint que els nens d'avui dia es pensen que la fruita ja creix a l'arbre en safates de porexpan? 

-Perquè hi ha un munt de possibilitats i llocs de treball en l'agricultura i al seu voltant: anar a fons en l'agricultura ecològica, fer producte de qualitat, trobar vies de comercialització, mercat de proximitat, turisme gastronòmic... Amb què cuinaran els grans cuiners i cuineres catalans els seus plats si no disposen de productes de qualitat?

Hi ha molts perquès per defensar l'agricultura i la natura del Baix Llobregat. Si voleu saber més, aquí trobareu molta informació. No és la que surt als mitjans de comunicació, però en fi...

Després del gran incendi de Roma l'any 64, Neró es va fer construir la "Domus Àurea", un mega-palau en un híper-jardí, que ocupava tot plegat una tercera part de la ciutat de Roma. Us imagineu Neró anunciant-ho al poble? "No sé, poble, m'estic decidint entre Roma o Càpua... Sí, ja sé que hi ha cases per aquí, però penseu en l'oportunitat que tindreu tots els esclaus construint el meu palau, i després amb les feines de manteniment i servei de tot plegat. Treballs per tota la vida! No més crisi! Però Roma o Càpua..? Va, vinga, que sigui Roma!" I tot el poble va cridar i aplaudir, agraïts per la promesa de treball (esclavitud, però segura!). 

No, no crec que anés així: un poble que fes això no seria un poble gaire espavilat, oi?

Doncs això, jo us animo a fer servir totes les plataformes que tingueu a l'abast per cridar per les nostres carxofes, cireres, préssecs, pollastres... i per la nostra terra, a cridar que si EuroVegas, te la pegas! O bé ens podem llençar en braços de Mr. Adelson i la seva proposta (no estaria de més recordar que Las Vegas va nèixer de la visió d'un gàngster...)

Aturem EuroVegas o Visca EuroVegas: què cridarem? Això encara ho podem triar...

Una mica d'autobombo, que publico un llibre!

Em deixareu que em faci una mica de promoció (al cap i a la fi, és el meu blog!), per presentar-vos “Preguem de la A a la Z”, un nou llibre amb 75 senzilles i originals pregàries per a fer en família, a la catequesi, a l'esplai... 

D’ençà la seva publicació el 2008, “La Pregària de la Porta”, amb 55 pregàries i una proposta per a sortir de casa cada dia ben acompanyats de la mà de Déu, ha esdevingut un llibre de referència i gran utilitat per a moltes famílies, escoles i parròquies. Alguns també han fet servir el material inclòs al cd que va amb el llibre per a elaborar noves pregàries. I uns quants m'havien anat dient: "Se'ns acaben les pregàries! Quan en faràs més?" Doncs bé, tots els que ja havíeu esgotat aquelles pregàries esteu d’enhorabona, perquè arriba “Preguem de la A a la Z”!

Què vol dir preguem de la A a la Z? Vol dir poder fer pregària amb els fills, amb els néts, a casa, a l’escola, a la catequesi, a l’esplai, a l’agrupament... Vol dir pregar a partir del més quotidià, de tot allò que ens acompanya en les nostres vides: els Amics, la Família, el Joc, les Notícies, les Paraules, el Vent, els Llibres... i també l’Oli, els Colors, les Bastides, els Obsequis, els Semàfors, la Xarranca... i la Pasta de dents! A les 75 pregàries de “Preguem de la A a la Z” n’hi ha al menys una per a cada lletra de l’alfabet! Així podreu pregar pel Dilluns i pel Divendres, per les Cançons i pel Diàleg, per la Pau i per la Guerra, per la Roba bruta i per l’Univers... Perquè cada dia, i per tot arreu, trobem molts motius per pregar, per pregar de la A a la Z!

Molts motius per pregar i moltes pregàries ben endreçadetes, que podreu utilitzar directament, i també moltes idees, i dibuixos, i recursos perquè descarregueu les pregàries, feu servir els textos, aprofiteu els dibuixos... perquè creeu, re-creeu i us feu les pregàries ben vostres! 

El proper dimarts 10 d’abril, a les 19h, a la sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) presentaré "Preguem de la A a la Z". Procuraré que sigui àgil i agradable, que coneguem el llibre i ens ho passem bé. I, esclar, tots hi sou convidats, del primer a l’últim, de la A a la Z!

Tot és mentida?

 "Increïble pero falso" (2010) es una pel.lícula de Matthew Robinson que parteix d'una premissa prou interessant: un món on tothom diu la veritat perquè a tothom li és fisiològicament impossible mentir... fins que en Mark Bellison (Ricky Gervais) descobreix que sí que pot dir mentides. Es tracta d'una comèdia amarga que retrata un món que tendeix a ser depriment (per no haver no hi ha ni pel.lícules, perquè la ficció seria una mentida, així que la gent va a "veure" senyors que llegeixen fets històrics..!). No és una pel.lícula rodona (és d'aquelles que el punt de partida és tan bo que no hi ha manera de trobar un desenllaç a l'alçada) i ja dic que no presenta un món bonic... i tanmateix de vegades penso si no ens aniria bé una mica de sinceritat descarnada.

Us escric unes quantes afirmacions que m'agradaria sentir, perquè crec que responen al pensament real de molts (ir)responsables polítics de signes ben diferents:

• "Doncs sí, hem de pactar amb el PP perquè si no això s'enfonsa i som uns quants que no sabem fer una altra cosa que no sigui política." 
• "Doncs sí, ja ho sabem que hem deixat un deute que t'hi cagues, però no era plan dir que l'havíem pifiat i ara donar la raó a CiU." 
• "Doncs sí, protestem i ho trobem tot malament sense donar alternatives, o donant alternatives que sabem que són impossibles i inviables, però és que això ens fa quedar molt bé i ens dóna vots suficients per anar tirant."
• "Doncs sí, està clar que només amb retallades no millorarem l'educació, però és que prou feina tenim a trobar els diners per pagar les nòmines del proper mes."
• "Pues sí, no vais a gestionar vuestros impuestos, y no vais a cobrar el dinero que os debemos, y vais a seguir aguantando que las otras comunidades se aprovechen de vuestro dinero y que os acusen de insolidarios. Porque sois una región de España, y ya está."
• "Pues sí, cuando decimos "bilingüismo" en Cataluña queremos decir que nadie tenga la obligación de hablar, escribir ni entender otra lengua que el castellano. Y aún gracias si os dejamos hablar en catalán. Porque, no sé si ya lo habíamos dicho, pero sois una región de España, y ya está."
• "Pues sí, la reforma educativa que queremos imponer es un disparate, una tontería colosal, un despropósito y no hay dinero ni recursos para llevarla a cabo... pero si el PSOE hizo su reforma pues nosotros haremos la nuestra, que para algo tenemos mayoría absoluta."
• "Doncs sí, ja sabem que la concertada acull immigrants, i els professors treballen més hores, i segueixen obligatòriament el mateix reglament de preinscripció que a la pública, i que els diners públics que reben no cobreixen les despeses corrents de funcionament, però ens és igual, seguirem dient que són uns elitistes, i uns aprofitats i que discriminen, i que pobres d'ells si se'ls acut cobrar quotes voluntàries. Perquè sí, perquè ens fa ràbia la concertada i si fos per nosaltres desapareixeria".

Si més no, jo ho agrairia, perquè sabria a què atenir-me i em sembla que a més tothom estaria més obligat a responsabilitzar-se del que fa i del que diu. És que si no és un desgast, i perdem temps discutint, com si la discussió hagués de portar a un canvi de postures, quan és evident que no serà així. Al cap i a la fi, vivim un temps de persones, organismes i entitats afectats pel que podríem anomenar una variant de la "Síndrome L'Oréal". Ja sabeu, "Porque Yo Lo Valgo", que en aquest cas seria "Porque Puedo" (guaita, si són les sigles PP!). 

Ara bé, si us apunteu a la sinceritat descarnada, tingueu present que no només s'aplica a la política. O sigui que també hauríem de sentir alguns "Doncs sí, sóc mestre de mala gana, però no hi havia cap altra sortida quan vaig acabar la universitat." o "Doncs sí, em queixo que els professors tenen una vida fàcil i moltes vacances, però jo no em dedicaria mai a l'ensenyament." 

Però vull creure que també hi hauria molts (més que dels altres) "Doncs sí, m'agrada el meu ofici, m'agrada ser mestre, crec en els meus alumnes i en les seves qualitats i crec en la meva capacitat d'ajudar-los a créixer perquè donin el millor d'ells mateixos i, sí, perquè contribueixin a un món millor."

I això, com dirien Les Luthiers, "no sólo es verídico, sino que además es cierto"!

Sacrifici

Recordeu el naufragi del Costa Concòrdia? Reconec que continuo impressionat amb el naufragi, i especialment amb la conducta del capità abandonant el vaixell. 

En relació amb aquest accident, aquells dies només vaig llegir una vegada la comparació amb "Lord Jim", la novel.la de Joseph Conrad on el jove Jim, tripulant del Patna, deixa el vaixell amb el capità i altres oficials, enmig d'una terrible tempesta, abandonant a la seva sort -que semblava una mort segura- els pelegrins musulmans que anaven cap a la Meca. Però un altre vaixell recull els pelegrins, i la tripulació del Patna -Jim entre ells- són jutjats per covardia, i Jim arrossegarà tota la vida les conseqüències de la seva decisió (un argument que, d'altra banda, sembla que es va inspirar en la història real del Jeddah, durant l'estiu del 1880). Uns fets -els reals i els de ficció-, que porten a pensar en el sacrifici. 

Fa anys vaig tenir l'ocasió d'impartir a futurs monitors una sessió titulada "El Monitor Ideal", on proposava diverses característiques que em semblen imprescindibles en qualsevol educador. Una d'elles -que feia que els pre-monitors obrissin força els ulls- és la del sacrifici. I quan ho havia comentat en context escolar hi havia qui, a més d'obrir els ulls, obria també la boca per dir-me que un mestre havia de ser "un professional", i no tenia per què tenir obligatòriament vocació ni capacitat de sacrifici.

A mi sí que m'ho sembla. Un mestre ha de ser capaç de sacrificar-se. En petites coses (els sacrificis quotidians de la preparació de classes, de corregir muntanyes d'exàmens, de crear i re-elaborar materials, d'aprendre i reciclar-se, d'estimar toooots els teus alumnes -especialment aquells més "trastos"-) i en grans coses (que esperem no passin mai, però de vegades passen, i demanen el millor de nosaltres mateixos).

Quan els nostres fills eren petits vaig passar una temporada que la meva avaluació definitiva d'una persona era "Li confiaria a aquesta persona la vida dels nostres fills?". De fet, jo m'imaginava una situació d'aquelles "de pel.lícula", de societat en guerra, tren sortint de l'estació i jo corrents al costat del vagó i posant la criatura en uns braços desconeguts que portarien el fill a la salvació (sí, sempre he estat una mica imaginatiu). La veritat és que aquesta pregunta m'ha ajudat força sovint. No tant per "descartar" persones (que també) sinó sobretot per adonar-me de la sort de tenir a prop tantes persones en qui podia confiar fins a l'extrem... i per desitjar ser mereixedor de la mateixa confiança pels pares i mares dels nens al meu càrrec.

Certament el capità del Costa Concòrdia no hauria passat la "prova" de la pregunta, i no sé què va passar pel seu cap, que va anul.lar tan completament tota la seva capacitat de sacrifici i va fer passar per davant de tot la por a perdre la pròpia vida. Però sí que crec que hi ha molts molts molts educadors al nostre país que fan seves les paraules de Jesús: Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics (Jn 15,13), que cada dia són capaços de sacrificar-se, en les petites i en les grans coses, educadors als que ningú els haurà de dir mai: Vada a bordo, cazzo! perquè "a bordo", sempre hi són!

Monday, Monday...

Vagi per endavant que sóc dels que encara no ha entès mai els beneficis dels canvis d'hora de l'estiu i l'hivern (també és veritat que segons com encara compto en pessetes, així que ja veieu que no vaig sobrat de raonament econòmico-matemàtic..!) així que no us estranyarà que no acabi de veure clara aquesta obsessió per concentrar les festes i traslladar-les als dilluns. 

Potser sí que els ponts i les festes al mig de les setmanes són terriblement perjudicials per a l'economia del país, però ja us dic que jo no ho acabo d'entendre. Que el primer trimestre de curs està mega-carregat de festes? Sí, és veritat. Que el mes de febrer es fa llarguííííssim tot i ser el més curt? També és veritat. Que tenir un dia de festa al bell mig de l'agost, quan la majoria de gent fa vacances, no sembla molt raonable? Cert de nou. Però... i què?

També hi ha qui no ha pogut celebrar mai el seu aniversari amb amb els companys, perquè cau a l'estiu, o aquell que li coincideix sant i aniversari, o aniversari i Nadal, o aniversari i Reis... Però tots aquests inconvenients també poden tenir costats positius: cadascú troba els recursos per celebrar el que li ha tocat viure. Cadascú, i les famílies, i els amics, i els companys... A més, jo crec en el valor sorprenent i una mica atzarós de les festes. M'agrada descobrir que aquella setmana hi haurà tres dies de festa, o que un dimarts s'ha convertit en divendres per un dia... Fins i tot m'agrada que el febrer sigui un erm de festes, i afrontar-lo ple d'optimisme un any i amb esperit èpic un altre. Les festes són així!

Ja no entraré en el tema de quines festes cal traslladar a dilluns i quines no, però sí que vull fer notar una cosa que encara no he vist enlloc (així que recordeu: ho vau llegir per primera vegada aquí, al Coses Que Penso!): si es traslladen tantes festes a dilluns, totes les activitats docents escolars i extraescolars ho hauran de tenir en compte en els seus calendaris. M'explico: quan tens una tutoria grupal setmanal, o ets mestre d'una assignatura d'un-dia-a-la-setmana, a la que coincideixen una sortida, un dia de festa, una malaltia teva... les hores de l'assignatura queden seriosament afectades. I què dir de les extraescolars? Quan tens només dues hores setmanals de plàstica, coral, idiomes, guitarra, , esport, dansa... et sap greu anar perdent dies (encara més quan en depèn un festival, una exhibició, una competició... i el gaudi i la formació personal!). Així doncs, ja convé preveure-ho, i no em sembla que ningú hi hagi pensat.

En fi, que consti que ja m'agrada això de donar una mica de cuartelillo als dilluns, al pobre Monday, Monday que cantaven The Mamas and the Papas, insistint en què "Every other day of the week is fine, yeah". Qualsevol altre dia és millor que dilluns? No ho sé, però si de sobte n'hi ha molts de festius, només vull fer un recordatori a tots els mestres: no és obligatori posar deures -i exàmens, i lliuraments de treballs- tots els primers dies després dels festius i les vacances! 

No "busqueu informació sobre...", mai més!

Tot seguint a distància el congrés d'Escuelas Católicas (#ec11), em va semblar significativa una piulada d'Irene Arrimadas (@iarrimadas) que deia "Para motivar es fundamental la implicación de los alumnos en el proceso. Menos clases magistrales y más trabajo por proyectos". 

És veritat que ara per ara, sembla que en el mercat de metodologies educatives, les accions de "Projectex" cotitzarien clarament a l'alça mentre que per les de "MagistroClass" ningú no donaria un euro. Però potser el problema rau, com tantes altres vegades, en el significat que donem a les paraules, convertint alguns conceptes en valors absoluts que no admeten discussió. Potser per això no em vaig poder estar de respondre a la piulada anterior amb una meva (probablement no prou educada), que deia: "Pero no olvidemos que también hay clases magistrales que implican mucho a los alumnos y proyectos que son un churro".

Vull insistir en això: de la mateixa manera que no podem anomenar "classe magistral" el que fa un professor que s'asseu a la seva taula i llegeix -i a més, malament- el llibre de text, i ja està, tampoc no podem anomenar "projecte" el que fa un professor que pretén que els alumnes elaborin un text, presentació, mural -diguem-li "producte", que queda molt "cool"-... partint d'unes indicacions inexistents o vagues i/o mal formulades. 

La cristal.lització, el súmmum, l'epítom d'aquesta manera de fer és l'expressió "Busqueu informació sobre..." (i després de "sobre" podeu posar-hi el que vulgueu, de Mesopotàmia a la robòtica passant pel Quixot). Un "busqueu" que no diu ni què, ni quan, ni com, ni on (bé, "on" sí, a casa dels alumnes, que representa que és un centre de recursos pedagògics i els pares no ho sabíem) ni, sobretot, per què. Quan es llença un d'aquests "busqueu informació sobre..." així, sense més, s'haurien d'obrir unes comportes sota el profe en qüestió, que hauria de caure (amb un apropiat "Aaaaaaaaaah!) en un pou de fondària tan indeterminada com les seves indicacions. I si a sobre, el mateix professor defensa el seu "mètode" pretenent que es tracta de fer que els alumnes "s'impliquin i s'interessin en la matèria" i que així "construeixen el seu aprenentatge", llavors al fons del pou hi hauria d'haver piranyes, cocodrils, taurons o qualsevol altre bèstia mutant amb moltes dents que li mossegués una mica els higadillos!

Jo he assistit a magnífiques classes magistrals d'aquelles en què el professor, que en sabia "magis" que jo, alumne, i per això era el "magister", aconseguia captar absolutament la nostra atenció, i ens implicava plenament en el pensament d'aquell filòsof, en la resolució d'aquella equació, en l'anàlisi d'aquella peça de música, en la interpretació d'aquell fragment bíblic, en la composició d'aquell mineral... Eren extraordinàries classes magistrals d'extraordinaris grans mestres de paraules sàvies, o de mestres normalets que es preparaven molt bé les seves classes, i les vivien i les feien viure, alguns d'ells gesticulant per l'aula i d'altres, sí, asseguts a la seva taula, però compartint intensament a través de la seva veu i la seva mirada el seu saber amb nosaltres, i fent-nos nèixer el desig de saber més, d'anar més enllà... de projectar!

No ens confonguem, crec que els projectes són el que s'assembla més a la realitat. A la nostra vida estem fent constantment projectes interdisciplinars, i crec que quan a l'escola acostem els alumnes a aquesta manera de fer els fem créixer. Però que siguin projectes de debò i no -perdoneu-me- una simplificació cutre, una pobra caricatura que justifiqui que el nostre amic profe -salvat miraculosament del pou- pugui dir "Fixa't, jo aquí proposant coses noves i la meitat no han portat res... Si és que no hi ha qui els motivi..!"

En definitiva, i parafrasejant la piulada que ha motivat aquest cúmul d'exabruptes (potser hauria de titular el blog "Cómo No Ganar Amigos"), penso que "para motivar es fundamental la implicación de los MAESTROS en el proceso, ya sea una clase magistral o un magnífico proyecto." 

Bé, i si torneu a demanar als alumnes "busqueu informació sobre...", allà vosaltres: doneu instruccions clares... o assegureu-vos que no esteu sobre una trampilla!