Els límits són... limitats!

Els límits no tenen bona premsa. Com l'obediència. O la memòria. O les classes magistrals. Potser és perquè associem els límits amb 3P: Prohibicions ("Prohibit el pas"), Propietats ("Propietat privada") i Portar-se malament ("Això supera tots els límits del bon gust!" "Ara t'has passat!"). 

I tanmateix, els límits són importants: quan estableixen un marc estable ens donen seguretat, ens ajuden a desenvolupar-nos, són una base estable, un punt de partida. Com els escaladors que s'enfilen per una esquerda, paret amunt, amb l'esquena en un paret i els peus en l'altre, o amb un peu a cada paret. Sabeu com es diu aquesta tècnica? "Per oposició". Els límits també ens protegeixen: el semàfor vermell, l'indicatiu d'alta tensió... fins i tot l'avís "està terminantment prohibit baixar a la zona de vies" -que semblaria de sentit comú- vol impedir que ens posem en una situació de perill innecessari. 

Però no és estrany que els límits no ens entusiasmin, perquè quan són extremadament rígids ens fan sentir oprimits, desperten una "claustrofòbia" que sovint es tradueix en "rebot", en un impuls irreprimible de transgredir el límit ("per què he d'anar a 80 km/h si això és una autopista, són les dues de la matinada i no hi ha més cotxes?").

Així doncs, la solució serien uns límits flexibles? Bé, els límits d'un quadrilàter de boxa estan marcats per unes cordes flexibles, però això no vol dir que el que hi passa a dins sigui menys violent!

D'altra banda, els límits estimulen la nostra creativitat artística (com es constata, per exemple, en el cas de grans pel.lícules realitzades amb pocs recursos) i poden motivar el nostre desig de superació personal ("Where is the limit?" és el conegut lema de molts corredors).

Ens està costant decidir si els límits són bons o dolents, oi? 

Potser ens hi ajudarà considerar que hi ha límits exteriors i límits interiors, i que els límits exteriors que ens posa -o imposa- algú altre són més difícils de tolerar, sobretot si són arbitraris, límits que un dia són murs inexpugnables i l'endemà, sense raó aparent, línies de guix pintades al terra, lluny, molt lluny. Altres vegades els nostres límits interiors són el problema: els que ens hem marcat, els que estan formats per les coses que ens treuen de polleguera, els nostres botons d'alarma, les nostres "línies vermelles". 

Al final, sabeu què passa? Que els límits són limitants, però, sobretot, són molt... limitats! Els problemes sorgeixen quan donem als límits un poder que no els correspon. Per això, crec que, sobretot en educació, en la cura de persones, en equips de treball, més que de límits caldria parlar de Criteris i de Personalització. 

Si donem poder al límit, si el convertim en una norma rígida, esdevindrà un fòssil, i generarà malestar, injustícia, malhumor... i no hi haurà superació, no hi haurà salut, no hi haurà productivitat.

Per exemple, podem tenir molt clar que el respecte és un límit fonamental, i això és raonable, però si ens estem comunicant amb un adolescent que no ens mira a la cara i li etzibem: "Mira'm, que t'estic parlant! A mi no em faltis al respecte!", no estem tenint en compte que, sovint, per a un adolescent la nostra és una mirada que jutja (i que pre-jutja) i li resulta violent mirar-nos. No és que "passi" de nosaltres. El nostre crit és més fruit de l'alarma interior que "ha saltat" perquè ens trobem insegurs que no pas perquè pensem que cridar millorarà la comunicació. En canvi, si teníem un Criteri de Comunicar-nos en un clima de respecte, i coneixem l'adolescent, Personalitzarem la nostra actitud: potser li direm "Mira, és que no sé si m'estic explicant. Estic enfadat, però crec que t'he de dir aquestes coses, i necessito saber si hi estàs d'acord, o no, i voldria escoltar què hi tens a dir" o potser coneixem l'adolescent i sabem que li hem de donar temps perquè "paeixi" el que li hem dit, que sabem segur que li ha arribat, encara que no ens hagi mirat.

Un altre exemple: les paraulotes, la grolleria... no són, en principi, la millor manera de comunicar-nos, i és un límit raonable exigir que ens adrecem els uns als altres amb correcció. Però si estem en un grup on hi ha una persona amb síndrome de Tourette, aquest límit no se li podrà aplicar. La Personalització passarà per saber si hi ha factors que desencadenen crisis, i què podem fer per facilitar la comunicació més enllà del "soroll" provocat per les paraules gruixudes. Ep, no dic que sigui fàcil, o que no hi pugui haver ensopegades i malentesos, però si som persistents en l'aplicació de Criteris i Personalització, això no implicarà cap "rebaixa" dels estàndards de convivència.

En un equip de treball, aquesta aplicació de Criteris + Personalització ha de ser especialment curosa per part de qui ostenti la responsabilitat de l'equip. Un grup de persones que treballen juntes poden fer-ho conjuntament, o només alhora en un mateix espai. En qualsevol cas, es tracta de situacions que esdevenen molt intenses, i on qualsevol petit conflicte ("A veure si ens recordem de posar paper a la impressora!" "Hi ha gent que sembla que no ha vist el cartell que diu que aquí no es pot menjar" "Algú deu tenir a casa una col.lecció de paraigües meus...") es magnifica, i dificulta l'assoliment de l'objectiu final, que hauria de ser fer bé la feina en un àmbit de relacions cordials. Substituïm els cartells per converses personalitzades, per somriures, per bon humor, per criteris raonables que, sí, potser canviaran segons les persones i les situacions. 

Això no treu autoritat ni disminueix el nostre lideratge. Ben al contrari, l'entorn percebrà que no som arbitraris, sinó atents, que estem al cas, que apliquem els Criteris en funció de les característiques, necessitats i interessos de la persona (de totes les persones, no només d'algunes!), amb tota l'exigència i comprensió possible. Farem realitat allò que "no s'ha fet l'home per a la Llei, sinó la Llei per a l'home" i ajudarem els límits... a superar les seves limitacions!

Els valors en l'empresa no poden ser virtuals... i la seva formació, tampoc!

La formació online, o a través d'una pantalla, està molt bé, però hi ha alguna cosa "màgica" i molt efectiva en la paraula "en directe" i en les dinàmiques positives compartides amb la resta de companys de l'empresa.

Parlem molt (i fem bé) de l'emprenedor, del lideratge, del fet que per un sou treballem, però per un projecte ens deixem la pell... però jo reivindico que el caràcter d'una empresa es veu quan fas servir el macroscopi i el microscopi, quan cada persona treballa bé per gust i per responsabilitat, quan cadascú esdevé líder de la seva feina. Tue gutes und tues gut (Mary Ward): fes el bé i fes-ho bé. Aquesta és l'autèntica Qualitat.

Perquè això pugui passar cal, com a mínim, conèixer els valors de l'empresa, i no sempre és així. Que estiguin escrits en un document o al web no garanteix que aquests valors estiguin incorporats en el quotidià. L'empresa, l'organització, l'associació, l'establiment... ha d'encarnar els valors, les persones que hi treballen han de ser el rostre humà d'aquests valors. Això distingeix i diferencia l'empresa i li dona... valor. 

Amb totes les pegues que s'hi vulguin posar, és el que veus en un Starbucks, en una botiga Apple, i a moltes escoles. En canvi, que trist quan ets en un establiment on el client sembla "invisible" mentres els treballadors es queixen de torns i horaris, o en aquella recepció d'una escola on arriben uns pares que pregunten per la reunió i els diuen "Ah, a mi ningú m'ha dit res!"

Això demana una formació "no-virtual", "despantallada", presencial, que es caracteritza per la personalització i l'adaptació a la realitat de cada projecte (a les seves missió, visió i valors), la senzillesa que ho fa proper (siguin pocs o molts treballadors) i l'impacte que perdura en el temps (de vegades amb petits detalls, records, gadgets per als assistents a la formació). 

En la meva formació, això també passa pel sentit de l'humor (perquè una persona sense sentit de l'humor és com un cotxe sense suspensió, que ja t'hi porta... però com arribes!), el pensament visual (amb la utilització de dibuixos i tècniques de sketchnote) i la proposta de dinàmiques i activitats positives (que no facin sentir la gent violenta).

Aquesta és la meva proposta "disruptiva" i "revolucionària": per afrontar els canvis i reptes d'un futur incert, formació en actituds i valors des de la persona i centrada en les persones!

 

I si hi esteu interessats, podeu conèixer les meves propostes a bit.ly/T1718EMPRESES i contactar amb mi a www.juanjofernandez.com!

Deures, sí? Deures, no?

Cada any tenim moguda amb els deures del col.le. Vam tenir fa uns anys vagues de deures a França, l'any passat l'informe de l'OMS (que es veu que no té prou feina, i es dedica a fer informes que potser són els que perjudiquen la nostra salut, com ens recordava encertadament Carles Armengol) i també aquell vídeo viral tan ben fet i tan trampós (recordeu els anònims darrera un biombo que treballaven 8 hores al dia i després de sortir del lloc de treball i els caps de setmana, i calia endevinar quina feina tenien, i quan sortien eren -oh! ah! horror!- nens?), ara el boicot als deures...

En primer lloc, una consideració en relació a la notícia, que en general venia expressada amb titulars del tipus "Els pares fan boicot als deures", quan en realitat es tracta dels representants d'una confederació d'AMPAs que, certament, és majoritària a l'escola pública, però que en cap cas podem identificar amb totes les famílies... Però suposo que aquestes matisacions són una batalla perduda, així que anem al tema:

M'atreveixo a opinar sobre els deures perquè ja fa uns quants anys que faig la xerrada Com Ajudar els Fills a Estudiar (i Fer els Deures del Col.le!). Una xerrada extremadament popular, que sempre, sempre, sempre aplega moltes famílies a les escoles que la programen. És un tema que interessa, preocupa i de vegades fins i tot amoïna. Per què? Perquè tenen molts deures? Perquè els pares ens "projectem" en els èxits (i els fracassos) dels fills? Perquè no sabem trobar el límit entre l'ajuda i fer-los els deures? Perquè d'alguna manera intuïm que qualsevol criatura hauria d'ocupar les seves hores a casa en altres activitats? Perquè no veiem massa massa quina funció té aquella muntanya de deures que provoca empipamentes, conflicte, ràbia i notes a l'agenda d'anada i tornada? Perquè són l'aliment principal dels grups de whatsapp de pares i mares i de sobreprotecció dels nostres fills?

Doncs jo diria que per un, o dos, o més, o tots, o cap d'aquests motius. I és que, com comenta encertadament en Carles Capdevila, els deures no poden ser un tema de sí o no, sinó que necessita el matís.

Mireu, des de la meva experiència com a xerraire sobre el tema, i d'escriure'n un llibre, Com Ajudar els Fills a Estudiar (i fer els deures del col.le!), m'atreveixo a dir algunes coses, per si poden servir d'aportació a una reflexió (més que no pas un debat) sobre la qüestió:

1. Hi ha dos "mantres" que ens hauríem de repetir pares i mares en l'àmbit familiar:

"Som els seus pares, no els seus professors"

(Som els seus referents, educadors, els ajudem... el que vulgueu, però som els seus pares i mares, que de mestres ja en té a l'escola. I els seus mestres s'estimaran molt els nostres fills... però són els seus professors, que de família ja en té a casa).

"Són els seus deures, els seus treballs i els seus exàmens, no els nostres"

(La nostra funció ha de ser posar els mitjans, col.laborar, facilitar... però no fer-los els deures, ni encadenar-nos a la pota de la taula dels nostres fills, ni caure en allò tan terrible de "Quins deures tenim, avui?").

No és fàcil, i quan ens descuidem, hi caiem de quatre potes. Mireu, si no, com l'Helena Garcia Melero es descobria a ella mateixa fent servir l'expressió en primera persona del plural (minut 9:30), aquest dia que parlàvem dels deures als Matins de TV3!

2. Podem ser molt flexibles... seguint uns manaments!

A una entrada del meu blog (que, segur que no ho hauríeu dit mai, és l'entrada que té més visites) explico els 10 manaments sobre l'estudi i els deures dels fills. Us els copio aquí:

1. Confiaré en l'escola que he triat per a l'educació del meu fill;

per això em comunicaré amb el tutor a través de l'agenda i les entrevistes, i no desautoritzaré la feina dels mestres i professors.

2. M'interessaré per tota la persona del meu fill, no només pels seus deures;

per això dialogaré amb ell tant com calgui, però fins on calgui, i intervindré sempre que calgui: amb rigor, paciència i bon humor.

3. Consideraré l'estudi un procés valuós per al coneixement, la realització personal i la preparació per al futur;

per això contribuiré a proporcionar al meu fill un entorn adequat per estudiar i promouré amb les meves paraules i els meus actes la curiositat intel.lectual, la lectura i la creativitat.

4. Em recordaré que no són els meus deures ni els meus exàmens: és el meu fill i són els seus deures i els seus exàmens;

per això comptaré amb el meu fill en l'elaboració d'un pla d'estudi, personal, realista, flexible, escrit i visible, i li exigiré que compleixi el seu compromís.

5. Seré constant en l'aplicació d'un programa d'estudi, però renunciaré a imposar els meus mètodes si els del meu fill són eficaços;

per això confiaré en tota la meva experiència i els meus recursos i els posaré a disposició del meu fill perquè pugui fer-ne ús.

6. Ajudaré el meu fill en tot allò que ell no pugui fer per ell mateix, procurant que aprengui en el procés, i així vagi esdevenint més autònom;

per això evitaré la temptació d'impedir que el meu fill assumeixi les seves responsabilitats.

7. Recordaré que jo vaig cometre errors, que de vegades sóc incoherent i que tinc una història pròpia en relació amb l'estudi;

per això acceptaré que el meu fill pot cometre els seus propis errors, el poden influir les meves incoherències i pot heretar trets del meu caràcter.

8. Seré conscient del poder del reforç positiu;

per això valoraré tots els esforços, tota la bona feina del meu fill, i tots els seus bons resultats.

9. Demanaré ajuda sempre que la necessiti i l'acceptaré quan me l'ofereixin;

per això estaré obert a compartir la meva experiència amb altres pares i mares.

10. Creuré en la força de l'estimació pel meu fill;

per això confiaré en què seré capaç de trobar les millors maneres d'ajudar-lo eficaçment a estudiar perquè visqui amb entusiasme el seu aprenentatge i l'aprofiti amb ganes.

3. Recordem què haurien de ser els Deures

Hi ha paraules que tenen mala premsa: obediència, per exemple. O "deures". Però a mi no em sembla una paraula tan dolenta. A la vida hi ha tres tipus de deures:

Deures d'obligació. 

Algú a qui reconec autoritat me'ls posa, i jo els faig. Confio en aquella persona, així que aquest deure no em sap greu.

Deures de compromís. 

Són deures que ens posem mútuament. Per exemple, el deure de fidelitat a la parella, amb qui ens hem compromès. I aquest deure no ens sap greu. 

Deures de projecte. 

Me'ls poso jo, per assolir un objectiu. Per exemple, quan practico hores i hores per tocar un instrument. I aquest deure no em sap greu.

Crec que així haurien de ser els deures del col.le. Deures posats des d'una autoritat autèntica, que s'exerceix amb coherència, no deures arbitraris. Deures que formen part del pacte que establim mestres i alumnes per ensenyar i aprendre (com li deia el senyor Miyagi a en Daniel Larusso a Karate Kid!).

I Deures tan significatius que són realitzats per l'alumne amb consciència que contribueixen decisivament a la seva formació com a persona, al desenvolupament dels seus talents i a l'assoliment dels seus objectius.

Oi que estaria molt bé? Doncs jo penso que no és impossible, sobretot si ens fem un ferm propòsit:

4. Posem-nos el deure de posar seny als deures

Abans de llançar-nos a sabotatges i boicots, aturem-nos un moment. L'Anna Ramis ens recorda que per eliminar alguna cosa caldria tenir-ne clara l'alternativa. Hi estic molt d'acord. Si eliminar els deures implica que tenim un batalló de pares i mares rient, llegint, saltant, corrent, investigant, acompanyant, escoltant, menjant, xerrant, jugant (sobretot jugant!)... amb els seus fills, jo signo ara mateix. Ja. Però ja. Porteu-me el document. No em cal tinta, signaré amb sang. Però em fa l'efecte que no seria així.

En canvi, crec que hi ha molt camp per córrer en la racionalització dels deures, començant per l'escola. Creieu-me, no és tan senzill com pot semblar, us ho asseguro, però caldria que hi hagués més acords entre professors d'un mateix curs per no acumular deures per a un mateix dia -i menys encara d'un dia per a l'altre-, i més esforç per trobar activitats que debò sigui necessari (i bo!) que els alumnes facin a casa, activitats interessants i significatives. I un pacte per evitar exàmens en dilluns i treballs a lliurar el-primer-dia-després-de-les-vacances-de-Nadal-o-Pasqua. I conjurar-nos per acabar, d'una vegada per totes, amb els deures d'estiu!

5. I sobretot, sobretot, que no se'ns oblidi el més fonamental!

Quan els vostres fills surten del col.le o entren per la porta de casa, la primera pregunta no hauria de ser "Tens deures per demà?" Perquè els deures del col.le no defineixen els vostres fills!

Així que Deures, sí? Deures, no? 

Doncs Deures... parlem-ne!

Escola "Vella" i Escola "Nova": Arrogància "fòssil" i Arrogància "tsunami"?

"Et desitjo que visquis temps interessants". Diuen que és una maledicció xinesa. I crec que algú amb prou poder l'ha llençat sobre el nostre sistema educatiu i cadascuna de les nostres escoles. Mestres, alumnes, famílies... tots estem vivint "temps interessants", convenientment amplificats pels mitjans de comunicació. 

Per tot arreu termes com "canvi de paradigma", "revolució educativa", "innovació" s'han fet presents, i la seva arribada ha estat saludada per alguns amb joia -fins i tot amb alleujament- i per altres amb sornegueria o rebuig sense pal.liatius. Sigui com sigui, no em preocupa tant l'aparició de metodologies, propostes, iniciatives... com l'actitud que les acompanya. Per això crec que ens han maleït, perquè l'actitud és sovint d'arrogància, i se m'acudeixen poques coses menys educatives. De fet, em temo que l'escola pot esdevenir un camp de batalla entre dues arrogàncies: l'Arrogància "fòssil" i l'Arrogància "tsunami".

L'Arrogància "fòssil" es caracteritza per considerar que allò que "sempre s'ha fet així" és inamovible, que la "tradició" està escrita en pedra i feta per a perdurar pels segles dels segles, i per això es mira amb condescendència i menyspreu qualsevol canvi. A l'Arrogant "fòssil" li agrada dir que "els experiments, amb gasosa", o "això no s'ha fet mai", o "això ja ho fem", o "això ja ho hem provat, i no funciona", o "això ja ho han provat a altres llocs, i no ha funcionat", o "això és una moda, com tantes altres"... L'Arrogant "fòssil" no té perquè ser un educador de molta edat (hi ha "fòssils" ben joves), però li agrada quedar-se ben quiet en el seu estrat geològic. Sovint considera que la seva assignatura és, no ja la millor, sinó l'única, i per això els alumnes l'haurien d'estudiar, sense importar si està o no connectada a la realitat ni, per descomptat, si el professor fa cap esforç per motivar-ne l'aprenentatge. Perquè per a l'Arrogància "fòssil", el mestre és el centre, no ja del sistema educatiu, sinó de tot l'Univers, i per això no s'equivoca mai i té dret a rondinar sempre. Repapat entre capes i capes de tradició empolsegada, l'Arrogància "fòssil" se sent segura, convençuda que, al final, es demostrarà que la seva "era" és, i sempre serà, la més important. L'Arrogància "fòssil" fa molta ràbia, perquè la terra que l'envolta és una terra estèril, on no hi creix cap llavor educativa.

L'Arrogància "tsunami", en canvi, es caracteritza pel canvi constant, i per presentar propostes que, sobretot, siguin contràries a coses que s'hagin fet. Si alguna metodologia ja s'havia fet en altres temps, l'Arrogància "tsunami" considera que no pot ser bona. Per això els Arrogants "tsunami" parlen molt de recuperar el "temps perdut", temps protagonitzat -s'entèn- per educadors incompetents, incapaços de dur a terme una autèntica tasca educativa. Per això els agrada, a ells mateixos, dir que s'està vivint un "tsunami" educatiu, imparable, que arrassi tot el que hi havia "abans" -perquè, per definició, segur que estava mal fet-. L'Arrogant "tsunami" parteix sovint de la seva pròpia -mala- experiència a escola, i en fa una extrapolació per concloure que si a ell li va anar malament, a la resta també, i això justifica canviar-ho tot. A l'Arrogant "tsunami" li encanta dir allò del metge del segle XIX que no sabria què fer en un quiròfan actual, mentre que el mestre del mateix segle es trobaria tan a gust en qualsevol aula. L'Arrogant "tsunami" té uns "enemics" naturals: la pissarra, l'entarimat, i qualsevol disposició de taules més o menys alineada. Si a l'Arrogant "tsunami" li dius de sobte "classe magistral!" cau a terra amb convulsions i treu escuma per la boca. L'Arrogància "tsunami" diu que el mestre ha de ser un "acompanyant"... però tampoc cal gaire que hi sigui: al cap i a la fi, l'alumne, al centre, ja ho aprendrà tot competencialment i per projectes i en equip. L'Arrogant "tsunami" està molt segur cavalcant a la cresta de l'onada mediàtica que amplifica totes les seves propostes i els hi troba totes les gràcies. I si algú gosa posar alguna pega, és acusat del pitjor crim: no ser capaç de sortir de la "zona de comfort"! L'Arrogància "tsunami" fa molta ràbia, perquè la seva prepotència, el seu ego descomunal, no deixa lloc per a cap relació educativa autèntica.

Crec que l'Arrogància, qualsevol Arrogància, ens allunya de l'escola com a espai humà, de l'escola que salva vides, on s'esdevé el miracle de l'educació, un miracle que demana, sobretot, Humilitat. La Humilitat dels grans savis, que comparteixen generosament i amb entusiasme el seu saber. Quan hi ha Humilitat, no importa si la proposta és nova o vella, si es fa per primera o enèsima vegada, ni qui estigui "al centre". Quan hi ha Humilitat tothom està disposat a ensenyar i, sobretot, a aprendre. La Humilitat no és fonamentalista, no fa de res un valor absolut que cal aplicar a tothom, perquè quan hi ha Humilitat, no es menysté -perquè sí- cap educador, cap estratègia, cap escola, cap innovació ni cap tradició. 

Alliberem-nos de la maledicció d'uns "temps interessants" plens d'Arrogància i deixem que la Humilitat transformi les nostres escoles... i a tots i cadascun dels membres de la comunitat educativa!

Tres bons propòsits: Sensibilitat, Diàleg i Entusiasme!

Fa temps vaig veure una imatge amb aquests tres símbols que algú havia titulat amb ironia: "Els tres drames de l'home modern", referint-se a la recerca angoixada de wifi gratuït, a l'espera impacient de resposta al whatsapp que acaba de ser enviat, i a la bateria que s'esgota irremissiblement sense endolls a la vista.

És veritat que de vegades podem tenir tendència a transformar aquestes petites contrarietats no ja en drames, sinó en tragèdies, oblidant sovint que les coses més importants de la vida... no són coses.

Però jo crec que podem contemplar aquests tres "drames" amb mirada alegre, innocent fins i tot, i transformar els tres símbols en tres bons propòsits per començar l'any. Per començar-lo i per continuar-lo!

1. El símbol del wifi, que "venerem" movent i girant el mòbil tot esperant l'aparició de les ratlletes que ens permetran connectar-nos amb el món, ens pot recordar també la importància de la SENSIBILITAT, de tenir les nostres "antenes" orientades al voltant, de ser sensibles a les necessitats dels altres, especialment dels que més pateixen. Proposem-nos que aquest wifi nostre tingui moltes ratlletes!

2. Els dos ticks del whatsapp, símbol que el nostre missatge ha estat rebut, poden representar la necessitat del DIÀLEG, diàleg de veritat, diàleg que sobretot escolta, amb autèntic desig de conèixer, donar-se a conèixer i posar-se d'acord. Diàleg en família, amb els amics, a la feina... diàleg amb tots i arreu!

3. El dibuixet de la bateria que es va buidant ens recorda que n'és, d'important, "buidar-nos", gastar la vida, en allò que és veritablement essencial. I cuidar-nos i cuidar els altres, vivint la vida amb energia. I l'energia que mai no ens falla és l'ENTUSIASME, que neix al nostre interior, surt a fora i s'encomana a tothom!

Recordem-ho doncs, cada cop que mirem el nostre smartphone, i així, les ratlletes, els ticks i les barres esdevindran tres bons propòsits joiosos: ser més sensibles, més dialogants i, sobretot, més entusiastes!